El revolt de cal Noguera

Vull cridar l'atenció sobre l'estrany cas del revolt de cal Noguera de Puigcerdà. Per aquells que no sàpiguen on és, diré que es troba a la pujada a Puigcerdà, una mica més endavant de l'Institut, passat el Museu, la corba que ve a continuació.

Amb les obres de remodelació de l'Avinguda Catalunya, les voreres d'aquesta part del vial s'han ampliat tant que ara resulta molt difícil que passin un autobús i un cotxe. Però no es tracta només d'una qüestió de comoditat. L'esmentat revolt és perillós degut a la manca de visibilitat i a la seva inclinació. A no poca gent se li ha anat lliscant el cotxe a l'hivern quan hi ha gel en aquest punt.

Per tant, la perillositat de l'indret és coneguda. No entenc quina necessitat hi havia de fer tan amples les voreres de la zona del Museu quan es tracta d'una zona molt poc transitada pels vianants i quan, pel fet de fer-ho, s'augmenta la perillositat del revolt.

Però la cosa no acaba aquí. Semblava com si volguessin posar arbres en aquest sector de la vorera, tal com indicaven els forats circulars que s'hi van fer. Doncs bé, observo amb estupor com ara els forats es tanquen i només es deixen els buits que corresponen a l'enllumenat públic.

Sóc partidari de posar més arbres a Puigcerdà, però potser el lloc no era en absolut l'adient. El que m'empipa com a ciutadà puigcerdanès és que es malbarati el pressupost, ja de per si molt elevat de l'obra, en fer i desfer per manca de previsió. Potser que ens mirem les coses millor abans de tirar-les endavant, amb una mica més d'analítica i un xic menys d'ànsia per tenir les obres enllestides abans de les properes eleccions.

Estem amb tu, Hermida

Només una breu nota d'ànims a José Antonio Hermida. Trobo injust que t'hagin apartat de la competició fonamentant-se en sospites etèries i poc menys que surrealistes i sense respectar el teu dret a la pressumpció d'inocència. No et desanimis i ens tens per allò que necessitis.

Estem tots amb tu!

Graellada amb dioxines

Enguany es fa la tercera edició de la cremada de carrosses de la Festa de l'Estany. Sembla ser que la iniciativa va partir per donar solució a què fer amb les restes de carrosses de la Festa de l'Estany. La primera cosa que em ve al cap és, quin problema hi havia amb portar les restes al lloc que li pertoca, és a dir, a la deixalleria? Vaja, allò que fem tots els que volem eliminar trastos i andròmines.

Però no, sembla que aquí volíem fer una cosa amb més ressò. Una mena de "vull i no puc" de la cremà de les Falles de València. No sé, sincerament crec que la iniciativa es passa d'original.

D'altra banda, en comptes de conservar aquelles carrosses guanyadores o especialment ben fetes, sembla més adient lliurar les despulles al foc purificador i fer desaparèixer la feina de molts dies sota les flames de finals de l'estiu. No sé, digueu-me perepunyetes, però no m'acaba de convèncer. Ho veig com un símptoma d'allò que no rutlla bé a la Vila.

Però el més original de tot és voler convertir aquest acte en una festa. I el millor, fer una graellada a prop de les flames on es cremen les carrosses. No sé de qui ha estat la idea però permeteu-me que faci una mica de memòria. Resulta que les carrosses han estat construïdes amb productes, molts dels quals són tòxics i no es poden cremar. Entre ells, la major part de pintures.

Així, potser si féssim una analítica del contingut de la carn de la graellada potser trobaríem dioxines i tot tipus de substàncies tòxiques i molt perilloses que no són dignes de cap àpat. En conseqüència, recomano als assistents que s'abstinguin de caure en la tentació de la carn si troben que les flames purificadores es troben massa properes al menjar. La seva salut els ho agrairà.

La Franz Liszt a Llívia

Generalment m'agrada variar una mica entre posts consecutius, però avui faré una excepció. Ahir per la nit vaig anar a un dels darrers concerts de la temporada del Festival de Música de Llívia. L'orquestra convidada era la Franz Liszt, un habitual dels concerts cada any.

Sembla mentida que després dels quinze anys que porto anant al Festival de Llívia encara em sorprengui la meravellosa tècnica amb què toca aquesta orquestra, la passió que posen a les peces tocades i la bellesa amb què conjunten les seves interpretacions. A més, ahir per la nit, ens van oferir un magnífic programa musical, de luxe.

Per començar un parell d'obres clássiques de Mozart, per commemorar el seu any: el Divertimento K 136 i la Simfonia concertante en mi major KV 364. A la segona part, el Divertimento núm. 1 op. 20 de Leo Wiener, poc conegut i realment encantador. A continuació, dues peces magnífiques: una selecció de les danses hongareses de J. Brahms i la Rapsòdia núm. 2 de Liszt, meravellosament interpretades. Finalment, unes danses romaneses de Béla Bartok.

A la Simfonia concertante vam poder gaudir de dos grans intèrprets solistes: Mikail Ovrutski (violí) i Wilfried Strehle (viola).

Si algú es lamenta haver-se perdut aquesta actuació encara té una altra oportunitat dijous, quan actuarà un altre cop, aquesta vegada amb la presència del reconegut flautista Claudi Arimany.

Espero que en podem gaudir per molts anys.

La Festa de l'Estany

Enguany hem pogut gaudir d'una altra edició de la Festa de l'Estany, a Puigcerdà. Es tracta de la festa més emblemàtica de totes les que se celebren a la capital cerdana, molt més fins i tot que la Festa Major i és, de fet, la festa gran de l'estiu a la comarca i a la Vila.

Com a element diferencial d'altres anys, s'ha suprimit -momentàniament, ens diuen- la figura dels Prínceps i s'ha substituït per una parella de cerdans del segle XIX que ens expliquen de manera escenificada la llegenda de la Vella de l'Estany, ànima i cor de la festa.

Però jo, cada any, em pregunto el mateix: què passa amb la Festa de l'Estany? Segons diuen, la Generalitat no la considera d'interès general i no la promociona perquè la té per una festa "degenerativa". No sé ben bé què vol dir "degenerativa", però sí que és cert que la festa no té la força que havia arribat a tenir fa anys.

Les carrosses, si bé compleixen uns mínims de qualitat i de quantitat, no sempre són tan elaborades ni tan nombroses com a molts ens agradaria. Sé que és fàcil dir això des de l'altre costat de la barrera, però em limito a fer palès un cert sentir general, força estès, sobre la Festa.

Hi ha hagut esforços molt importants per part de les colles de carrossaires, que són de fet el cor d'aquesta festa, sense els quals no deixaria de ser una altra qualsevol de les que es fan a l'estiu. També l'Ajuntament aposta per la Festa de l'Estany invertint-hi diners i tractant d'introduir nous elements o de millorar els presents.

Però... però no acabar de rutllar del tot. La Festa de l'Estany té una mala salut de ferro i durarà molts i molts anys, però fóra una llàstima que s'anés deslluint a poc a poc. És allò de "entre tots la van matar i ella sola es va morir".

Què crec que li cal a la Festa per tirar endavant i tornar a agafar embranzida? Per començar, organització. No pot ser que tothom vagi a la seva. Darrerament ja s'han fet alguns intents, amb les periòdiques reunions entre l'Ajuntament i els carrossaires, però crec que és insuficient. A més, dóna la sensació que l'Ajuntament vol imposar les seves idees, cosa que genera els naturals recels.

Així doncs, sóc de l'opinió que caldria crear immediatament un Patronat o una Associació que vetllés per la Festa de l'Estany tot l'any, no només cinc o sis setmanes abans. Aquesta entitat proposaria noves idees i hauria d'estar integrada pels carrossaires, algun altre membre de la societat civil i per representants de l'Ajuntament, però sense que fos una extensió d'una determinada regidoria o de la Comissió de Festes.

Només així la Festa podrà mirar més enllà d'un horitzó cada vegada més estret que la pròpia dinàmica de la vida moderna, amb les presses, ha anat reduint cada cop més i més i es podria posar fi a un dels problemes més endèmics que tenim: l'excés d'individualisme i la manca d'esperit col·lectiu per donar a la Festa de l'Estany la magnitud que mai hauria d'haver perdut.

Festivals de Música de Llívia i de Puigcerdà

Aquest any he anat a dos festivals de música que se celebren a la comarca. L'un és el Festival de Música de Llívia, que enguany celebra la seva 25a edició i l'altre és el Festival de Música de Puigcerdà, que celebra la 8a edició.

Hi ha diferències notables entre ambdós festivals. No només el número d'edicions o el fet que el de Puigcerdà aposta per solistes, mentre que el de Llívia és molt més divers. La principal diferència és l'èxit de públic entre tots dos. Mentre que el de Llívia omple cada concert i, de vegades, té seriosos problemes d'espai, el de Puigcerdà, tot i fer-se en espais més reduïts no omple pràcticament mai. Per què?

Bàsicament crec que és una qüestió d'organització. El Festival de Llívia està dirigit pel senyor Vinyet, ànima del festival en aquests darrers vint-i-cinc anys, qui ha sabut donar-li l'impuls i el lloc que li correspon a la qualitat de les orquestres, solistes i cors que porta any rere any.

Són un munt de detalls que s'han de controlar. Per començar, les entrades estan numerades i tarifades en funció de la zona. Sí, d'acord, això pot ser tot l'elitista o el classista que vulgueu, però sembla ser que funciona i és el que la gent desitja. No cal anar una estona abans a agafar lloc i barallar-se amb aquells que tenen les cames més lleugeres per tenir una bona ubicació. De fet, en certa manera, és més equitatiu.

D'altre banda, l'escenografia és molt curosa: il·luminació, avisos, centres florals, preparació dels escenaris, control d'entrades, acomodadors, etc. Tot mil·limetrat i perfectament conjuntat. Tanmateix, mai manca un ram de flors per al director o per als solistes després de la interpretació.

Cada concert disposa de un reportatge fotogràfic pagat pel festival, cosa que després permet fer un gran històric de la història del certamen. A més a més, tant els tríptics com el programa complet de cada edició del Festival estan perfectament realitzats, sense faltes, amb diferents tipografies, fotografies i explicacions sobre els músics i sobre les peces interpretades.

Un altre aspecte molt remarcable del Festival de Música de Llívia i la seriositat i rigorositat a l'hora de respectar els programes. I tot això és allò que es veu, perquè segurament que al darrere encara hi ha moltíssima més feina invisible per al públic en general.

Sí resalto tots aquests detalls és perquè trobo a faltar la majoria d'ells al Festival de Puigcerdà, que és molt més anàrquic i desorganitzat. Potser haurien de fer un replantejament radical pel que fa a la seva organització i prendre exemple d'altres que funcionen molt millor.

L'acordió a Arsèguel

A finals de juliol van anar a Arsèguel a la trobada mundial d'acordionistes. Em feia especial il·lusió perquè feia anys que hi volia anar però encara no havia trobat l'oportunitat. Enguany he pogut satisfer la meva curiositat.

Vam arribar un xic tard, cosa que vam notar per dos tres clars: vam haver d'aparcar la prat d'abaix i la plaça on es reunien els acordionistes estava plena. Afortunadament hi ha alguna pantalla gegant per poder veure l'espectacle des d'altres indrets i altaveus per tot el poble.

Ja sé que és molt tòpic dir-ho i la frase està molt desgastada, però el marc és incomparable. Amb les estrelles lluint sobre la serra del Cadí, en una fresca nit de finals de juliol, tot envoltats de gent en un poble mig perdut a la muntanya.

Formacions i solistes d'arreu del món s'anaven succeint ininterrompudament a l'escenari, omplint la nit de músiques noves i de músiques tradicionals. Algunes, eren seguides amb devoció pel públic, que les cantava encantat, com la del lludrigó.

L'espectacle paga la pena de veure almenys un cop a la vida, tot i que la meva intenció és tornar-hi l'any vinent, una mica més d'hora per poder agafar un lloc una mica decent. us ho recomano a tots.

Pobres astròlegs!

Pobres astròlegs! Ells tan segurs de les seves previsions basades en vés a saber quins càlculs esotèrics i ara vénen els astrònoms i diuen que al sistema solar no hi ha nou planetes, sinó dotze. Ja em diràs com havien de quadrar les cartes astrals!

Els astrònoms -que són els que estudien de debò l'Univers- estan reunits tractant de fixar definitivament què és un planeta i què no. Hi ha una proposta sobre la taula que fixa en dotze el nombre de planetes del nostre sistema solar que quedaria de la següent manera: Mercuri, Venus, la Terra, Mart, Ceres, Júpiter, Saturn, Urà, Neptú, Plutó, Caront i Xena (aquest darrer amb nom provisional).

Resulta que aquesta és la segona sotragada recent als astròlegs, ja que fa uns anys un estudi va demostrar que de dotze constel·lacions zodiacals, nanis, que n'hi ha tretze i que a més, no totes es troben al firmament el mateix temps. Per tant, tots el horòscops basats en dotze signes (vaja, tots els que surten als diaris, per exemple), són incorrectes.

Però penseu que això afectarà una ciència tan consolidada i tan prestigiosa com l'astrologia? I ara! Ells a la seva: a cobrar per donar un servei de molt dubtosa reputació. Això sí, la gent encantada que els enganyin perquè això de l'astrologia està de moda.

ADDENDA: Doncs finalment sembla que els astrònoms no només no han decidit d'augmentar el nombre de planetes del Sistema Solar, sinó que han desposseït Plutó del rang de planeta. Així el Sistema Solar queda com fins ara, però amb només vuit planetes (sense Plutó). Els astròlegs han protestat -no, no és conya- per aquesta circumstància. Sembla que darrerament, els creixen els nans.

Línia contínua

Fa temps que es reclamava des de la Cerdanya al Ministerio de Fomento que arreglés la carretera N-260 que va cap a la Seu d'Urgell, ja que al seu pas per la Cerdanya estava plena de sots i en força mal estat, especialment al tram Bellver-Puigcerdà. Fa uns mesos, el Ministerio va accedir molt gentilment a arreglar-nos la via, però va deixar alguns serrells -pràcticament imperceptibles- per acabar.

Però quina és la sorpresa que, en comptes d'acabar les obres, ho deixen estar per vés a saber quin esotèric motiu. La cosa no fóra massa greu sinó fos pel petit detall que han deixat tota la senyalització horitzontal provisional a la carretera. Vaja, les línies grogues al terra. I vés per on, que han deixat una magnífica i inacabable línia contínua des de la sortida de Puigcerdà fins a l'entrada de Bellver (prop d'uns 15 quilòmetres).

Tenint en compte el dens tràfic que ha de suportar aquest eix viari a l'estiu, em sembla una idea realment meravellosa. Pocs col·lapses tenim a la Cerdanya com per què ara ens saturin un altre eix viari. Vull felicitar des d'aquí a la persona responsable d'aquesta brillant mesura que, de segur, li ha representat un gran esforç mental i hores i hores de treball continuat. Enhorabona, els usuaris de la carretera s'afegeixen entusiasmats a aquesta singular iniciativa.

Les fronteres de la Cerdanya

L'altre dia vaig anar a la Tor de Querol per veure la projecció d'un reportatge sobre la frontera hispano-francesa parcialment rodat a la Cerdanya. La pel·lícula entrevistava a diferents personatges cerdans i del sud de França en relació a diferents temes.

Un dels assumptes tractats és un tema encara molt tabú a França: el dels desertors de la I Guerra Mundial, que fugien del país cap a Espanya per fugir del sagnant conflicte. Encara avui dia aquests temes aixequen moltes suspicàcies i silencis, en un país on el patriotisme està a l'ordre del dia.

També hi va haver desertors espanyols que fugien de la Guerra Civil cap a l'altre costat de la frontera, a l'igual que hi va haver refugiats de la República que van haver de marxar del país cames ajudeu-me de les tropes franquistes.

Tot i que el tema no va sortir explícitament, també hi va haver gent que fugia de l'ocupació nazi de França, en especial jueus, que van creuar la frontera cap a una més segura Espanya, tema relativament poc estudiat.

La frontera, però, no només ha estat un lloc de pas entre guerres. Un dels personatges entrevistats va ser un contrabandista dels que devien fer força calés amb l'estraperlo, en especial als anys 40 i 50, com tants altres varen fer a la nostra comarca, origen de més d'una fortuna.

Una de les coses que més em van sobtar no va ser res que es digués a la projecció de la pel·lícula ni al debat posterior, sinó el fet de poder constatar que la frontera continua existint al menys pel que fa a la cultura, de manera molt activa. A l'acte, que va congregar força persones, no hi havia quasi bé gent d'aquest costat de la ratlla.

Cal destacar que quasi bé tots els actes de la Baixa Cerdanya es fan en català, llengua comuna de tota la Cerdanya, mentre que la immensa majoria dels actes de l'Alta Cerdanya es realitzen en francès i, quan no és així, s'avisa, com excusant-se. Suposo que té un cert sentit, perquè la major part desl estiuejants francesos de l'Alta Cerdanya no comprenen el català, mentre que quasi bé tots els visitants de la Baixa Cerdanya tenen el seu origen a Catalunya i comprenen perfectament el català.

Així doncs, tot i que la ratlla ha desaparegut quasi totalment pel que fa a les qüestions econòmiques -llevat d'algunes diferències notables de preus- i políticament s'ha afeblit, culturalment, sobre tot en allò relatiu a la llengua, a la comunicació, hi ha una frontera difícil de trencar.

Un altre fet que em va sorprendre és que, tot i que a l'Alta Cerdanya hi ha altres historiadors, cap d'ells era present a la conferència. No ho sé, potser va ser casualitat, però no és el primer cop que observo un fenomen com aquest. Continuem en un regne de taifes en què hom només es mou pel seu petit cercle.

Fa un parell de dies, comentava amb una amiga de Bellver que sobtava la quasi total absència de gent de Puigcerdà als actes culturals que s'organitzen a Bellver, població que es troba a un quart d'hora en cotxe de la capital de la comarca. Tampoc es veuen molts bellverencs als actes de Puigcerdà i així successivament amb altres indrets.

Sembla que hi ha una barrera que impedeix agafar el cotxe als puigcerdanesos i desplaçar-se a una població veïna. Clar que, per què ho haurien de fer si la majoria d'ells no assisteixen a les activitats que es fan a Puigcerdà? Però és cert que la capital viu una mica d'esquenes a la resta de la comarca.

Els altres municipis no s'ho poden permetre tant això de viure d'esquenes a Puigcerdà. Molts serveis importants es troben a la capital i hi han d'anar (l'Institut, l'Hospital, etc), per la qual cosa és més natural per a ells d'assistir-hi.

Moltes són les fronteres que creuen la Cerdanya. Algunes -com la ratlla entre França i Espanya- s'han estudiat molt, però d'altres, d'internes, no tant i potser fóra bo que algun estudiós ho fes, perquè segurament que ens enduríem alguna sorpresa.

Els incendis forestals: notícia periòdica

Cada any, quan arriba l'estiu, qualsevol telenotícies ens mostra la crua realitat de l'estat: incendis pertot arreu. S'ha convertit en una notícia típica i quasi bé tòpica, habitual, com la cançó de l'estiu, les vacances de la família reial a Mallorca o els festivals de música per tota la geografia. Per desgràcia en això ha esdevingut: en una notícia periòdica a la qual cada cop fem menys cas, a base de tanta repetició.

Però per desgràcia els boscos continuen cremant, els piròmans no són detinguts (perquè no em crec que cada any es generin tants piròmans nous) i les imprudències es repeteixen sense que es vegi cap millora a l'horitzó. Vaja, que la gent continua llençant cigarretes enceses des del cotxe sense cap mirament i segueixen abundant els dominguers que creuen que es pot fer una barbacoa a qualsevol lloc boscós, que així fa més patxoca i queda més autèntic.

El resultat és per tots coneguts: moltíssimes hectàries de bosc i de matoll cremats cada any, desertització, destrucció del teixit econòmic de moltes regions, gent a l'atur, ferits, àdhuc morts en les tasques d'extinció, milions llençats inútilment i, per descomptat, una catàstrofe ecològica que fa córrer rius de tinta però poca cosa més.

Per què no s'hi posa solució? Tots sabem que la major part dels incendis són provocats, sigui per la mà directa de l'home (negligències, barbacoes, cigarretes mal apagades, piròmans), sigui per línies d'alta tensió. Per què no s'atura? És que és impossible?

Està a punt d'aprovar-se una nova llei que impedirà requalificar en cinquanta anys els terrenys cremats -quasi sempre amb finalitats d'especulació urbanística- i que a més no deixarà que es posin dificultats a la reforestació. Veurem si finalment la llei s'aprova i s'aplica correctament.

D'altra banda, les negligències haurien de ser tractades més durament. Una persona que es posa a fer obres en què salten guspires al costat d'una zona arbrada, en ple estiu, sense cap mitjà d'extinció a mà, és tan responsable com qui llença una cigarreta encesa al mig del bosc o que qui fa una barbacoa un dia ventós a prop de zona arbrada. És una negligència criminal i la llei així ho hauria de contemplar.

I què dir dels piròmans? Suposo que molts deuen estar malalts, però llavors el lloc adient per a ells és un hospital psiquiàtric on podrien ser tractats. Deixar-los lliures és convidar-los a que destrueixin el país, a que el cremin de soca-rel i que impedeixin que les generacions futures puguin gaudir d'una natura mínimament en condicions.

A més a més, el país hauria de disposar de mitjans d'extinció, que crec que són insuficients, pel que s'ha vist recentment a Galícia. L'Administració de l'Estat s'hauria de coordinar millor amb les autonòmiques i amb els municipis i deixar de tirar-se la pilota sobre qui té la responsabilitat darrera. Tots tenim la responsabilitat darrera.

Però sembla que molts polítics veuen les catàstrofes com una oportunitat grandiosa per fer-se la foto, sortir a la tele i llançar tanta porqueria com puguin als seus adversaris polítics. I nosaltres, en comptes de demanar-los responsabilitats per la seva inutilitat i manca d'escrúpols, encara mirem embadalits el xou que munten.

De debò, Espanya és el país europeu amb més risc de desertització. Tenim el desert a les portes i el canvi climàtic no ajudarà precisament a que les coses millorin en un futur immediat, ans el contrari. Per tant, més val que espavilem tots junts... o ens cremaran per separat.

Llach a Puigcerdà

Per la passa Festa Major de Puigcerdà vam poder gaudir gratuïtament de l'espectacle que ens va oferir Lluís Llach a la plaça Cabrinetty, plena de gom a gom i encara més. Llach va demostrar que, tot i que ha anunciat la seva molt propera retirada dels escenaris, es troba en plena forma, amb una veu meravellosa.

Lluís Llach ens va regalar amb un ampli repertori, amb peces noves i alguna de clàssica, en especial als bisos, tot i que no va cantar "L'estaca" tal i com li reclamava part del públic. La veritat és que no m'estranya, perquè suposo que deu estar força cansat que li demanin el mateix a tot arreu. Malgrat tot, aquesta cançó ha esdevingut un himne internacional de la llibertat.

A mi, particularment, la peça que més em va agradar va ser "Verges 50", de la qual sóc un gran enamorat des del primer cop que la vaig escoltar, així com la de "Viatge a Itaca".

Llach ens va regalar en els seus monòlegs amb alguna perla antiestatutària, així com amb comentaris sobre política d'actualitat i de no tanta actualitat, que el públic, entregat, va aplaudir majoritàriament.

Moltes vegades he dit que a la Cerdanya la gent no es congrega per cap event cultural. L'altre dia, en una trobada a Josa de Cadí, de la qual parlaré un altre dia, un senyor que compartia taula amb nosaltres al dinar va pronunciar una d'aquelles frases lapidàries que caldria emmarcar:

"En aquest país (s'entén, Catalunya) la gent només es mobilitza pel Barça".

I tot i que li dono tota la raó, al concert de Llach va demostrar que també hi ha excepcions. Mai a la meva vida havia vist l'antiga plaça Major tan plena a vessar, tant al seu interior com als voltants i fins i tot als carrers d'accés. Ningú no es volia perdre el concert de Llach, qui sap si una mica pel morbo que potser mai més el tornarem a veure actuar a la nostra vila.

Ho celebro i m'alegro com a puigcerdanès que sóc que, almenys per una vegada, no haguem quedat malament de falta de concurrència.

Només som el jardinet de can Fanga

Fa uns dies, l'AMPA de l'IES Pere Borrell va anunciar mobilitzacions -una vaga, vaja- pel començament del curs vinent per protestar per la supressió del cicle de gestió administrativa de Formació Professional i, a més a més, per posar de manifest que la Cerdanya disposa de molts pocs cicles formatius en comparació amb altres comarques del Pirineu, molt menys poblades que la nostra.

La resposta de la delegació de Girona d'Educació no s'ha fet esperar: que això són males maneres, que si el Delegat no té cap proposta, que si naps, que si cols. Com poden dir a Educació que no tenen cap proposta sobre la taula si els cicles formatius s'estan reclamant des de fa més d'una dècada, tant des del propi institut, com des de les diferents administracions locals i comarcals?

Bé, és el de sempre: política. Però política de la dolenta, de la de qui dia passa, any empeny, de la del buròcrata de despatx, allunyat de la realitat que gestiona que passa de tot i que, total, avui som aquí, demà vés a saber on anirem a petar si hi ha un canvi de Govern. Tot plegat, força patètic.

Per algunes coses -moltes, de fet- la Cerdanya no és més que un jardinet de can Fanga. I dic can Fanga i no Barcelona, perquè no és només des de Barcelona que se'ns veu així, sinó des de bona part de l'àrea metropolitana. Són aquells que defineixen Catalunya com "Catalunya ciutat", com una simple extensió de l'àrea metropolitana de Barcelona.

Ja m'agradaria a mi tenir els serveis que tenen a Barcelona, ja! Però no, només servim perquè la gent pugi els caps de setmana i festes de vetllar a omplir-se d'oxigen els pulmons. Però els ciutadans -perquè som això, ciutadans- que vivim tot l'any aquí dalt, som ciutadans de segona. Quan a Barcelona marxa la llum, tot són corredisses. Aquí, a menys que sigui cap de setmana i estigui tota la intelligentsia barcelonina pendent d'un partit del Barça, ningú no corre pas.

Ja prou trist és no tenir cap universitat propera i que tots els nostres joves hagin de marxar a Barcelona, Vic, Lleida o Girona a cursar estudis superiors. És igual! Que les nostres comarques es queden sense gent jove? No passa res, això no es veu des de la Gran Ciutat, no és el seu problema.

La demanda de cicles formatius pot permetre paliar ni que sigui una miqueta la sagnia de joves que marxen a estudiar fora i ja no tornen més que per Nadal i per la Festa de l'Estany a veure la família. No és una demanda capritxosa de quatre ments ocioses, sinó una necessitat real del territori.

Però és igual, el buròcrata filòsof de torn deu ser de vacances i d'això ja en parlarem -que no ho arreglarem- un altre dia.

La Universitat d'Estiu de Puigcerdà

La Universitat d'Estiu de Puigcerdà ha tancat enguany amb gran èxit de participació les diverses activitats docents i extraescolars que ha organitzat, amb increment d'alumnes.

L'any passat m'hi vaig apuntar per primer cop a un curs sobre els càtars que impartí una autoritat nacional en el tema: l'Antoni Dalmau, autor de vàries novel·les i llibres sobre el tema. Va ser una experiència molt positiva i interessant.

Enguany vaig decidir repetir i em vaig apuntar a tres cursos: "Un dia al país dels càtars", uan introducció a l'Astronomia i un curs sobre la Batalla de l'Ebre. Val a dir que tots tres cursos van ser molt interessants i reeixits.

"Un dia al país dels càtars" consistia en una excursió per l'Occitània més propera a nosaltres, guiats un altre cop per l'Antoni Dalmau vers Montalhou, Ax-dels-Termes i la visita estrella: el castell de Montsegur. Al llarg de l'excursió -sota un sol de justícia- l'Antoni ens anava explicant resumidament els principals trets del catarisme, de la croada contra els càtars, com era la vida de l'època i l'epopeia de Montsegur.

La introducció a l'Astronomia va ser un interessant curs impartir per en Francesc Lozano, biòleg i membre de l'Agrupació Astronòmica de Sabadell, amb diferent material audiovisual i explicacions molt clares i amenes.

El curs d'Astronomia es va complementar amb una sortida pública per la nit a Guils Fontanera, on vam poder observar Júpiter i els seus satèl·lits i la Lluna. Vam pujar i baixar en autobús i se'ns va obsequiar amb una xocolatada. La sortida va ser tot un èxit perquè hi van acudir més de 115 persones. No m'estranyaria pas que aquesta activitat es repetís en posteriors edicions.

Una altra activitat va tenir lloc al Museu Cerdà i va consistir en una taula rodona entre diferents meteoròlegs i el tema va ser el canvi climàtic. La xerrada-col·loqui va ser molt interessant perquè va deixar paleses les diferents postures que hi ha sobre el tema, no totes coincidents.

La conferència de clausura, a càrrec del conseller d'Educació Joan Manel del Pozo va tenir lloc a la Residència de Puigcerdà i va girar entorn l'educació, considerada des d'un punt de vista ideal i filosòfic. Realment una conferència molt bella i impressionant.

Finalment, el curs sobre la Batalla de l'Ebre introduït per Josep M. Solé i Sabaté i impartit per en David Tormo, especialista en el tema i director del Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l'Ebre. Al curs, a part d'explicar-nos els prolegòmens i el desenvolupament de la batalla dins del context històric, va incloure la presència de tres excombatents de la batalla que ens varen explicar les seves vivències personals.

Finalment, el curs es va complementar amb una sortida a la Terra Alta on vàrem poder visitar alguns dels espais de la Batalla: trinxeres, refugis, un memorial, un museu, etc. cosa que va posar final al curs i a la Universitat d'Estiu.

Per concloure diré que van ser uns dies molt intensos i molt interessants, en què vaig conèixer gent molt interessant i que van servir per incrementar els meus coneixements sobre diverses matèries d'interès. Per descomptat, penso repetir l'any vinent i us ho recomano a tothom.

Les maleïdes motos

Arriba l'estiu i amb ell arriben les maleïdes motos que donen voltes i voltes pel poble, gastant combustible, contaminant l'aire i tocant allò que no sona a tots els vilatans. Em sembla molt bé que cadascú triï el mitjà de transport que pugui o li convingui, però no entenc per què la nostra oïda se n'ha de resentir.

Perquè aquest és el problema: el soroll. Moltes -per no dir totes- aquestes motocicletes estan trucades perquè el tub d'escapament faci més soroll i quedi més "esportiu". I jo em pregunto: no hi ha ordenances municipals contra el soroll excessiu? Si no n'hi ha, per què no? I si n'hi ha, per què no s'apliquen?

Si deixo el meu cotxe en zona blava sense pagar, ràpidament apareixerà la papereta conminant-me molt amablement a que pagui o m'atingui a les conseqüències. I així amb d'altres coses. Però quan es tracta de protegir els drets del ciutadans, on és l'autoritat corresponent?

Perquè hem arribat al punt que ja no sabem què és competència de cadascú. Suposo que el control del soroll excessiu deu ser cosa de la Policia municipal, tot i que vés a saber! En tot cas, no podrien posar remei?

L'alternativa és tenir les finestres tancades i morir-se de calor o bé instal·lar cars aparells d'aire condicionat. És un complot? Suposo que no, però m'agradaria que de la mateixa manera que les autoritats es prenen seriosament altres temes de contaminació, també prenguessin consciència que la contaminació acústica és perjudicial per tothom: per vilatans i per turistes.

No hi ha cosa més poètica que estar-se en una terrassa d'aquestes que floreixen tant ara a l'estiu prenent alguna cosa i que et passi el típic noi (perquè sempre són nois) amb motocicleta a espatllar-te el teu moment feliç.

També és fantàstic i meravellós que estiguis atenent un client per telefon a l'oficina i hagis de córrer a tancar la finestra perquè un estol sorollós de vehicles a dues rodes et passen per sota de la finestra i decideixen posar-se a donar voltes i més voltes fins que els timpans t'esclaten.

Per favor, que algú posi remei!

La Setmana Cultural a Puigcerdà

La Setmana Cultural d'enguany a Puigcerdà ha estat tot un èxit. En primer lloc, per la quantitat d'actes que s'han organitzat i en segon lloc per la qualitat i varietat d'aquests.

La Setmana Cultural va incloure actes com el magnífic espectacle de Gospel Viu: "Marchin' to the Freedom', un repàs pels orígens i la història del Gospel des de l'Àfrica fins als nostres dies. A més, Gospel Viu és un magnífic grup coral que va posar dempeus el públic. L'única pega és que èrem pocs entre el públic.

La Setmana va incloure també un parell d'actuacions teatrals. D'una banda, Clochard, una excel·lent actuació de mim en què es mostra la interacció entre un executiu estressat un rodamon (un clochard) i en com van canviant les seves personalitats amb el pas del temps.

D'altra banda, Inestable ceretana ens va oferir els Monólogos de San Fermín, una combinació de gags, imitacions musicals i els clàssics monòlegs temàtics.

També vam pode gaudir, aquest cop al Museu Cerdà, d' Una nit amb Mozart, dedicada exclusivament al compositor salzburguès. Hi va actuar el Cor de Cambra de la Coral Cerdanya Canta i els pianistes Issam Osman, Sajni Hotchandani i Marc Freixes.

Finalment, vam tenir el sopar de cloenda de la Setmana Cultural al Poliesportiu de Puigcerdà, en el transcurs del qual es varen lliurar els premis del Concurs Fotogràfic i del Concurs Literari Vila de Puigcerdà, tal com ve essent tradicional des de fa força anys.

El Sopar congrega bona part dels participants de la Setmana, així com les autoritats locals i comarcals i representants del món cultural i dels mitjans de comunicació de la Cerdanya.

Esperem que l'any vinent, puguem dir que les coses han sortit igual de bé o millor que en la present edició.

Una altra Festa de l'Estany amb moguda

Enguany, a la Festa de l'Estany sembla que tornem a tenir moguda entre l'Ajuntament de Puigcerdà i els carrossaires, que són l'ànima de la festa. Aquesta vegada el punt de discrepància és que l'Ajuntament vol prohibir totalment l'alcohol a la festa, és a dir, que no es reparteixin begudes alcohòliques (bàsicament, cervesa) des de les carrosses.

Anem per pams. A mi, particularment, em sembla molt correcte que els conductors dels tractors que porten les carrosses no beguin. Primer, perquè és perillós i segon perquè és il·legal. Pensem en la quantitat de criatures que hi ha, en com són d'estrets alguns carrers i els problemes de maniobrabilitat que tenen. Cal que vagin serens.

D'altra banda, afegiria que tampoc em sembla bé que nanos molts dels quals m'agradaria saber si ni tan sols tenen carnet de conduir, portin els tractors enmig de la gentada i de la mainada. Només falta que vagin trompes.

Però d'altra banda, cal tenir present una cosa que em penso que des de l'Ajuntament -i ho dic cordialment (jo també he estat a la Comissió de Festes)- no s'ha entès mai: que la Festa de l'Estany no és una festa municipal organitzada des de les institucions, sinó que és una festa d'origen i tradició popular.

És cert que l'Ajuntament organitza els focs d'artifici, lloga l'orquestra i ha de vetllar pel correcte funcionament de la festa, però l'ànima d'aquesta és la gent, que ha convertit una festa que en el seu dia va arribar a decaure força, en una força viva. Són els nostres carnestoltes. La gent surt i es disfressa, es passa hores i hores durant molts dies preparant les carrosses, els vestuaris i tot això ho fan espontàniament, amb il·lusió.

La festa ha anat evolucionant d'una determinada manera. Ningú no ho ha determinat així. Darrerament, algunes carrosses estan promocionades per bars i algunes reparteixen beure. No seré jo qui ho defensi, perquè a mi particularment no m'agrada, crec que degrada la festa, però la gent ha decidit que així sigui i jo no sóc ningú per anar-hi en contra.

A fi de comptes, amb la subvenció que dóna l'Ajuntament, moltes carrosses no tenen ni per començar. Alguns carrossaires ho posen de la seva butxaca; altres, amb menys recursos, han de recórrer a la publicitat. Però en tot cas, la festa té una dinàmica pròpia. Fóra bo que l'Ajuntament no ho oblidés mai. Si una cosa funciona, no la toquis, perquè corres el risc de carregar-te-la.

Tretze a Bellver

L'1 de juliol va tenir lloc a Bellver de Cerdanya la XIII Trobada d'escriptors del Pirineu. En aquestes trobades, escriptors de tota l'àrea pirinenca, des d'Euskadi fins a Catalunya, passant per l'Aragó, així com algun escriptor del costat francès es reuneixen en una localitat del Pirineu i visiten els voltants, tot extraient experiències i anècdotes, captant l'essència de la terra, cosa que els servirà per plasmar les seves vivències i reflexions en relats.

Aquests relats es recopilen i publiquen anualment a l'editorial Proa. El de la darrera trobada es titula Lauburu i va tenir lloc a la vall de Xareta, al pirineu basc, en zona de frontera. El llibre conté relats molt interessants i val la pena llegir-lo. Val a dir, que es llegeix ràpidament i cada visió de la trobada i de la zona és tot un món. Potser els temes omnipresents són la bruixeria i el fet fronterer, amb tot el que això comporta: contraban, guerres, etc.

A la trobada de Bellver els escriptors van poder visitar la comarca i en especial la Tosa d'Alp, on degut a una forta tempesta que es va girar abans del previst van tenir problemes per tornar. Possiblement veurem reflexades les seves aventures en el proper volum de relats, centrat a la Cerdanya.

L'acte central a Bellver va ser la presentació de Lauburu i una interessant i completa xerrada a càrrec de Manel Figuera sobre els primers excursionistes i muntanyistes al Pirineu, especialment els francesos. També vam poder sentir parlar un escriptor aragonès en la seva llengua. He de dir que, tot i tenint família aragonesa, és el primer cop que sento a parlar en aquesta bella llengua.

La part pública de la vetllada va concloure a l'església de Bellver amb un recital a càrrec del grup Túrnez & Sesé. Per mi, va ser tot un descobriment. Aquest grup es dedica a musicar composicions literàries dels poetes catalans. Molt remarcable és el seu segon treball amb poemes de Josep Carner i Salvador Espriu. Val a dir que quan va acabar el recital vaig sortir disparat a comprar els dos CD que tenen editats i friso per quan surti aviat el tercer. Si no els coneixeu, us els recomano.