Ja arriba el Nadal

Sí, ja sé que és molt fàcil ficar-se amb les dèries consumistes que ens agafen a tots pel Nadal, però és que em temo que estem arribant a uns extrems preocupants. No són només els torrons, els dinars, els sopars, els regals de Nadal, els regals de Reis, la nit de Cap d’Any, les targes de felicitacions, l’amic invisible, la decoració, la loteria, les quines, el cava, les ves, etc, és que tot, absolutament tot aquests dies incita a consumir.

Els carrers, les ciutats i els pobles esdevenen aparadors immensos plens de llumetes i coloraines, molts cops amb una musiqueta angelical de fons que ens condueix a comprar i consumir més i més.

No seré jo qui defensi el sentit religiós clàssic d’aquestes dates, tot i que no oblidem que molt abans que existís el cristianisme ja se celebrava el Nadal per aquestes dates. Clar que llavors es deia festivitat del Sol invicte o bé, simplement, solstici d’hivern.

Abans, per sant Esteve es feien els canelons amb les restes dels tiberis del dia de Nadal. Ara no, som massa fins com per reaprofitar res. Els canelons han de ser fets expressament per a l’ocasió.

Crec que ens estem passant. Això cada cop és més exagerat. Abans ens conformàvem amb escriure cristmes; ara, hem de fer trucadetes amb el mòbil o, com a mínim, enviar sms a les persones que figuren a les nostres quilomètriques agendes.

I com no, si és possible celebrar el Cap d’Any ben lluny, ni que sigui a Austràlia, on ara mateix és estiu, millor que millor. I l’esquí. Que no podem anar al Pirineu perquè no hi ha neu? Doncs agafem un vol de baix cost i cap als Alps. Clar que allà les coses no pinten gaire millor.

Abans la gent mirava el concert de començament d’any per la tele. Ara moltes poblacions han volgut gaudir in situ d’aquesta tradició i lloguen orquestres que els endolcin musicalment l’entrada de l’any.

Pertot arreu on miro, només veig més i més consum, més i més energia, més i més activitat. I quan tot s’acaba la nit de reis… comencen les rebaixes del gener!

Nadal s’ha convertit en una festivitat totalment sincrètica. Que es posen a lluitar el Papà Noel i els Reis? Doncs celebrem-los tots dos. Tortell de Nadal o de Reis? Doncs tots dos. Alguns fins i tot es donen regals el dia de Cap d’Any.

No ho sé, potser fóra bo d’habilitar algun dia en què poguéssim gaudir de les coses senzilles. El Nadal en teoria ja era això: estar amb la família, amb els éssers estimats. Però em penso que cada cop queda menys temps per a això: ens hem de vestir, maquillar, pentinar, portar els regals, fer tiberis inacabables i dormir la mona. Així no hi ha manera!

Aigües encantades

Hi ha una magnífica obra de teatre de Joan Puig i Ferreter anomenada Aigües encantades. Tracta d’una població endarrerida socialment i tecnològica que pateix una gran sequera. La seva gran solució consisteix bàsicament en pregar al cel. Un jove foraster arriba a les contrades i proposa de solucionar el problema fàcilment, mitjançant la canalització d’unes aigües considerades sagrades per la gent d’allà.

L’obra mostra una terrible lluita entre els antics valors i els nous, entre l’antigor i la modernitat, entre un món rural i un món industrialitzat, però també entre la ignorància i la superstició i la ciència i les llums de la raó.

Es tracta d’una obra de l’any 1907, de fa quasi cent anys que aviat podrem veure representada a Puigcerdà. Sembla que aquesta obra no té gaire actualitat i que tracta d’una realitat sòciocultural afortunadament ja superada. Però res més lluny de la realitat.

Fa poc s’ha fet palesa la dimissió de l’Alcalde de Lles de Cerdanya, Ramón Sellés, arran de la negativa dels seus propis regidors de sotmetre a consulta popular un innovador projecte d’obtenció d’energia a partir de la biomassa obtinguda de les restes forestals del municipi.

El projecte havia estat considerat com a modèlic i innovador per la Generalitat de Catalunya i disposava ja de les subvencions necessàries. Però l’oposició d’alguns veïns del municipi han impedit la seva realització.

En un principi, l’Alcalde va decidir que, per solucionar la polèmica, es realitzaria una consulta popular i que fos el poble qui decidís. Però sembla que part dels regidors de Lles tenen un concepte nul de la democràcia i això de donar-li la veu al poble, deu ser un greu i lleig pecat i han votat en contra de la prevista consulta. Tot plegat, patètic.

Suposo que el dia que els marxi la llum i no puguin escalfar-se, els qui han votat en contra seran els primers que posaran el crit al cel per estar deixats de la mà de Déu. Però en fi, ja s’ho trobaran.

Està vist que la innovació i el progrés, amb un projecte totalment ecològic, basat en una energia renovable era massa indigest per algunes mentalitats retrògrades. Suposo que prefereixen una electricitat generada a base d’efecte hivernacle i de residus nuclears i que es foti tothom.

És una mica la mateixa posició que els qui s’oposen a la instal·lació de aerogeneradors eòlics perquè alletgen el paisatge, però no tenen inconvenient que es construeixin centrals nuclears o tèrmiques… lluny de la seva vista, és clar.

Monocultiu

L’Isidre Domenjó es preguntava en un article fa uns dies si anem cap a un Pirineu sense neu. Tanmateix, també remarcava que les comarques menys depenents de la neu han estat les que menys anul·lacions han sofert per la bonança meteorològica d’aquests dies.

La Cerdanya és una d’aquestes comarques afectades. La dependència de la neu és enorme i afecta a molts sectors i a la major part de la població activa del territori. No aprenem mai dels errors?

Ja ha passat molts altres cops en molts indrets que l’exhauriment o trasllat d’una determinada indústria que donava de treballar a la major part de la població d’un lloc ha provocat el col·lapse econòmic de tota una regió. És el perill dels monocultius.

I la Cerdanya viu del monocultiu del turisme, sobre tot lligat al turisme hivernal. Fins i tot la construcció en depèn en bona manera. Però sembla que les autoritats locals i comarcals no es preocupen gaire del futur de la comarca. Per què serveixen doncs els governants?

La Cerdanya, com moltes altres comarques pirinenques tenen molts més recursos que la neu. Tenen boscos, paisatge, esports, mitologia, història, gastronomia, etc. Fins i tot hi ha casos d’empreses d’alta tecnologia que s’hi han instal·lat. Però els arbres no ens deixen veure el bosc. Tot gira envers la neu i el totxo.

L’imminent i més que palpable canvi climàtic farà que en aquestes contrades pirinenques nevi menys que de vell antuvi i de manera molt més irregular. Una primera opció potser serà instal·lar més canons de neu, però l’escassetat d’aigua i les altes temperatures en limitaran el seu ús.

Per tant, crec sincerament que el més intel·ligent per a tothom fóra que anéssim cercant seriosament altres alternatives al turisme de neu per a un futur no gaire llunyà. Tothom hi sortirà guanyant.

I això caldria fer-ho ja. No val començar-s’ho a mirar d’aquí a deu anys, quan els problemes comencin a ser irresolubles. Tampoc crec que sigui cosa només dels polítics. Caldria que tots els sectors econòmics i socials de la comarca s’impliquessin. Clar que, tenint en compte com som, suposo que demanar això és demanar la lluna en un cove…

De pont

Generalment els ponts els aprofito per llegir i descansar, però aquest ha estat atípic. Primer, va ser un viatge llampec a Osca i Jaca per veure el partit d’hoquei entre el Puigcerdà i el Jaca. Tot es va decidir en minuts dimarts pel vespre, tot sortint de l’oficina.

Dimecres al migdia vam sortir cap a Osca, on ens vam trobar amb el nostre amfitrió, en David Jarne, DJD pels amics. Després vam anar tots plegats a sopar a Jaca una super mega hamburguesa i acte seguit, cap a la pista del Jaca, a la qual li queden pocs dies, ja que la tiraran a terra i hi faran un balneari. Vam poder veure al costat, la nova pista semiesfèrica, una passada!

El partit va ser d’infart. El Puigcerdà perdia 1-5 quan prop ja del final, va remuntar a un 6-6, cosa que el deixa primer de la lliga regular i únic equip invicte, ja que tot han estat victòries i un empat.

L’afició del Jaca, realment cridanera. Al darrere teníem les animadores de l’equip femení, amb un ampli repertori de crits d’ànim per al seu equip i d’insults per al nostre. No gosàvem celebrar gaire els gols del nostre equip per por que ens linxessin.

Al sortir, una de les noies que venien d’acompanyants de Puigcerdà es va trobar el seu cotxe ben rallat. És una vergonya que hi hagi gentussa que no sàpiga distingir entre un partit esportiu i la vida real. Però en fi, què li farem, de brètols n’hi ha pertot arreu.

Després vam sortir una estona per Jaca, on vam poder observar que quasi tota la vida nocturna es concentra en un seguit de pubs i bars musicals, molt propers entre ells. No hi ha discoteques, però els locals són temàtics: hi ha un bar medieval, un bar irlandès, etc. La varietat s’agraeix. Després vam agafar el cotxe i cap a Osca a dormir.

Dijous per la tarda, un cop retornat del viatge de Jaca, amb parada obligada a Binéfar, vaig passar un parell de dies amb un amic teleco de Sabadell, l’Aleix. Li vaig ensenyar a corre-cuita alguns racons de la Baixa i de l’Alta Cerdanya. Un d’ells, l’església de Sant Serni de Coborriu, a la vall de l’Ingla, que en aquesta època presenta un aspecte d’allò més romàntic.

També vam intentar d’anar a passejar a Guils Fontanera, però entre l’enorme quantitat de gent que feia que allò semblés les Rambles de Barcelona i que se’ns va posar a ploure, vam haver de deixar-ho córrer.

Van ser un parell de dies fantàstics i molt agradables, tot discutint de les nostre coses i de friquismes diversos, com la passió per la ciència ficció que ens uneix.

Finalment, diumenge per la tarda, concert de piano al Museu cerdà de la mà del puigcerdanès Marc Freixes, que va tocar meravellosament obres de Mozart, Brahms, Schubert i Liszt, entre d’altres.

En fi, uns dies d’allò més complets i esgotadors. Ara, tornem a la feina.

Or blanc, mirades al cel

Ja tenim un altre cop el pont de la Puríssima (o el de la Constitució, com més us agradi) a la Cerdanya i tot s’omple de gent. Enguany no ha nevat encara a les muntanyes i el sector turístic està pendent tot el dia de les previsions meteorològiques. Suposo que deu ser l’únic moment de l’any en què el cerdà mitjà (llevat dels pagesos, és clar) miren amb insistència el cel per tal d’esbrinar si serà neu o sol.

Però no tots miren el cel demanant el mateix. És curiós, oi? Alguns demanen sol per poder gaudir d’una certa bonança que enguany ens ha acompanyat fins a final de la tardor. D’altres, com les persones que treballen a pistes d’esquí o a hotels a peu de pista, imploren la neu, si més no, que faci fred per poder fabricar neu artificial.

I a la Vila? Doncs no us ho creuríeu! Jo ja he sentit força botiguers que demanen que no nevi. El motiu obeeix al següent raonament: si no neva, els turistes, en comptes d’anar a esquiar, passejaran molt més pel poble i, en conseqüència compraran més.

Bé, tothom pot pensar com vulgui i desitjar allò que cregui més oportú, però no tinc tan clar que aquest raonament sigui enraonat. Per començar, els hàbits costen de canviar. Setmana rere setmana veiem com els turistes i estadants de segona residència pugen a passejar –que no a gaire cosa més- a la Vila a darrera hora del matí i de la tarda. No crec que vulguin deixar-se el sou comprant per passar el temps.

En canvi, suposo que veurem escenes d’esmorzars inacabables en molts bars i granges de Puigcerdà i d’altres poblacions cerdanes o, fins i tot, alguna sortida tardana al bosc i a la muntanya a fer-se la foto de rigor. Però això de deixar-se uns calés que, possiblement, ja estan gastats en altres coses, nanis!

Naturalment, alguna cosa de veritat també hi ha en aquesta teoria. Si molta gent passeja més estona, pot ser que acabin comprant més, però estem en temporada de fortes despeses, ja se sap: el cicle del Nadal i amb les hipoteques pujant, la gent no està per gaire romanços.

En qualsevol cas, penso que la majoria estan desitjant amb tot el seu cor que caigui d’una vegada l’or blanc del cel, ja sigui per esquiar, ja sigui per gaudir de les conseqüències.

Transfronterisme

Es podria escriure una tesi doctoral sobre la frontera que separa la Cerdanya en dues meitats. De fet ja s’ha fet i no afegiré gran cosa nova a allò que ments molt més preparades que la meva han dit sobre aquesta qüestió.

Darrerament sentim força notícies que apunten envers a un fenomen que podríem anomenar transfronterisme, és a dir, el reconeixement d’una certa identitat comuna a tots dos costats de la ratlla (la frontera), entre cerdans francesos i cerdans espanyols, cerdans catalans tots nosaltres.

Un pas decidit en aquesta línia és l’Hospital transfronterer de Puigcerdà, que donarà servei a tots els cerdans i capcinesos. Es parla molt d’aquesta infraestructura. Veurem com es resoldran els molts problemes de funcionament que reportarà, però com a iniciativa és de lloar.

També s’està parlant de construir un escorxador transfronterer al terme d’Ur, prop de Puigcerdà i Llívia que podria assumir els escorxadors de Puigcerdà, Bellver i Bourg-madamme.

Fa temps que es van posar en marxa algunes iniciatives conjuntes de serveis comuns a la conurbació Puigcerdà-Bourg-madamme, amb unes certes trabes per part de les autoritats centrals franceses.

Però a poc a poc es va avançant. Ni de lluny tan de pressa com molts voldríem. Així, no tenim de moment un centre d’ensenyament internacional, una mena de Lycée franco-espanyol, ni un Museu de tota la comarca de la Cerdanya, tot i que el Museu cerdà neix amb aquesta vocació.

Tampoc hi ha una política turística unificada a tots dos costats de la frontera, però suposo que és així, donant petits passos cada cop, com finalment tindrem una comarca veritablement unida.

Algunes institucions culturals ens recorden contínuament el fet que de Cerdanya només n’hi ha una, per molta frontera que els Tractats dels Pirineus i de Baiona ens imposessin. Tal és el cas de l’Institut d’Estudis Ceretans, que organitza uns Col.·loquis veritablement internacionals d’Arqueologia o rememora anualment la signatura del Tractat dels Pirineus.

Però tot flueix i les fronteres són cada cop més inexistents. Algunes realitats com la sèquia de Puigcerdà, que pren les aigües del Querol a França o la futura connexió amb la carretera del túnel del Pimorent o les diverses variants d’algunes poblacions franceses, afecten i molt als plans urbanístics de poblacions espanyoles. I viceversa.

Ara que la frontera econòmica ha desaparegut (Tractats de la Unió Europea i moneda comuna) i la policial quasi bé (Espai Schengen) es pot veure difuminar-se cada cop més la cicatriu que ha deixat segles de frontera a la nostra comarca. Tot i això, la curació serà lenta i encara cal fer molts esforços en la direcció adequada.

Potser un reforçament i modernització de la línia internacional de ferrocarril entre Espanya i França (o entre Catalunya i l’Occitània) i un major contacte cultural entre tots dos costats potenciaran cada cop més aquesta dissolució tan desitjada com desitjable.

Visita virtual a Puigcerdà

Passin i vegin les meravelles turístiques que amaga Puigcerdà. Això sí, s’hauran de posar unes ulleres de realitat virtual per veure-les, ja que per un motiu o un altre han desaparegut per diverses causes que van des de les ganes de tenir espais oberts fins al tradicional: “Nen!, fot aquí el ciment no sigui que descobreixin això i ens aturin les obres!”.

Començarem la visita per la plaça del call. Se li’n diu així perquè a sota hi havia un call jueu. Al costat també hi havia una església força peculiar. Ah, que no la veuen? Bé, va desaparèixer fa temps.

Si continuem cap a aquella plaça de formigó tan maca podran veure les restes del Fort Adrià que, lamentablement, hem de dir-ho, van desaparèixer sota les màquines que van fer el pàrquing de SABA. Segons les autoritats, si hagués estat un jaciment ibèric encara s’ho haurien repensat. Nosaltres ho dubtem, vista la sort que han tingut els diferents jaciments ibèrics de la comarca.

Continuem avançant cap a la plaça Santa Maria. De fet, avui és una plaça però aquí hi hauria d’haver una preciosa església gòtica. La van tirar a terra els anarquistes perquè consideraven que era un estorb arquitectònic. En un llibre de memòries, aquesta magnífica persona que és l’Albert Boadella, deia tot cofoi que el seu oncle anarquista havia estat un dels que se la van carregar. Visca la cultura, però la meva, no la dels altres…

Al costat, on ara s’aixeca la casa parroquial i un preciós gimnàs privat hi havia l’església dels Dolors. Però clar, es trobava en un estat ruinós i calia enderrocar-la. Més que res perquè en algun lloc havia de viure el rector. Això del gimnàs ja és més difícil de justificar, però no vindrà d’aquí.

Si baixem pel passeig 10 d’abril, podrem veure un buit entre l’església de Sant Domènec i l’edifici de l’Arxiu comarcal. Aquí és on hi havia el campanar de sant Domènec, que era l’edifici més alt del poble. Quan les desamortitzacions de Mendizábal, que té nom de formatge però que era un polític espanyol, el van tirar a terra. Ja veieu que aquí tothom competeix per tirar coses a terra. Però no patiu pas: les pedres amb què estava construït es varen fer servir de llambordes per les voreres de Puigcerdà. Encara avui dia en queden. Tot s’aprofita, que en diria en Pere Calders.

Si pugem cap a la part alta del poble, podem veure el magnífic estat ruinós en què es troben la Casa Gran i la torre Muñoz en ple centre del poble. Un magnífic cartell de benvinguda per al visitant.

Continuem cap a l’estany. Antigament hi havia un preciós embarcador modernista a joc amb les torres modernistes que envolten l’estany. Bé, les que no han tingut la desgràcia de convertir-se en un hotel, com Villa Paulita. Amb la reforma de l’estany, hem de convindre que es va augmentar l’espai verd de la zona de l’estany, però també es van carregar l’embarcador. Calia?

A prop, trobem la font del Cúcuru, al costat de la qual es trobava el pou del glaç. Ho endevineu? Sí, en efecte, també se’l van carregar, aquest cop directament el van soterrar per fer les obres de la ronda dels torreons.

Si continuem pel passeig de la Sèquia, veurem el mur de Can Pedraza al qual li han fet tants forats que sembla un formatge Gruyère. També parlaria de la muralla de Puigcerdà, però total, pel que queda, millor ho deixem estar.

També podríem parlar de la preciosa sequoya que hi havia al parc de Puigcerdà (just ara on és aquell roc tan artístic) o del teix de la torre Viladomiu, seu del Consell Comarcal, que sembla que devia tapar la vista d’algun despatx molt important. O els xiprers del campanar que segons un regidor, tenien “la processionària del pi”. Sense comentaris. O dels arbres de Doctor Piguillem que sembla que li treien encant a la urbanització de luxe del costat. Sí, just la que sembla un pavelló psiquiàtric segons em comenten alguns amics.

I paro aquí perquè ja m’estic posant de mala lluna. Com podeu veure, Puigcerdà té tant patrimoni que l’ha d’anar destruint periòdicament per tal que no s’acumuli i faci lleig.