08 de maig 2018

Aquelles muntanyes que no tornaran


Tinc un viu record, de quan era jove, de les muntanyes de Cerdanya. No és que fossin verges, ni de bon tros, però eren raonablement “muntanyes”. No hi havia gaires infraestructures artificials del tipus canons de neu artificial, pistes d’esquí, il·luminacions nocturnes, estanys de captació d’aigua per als canons, pàrquings enormes enmig de la muntanya…

Podria fer una llista molt extensa, però no cal: suposo que tots us en feu a la idea. De fet, no es tracta només de l’esquí. També estan les pistes forestals, les “pletes” repletes de cases “típicament ceretanes” (abans no ho eren, ara de tan comunes, sí que ho són) i moltes més coses per l’estil.

És evident que tenim el que tenim. Ens hem venut en una generació les terres que els nostres avantpassats van trigar segles a conformar i adquirir. Com es diu allò: pa per avui i gana per demà. I a sobre, ens ho hem venut a una gent que només hi ve uns quants dies l’any a treure la poteta i poder dir que han estat a “la muntanya”, envoltats de natura i bajanades d’aquestes i amb un cert menyspreu per allò que veuen.

Bé, el mal ja està fet. Però encara hi ha gent que no en té prou. Si fos per alguns, ompliríem la Cerdanya de camps de golf, més pletes edificades i pistes d’esquí fins a la vall, amb remuntadors pertot arreu.

És clar: el progrés. Per donar menjar a qui? A gent que hem de portar de fora perquè molts d’aquí passen del tema i marxen a estudiar a fora i ja no tornen? Llavors, és això el que volem? A qui beneficia, doncs?

Com deia: tenim el que tenim. Suposo que es pot arribar a un cert equilibri entre el creixement econòmic i la conservació de la natura i del medi ambient. Però si us he de ser sincers, no veig gaire la gent per aquesta tasca.

Més aviat veig l’avarícia d’aquells que van fer molts calés a l’època de les vaques grasses amb la construcció; veig aquells que volen omplir de llum la nit cerdana, i no només a les pistes d’esquí; veig aquells que volen uns Jocs Olímpics, per acabar de destrossar la poca muntanya en condicions que ens queda, total, per fer calaix durant uns pocs dies i després algú ja pagarà la factura.

Molts diuen: amb uns Jocs Olímpics, milloraran les infraestructures de transport i es podrà pujar més de pressa a la Cerdanya. Jo els contesto amb una altra pregunta: i qui voldrà pujar a una Cerdanya plena de túnels, pistes d’esquí, carreteres de muntanya i cases pertot arreu? Serà molt diferent de la serra de Collserola? No s’acabaran cansant i marxant a altres comarques menys “alterades”?


Bé, que cadascú tregui les seves conclusions. Jo opino això i no crec que sigui l’únic. Si l’esquí va en declivi per culpa del canvi climàtic, haurem de viure d’alguna altra cosa i el turisme, tot i que és perillós com a monocultiu, pot ajudar. Però quin atractiu turístic tindrà la Cerdanya si ens la continuem carregant a marxes forçades?


26 de febrer 2018

El trinxat nostre de cada any



Ja ha passat una altra Festa del Trinxat, aquesta amb força polèmica degut a qüestions polítiques, cosa que no m’estranya, tenint en compte que aquesta festa ja va néixer polititzada i la cosa, en general, ha anat cada any a més.

Molta gent li retreu, precisament, això a la Festa: massa polítics. Enguany, però, no es podran queixar. Gairebé no n’hi havia i els poquets que han vingut, ho han fet a títol personal, pagant-se el sopar de la seva butxaca. Bé, és un dir.

Dels pocs que han vingut i han sortit per la tele, tenim la Sra. Inés Arrimadas, teòrica cap de l’oposició, tot i que no tenim Govern, per tant, tampoc tenim oposició. Tot en teoria.

La conseqüència immediata de la seva presència al Trinxat –a part d’una quantitat enorme de policies- va ser que alguns col·lectius independentistes van muntar a l’exterior d’on se celebrava la festa, una concentració i posterior botifarrada popular, amb escridassada inclosa, quan va arribar la Sra. Arrimadas, que ara podrà fer-se la víctima i dir que la volien cremar en una foguera ‘indepe’.

Dins, llevat d’algun xiulet aïllat, la gent va passar olímpicament d’ella. I ja sabeu què diu la dita castellana: “No hay peor desprecio que no hacer aprecio”. Suposo que li va sentar fatal que no l’escridassessin, l’amenacessin i coses per l’estil, per poder dir que les hordes independentistes de Tractòria som uns brètols i uns rudes.

Aquest any, com des de fa tres anys, vaig ser-hi com a comensal. No sé si hi tornaré, perquè se’m fa massa llarg i massa sorollosa, però en fi, la companyia era agradable i s’ha de posar tot a la balança.

Els que em coneixeu, ja sabeu que no tinc gaire bona opinió d’aquest esdeveniment. També he de dir, que “el poderío y el joyerío” han anat a menys i que ara la gent vesteix més normal, sense semblar que van a la boda del Shah de Pèrsia. I un altre punt a favor és que el politiqueig ha disminuït força. En part perquè no tenim Govern a qui convidar. Veurem què passa quan el tornem a tenir.

El cert és que bona part de la població no opina com jo. Enguany hi havia uns mil comensals, o sigui, que es pot parlar de festa “popular” i amb èxit. No és fàcil congregar mil persones a Puigcerdà en un acte. Ara, si hi ha menjar i beure, és molt més fàcil. Gosaria dir que és l’única manera.

En fi, veurem com evoluciona la Festa del Trinxat. Si el 2018 ha estat un punt d’inflexió cap a un nou model, diguem-ne, més “sostenible” o si ha estat una simple excepció de les que confirmen la regla. D’aquí a un any en parlem, si encara hi som.