08 de gener 2018

Les imprudències, es paguen?



Festes de Nadal, 2017-2018, Puigcerdà.

·        *  Un pare i el seu fill, agafats de la mà, es posen a caminar per sobre de la superfície glaçada de l’estany de Puigcerdà. El gel cruix, però això no sembla preocupar el pare, que està tot cofoi de poder-li ensenyar al seu fillet una interessant nova experiència, per molt imprudent i suïcida que sigui.

·         * Un conductor arriba a la plaça Barcelona i en comptes de parar al pas de zebra, embesteix una senyora que passa. Aquesta se salva de miracle. L’excusa del conductor: ho sento, és que estava parlant pel mòbil i no m’hi he fixat! Gloriós!

·         * Un conductor atropella un nen petit i es dóna a la fuita. El nen ha de ser hospitalitzat. Del conductor, ni rastre.

·         * Una parella contempla embadalida davant de l’església, com els seus fills es fiquen dins de la caixa de decoració amb leds que hi ha. No paren de riure’ls la gracieta i de fer-los fotos. Els nens, a part de poder fer malbé la decoració, podrien electrocutar-se, però rai! Que macos que surten els nens a la foto, sembla que estiguin dins d’una gàbia, com els micos al zoo!


Són només quatre exemples. Segur que podríem fer-ne una llista ben extensa. Em pregunto d’on surt tota aquesta gent irresponsable i fastigosa que tenen el detall de visitar-nos de tant en tant. Sincerament, els ho dic de debò: us podríeu quedar a casa vostra en comptes de venir a tocar allò que no sona.

El que més m’emprenya és que després surten indemnes: no els passa res. Cap responsabilitat, cap angúnia, cap remordiment. Tant panxos. Certament, no sempre es paguen les imprudències!


02 de gener 2018

L’espai públic



Puigcerdà, com molts altres indrets del país i de la comarca, ha anat renunciant cada cop més al seu espai públic. Un espai compartit, de tots i de ningú, que s’ha anat ocupant per iniciatives comercials privades, amb una clara intenció de lucre.

Comencem pels carrers. Gairebé a tots els que tenen una certa amplada i estan a prop del centre de la Vila s’hi ha establert la zona blava. O sigui, que tot i que ja paguem un impost per poder estacionar el vehicle, tornem a pagar un altre cop si volem fer-ho en un lloc moderadament cèntric.

Després tenim les places, ocupades gairebé totes per les terrasses de bars, restaurants i cafeteries. Algunes, fins i tot han posat coberts tot l’any per poder-les rendibilitzar millor. Altres, a l‘hivern, hi posen estufes per tal que la gent s’hi assegui. D’aquesta manera un local petitó pot tenir una terrassa que multiplica per dos o per tres la seva superfície útil. De vegades més. I no parlem del malbaratament energètic.

Les terrasses, a més a més, no estan clarament limitades. És cert que paguen taxes municipals, però ningú no controla gaire si el bar posa més cadires o més taules de les permeses.

També hi ha algun que altre quiosc, les xurreries, la parada de les castanyes torrades i naturalment, els diumenges, les parades del mercat. A la plaça del Call, cada dos per tres, hi apareixen atraccions de fira.

Els espais envaïts per activitats comercials són molt més dels que ens pensem. Només hem de tenir en compte l’estany i el seu entorn. Hi ha un bar amb terrassa que són concessions, com el servei de lloguer de barques. I així successivament.

L’espai públic cada cop és més petit. Fixeu-vos per exemple en el deliciós senyal de la plaça Santa Maria, teòricament peatonal, però envaïda per les terrasses, on es prohibeix pràcticament qualsevol activitat lúdica, com anar en bicicleta, jugar a la pilota, etc.

Quan jo era nen jugava en aquesta plaça. Ara no podria. A més a més, un dels llocs favorits, els baixos del campanar, també ha estat ocupats, en aquest cas per l’oficina de turisme.

No és que ho critiqui seriosament. Entenc que els temps canvien, però l’espai públic ha pagat un preu molt alt. Si a això li afegim que molta gent no respecta l’espai comunal, com els parcs i jardins, que acaben convertits en abocadors de brossa o en zones de botellon, doncs encara pitjor.

Cal revindicar el valor de l’espai públic. Cal cuidar-lo entre tots, mimar-lo i respectar-lo. Altrament, cada vegada en tindrem menys i ens haurem de tancar cada cop més i més en nosaltres mateixos i a les nostres cases.


28 de desembre 2017

Ja arriben els cafres



Com cada hivern, quan arriba el fred, l’estany es glaça i podem veure el denigrant espectacle produït per quatre desgraciats que es dediquen a llançar tot tipus d’objectes a la superfície d’aquest.

De vegades, amb sort, només són pedres o alguna totxana –que ves a saber d’on han sortit. Quan faci més bon temps, s’enfonsaran i santes pasqües.

Però gairebé sempre hem de veure com els vàndals es diverteixen llançant contenidors, taules, cadires o altres tipus d’objectes. Qualsevol dia ens trobarem un cotxe!

Fa uns dies passava per l’estany i vaig veure precisament que hi havien llançat taules i cadires. Encara hi deuen ser, és clar.

No entenc quina gràcia pot fer –a menys que vagis torrat o drogat- llançar a l’estany aquest tipus d’objectes. Deu ser increïblement graciós, perquè cada any ho hem de patir, però jo no sé veure-li la gràcia.

Em pregunto quina ment malaltissa pot gaudir d’aquest despropòsit. Clar que, l’estany sol ser víctima de coses pitjors. No sé si encara passa, però fa uns anys, era moda anar a destrossar els ous de les postes dels ànecs i els cignes, o portar gossos de caça per tal que empaitessin –o alguna cosa pitjor- les aus de l’estany.

És la manca d’educació i de respecte, no només pel medi ambient, sinó també per allò públic (d’això en parlaré en un proper post). No sé si aquestes bretolades –per dir-ne suaument- són cosa de quatre desgraciats d’aquí o de quatre desgraciats de fora: tant se val. Són desgraciats igualment.

El cert és que hi són i es repeteixen any rere any. El fet que succeeixin generalment de nit fa més difícil controlar-les. Al final haurem d’acabar posant càmeres de videovigilància pertot arreu, solució que no m’agrada gens, però em temo que serà l’única manera d’identificar els cafres que fan aquestes coses.