El jovent i Puigcerdà

Llegeixo a la premsa unes declaracions de la nova tècnica de Joventut de l’Ajuntament de Puigcerdà en les quals afirma, resumidament, que els joves puigcerdanesos (i crec que cerdans, per extensió) no s’assocïen i tendeixen a marxar a Barcelona.

Aquests temes, ja els he comentats algun cop en el bloc. Sobre el tema de marxar a Barcelona, poca cosa puc afegir. Si no hi ha oportunitats laborals per moltes professions especialitzades, poc futur poden tenir a la comarca. És una llàstima, però hem optat per un model bàsicament turístic i constructor i aquestes són algunes de les conseqüències que això comporta.

A la llarga, la població s’envellirà i haurem de recórrer, com ja estem fent, a la immigració, perquè tota la gent jove (o quasi tota) ens haurà marxat a Barcelona o a altres indrets amb més oportunitats. A més, posem-nos en la pell d’una noia o noi jove quan arriba a una ciutat per qüestions d’estudis. Generalment sol quedar enlluernat per la gran quantitat d’oferta de lleure i de relacions personals de què pot gaudir. Aquest jove, un cop adaptat a la vida de ciutat, difícilment tornarà a la seva terra, que veurà llunyana i potser un xic atrassada.

Jo no sóc dels que opinen així. Vaig tornar i vaig muntar una empresa de software que, gràcies a l’esforç de molta gent, avui funciona molt bé i que duri. Amb això vull dir que és possible fer coses a Puigcerdà al marge del totxo i del turisme, però cal arriscar-se i posar-s’hi de debò. Però és clar, la major part dels joves prefereixen anar a allò segur.

Segons estudis recents, molt pocs joves muntarien una empresa. Prefereixen un lloc fix i segur, com una plaça de funcionari, la màxima aspiració del jovent, cosa que diu molt poc a favor del país i del seu esperit emprenedor. L’hem perdut, potser?

Pel que fa a l’altre assumpte, el del associacionisme, no sé si, com diu a l’entrevista, és un problema degut a la manca de tradició. La veritat és que d’associacions a Puigcerdà n’hi ha. Potser no moltes, però també hem de tenir en compte que som els que som. També és cert que la major part de l’associacionisme deriva cap a temes esportius i, en menor mesura, cap a temes culturals.

Per què no trobem joves a les associacions o, directament, associacions de joves? En el primer cas, val a dir que la major part de les associacions puigcerdanenques estan molt envellides i que possiblement els hi cal un relleu generacional urgent. Ara bé: existeix aquest relleu? És a dir, hi ha prou joves que vulguin acceptar-lo? Pel que fa a la manca d’associacions de joves… bé, el jovent sempre ha estat molt independent i a la nostra comarca potser encara més.

Hi ha molta desconfiança envers l’associacionisme, potser perquè sona a política o a burocràcia. Però els joves haurien d’entendre que, només agrupant-se i lluitant pels seus objectius, tindran alguna possibilitat d’aconseguir quelcom. Per separat, poc obtindran. Però això és picar sobre ferro fred.

Des d’aquí li desitjo a la nova tècnica municipal de Joventut tota la bona sort i l’entusiasme del món. Tant de bo que aconsegueixi alguna cosa i que el jovent desperti d’aquesta letargia en què sembla immers. Fóra una bona notícia per al nostre futur.

Villa a terra!

Ahir, quan anava pel passeig de la Sèquia, vaig veure un cartell enorme que anunciava una propera promoció de 26 habitatges “exclusius” (?) a l’entrada d’una de les villes emblemàtiques del poble. Suposo que faran el que han fet àmb altres villes: la trossejaran i la vendran al millor postor.

D’acord, estem en un país lliure amb un mercat lliure, però és molt trist el final que estan tenint les villes modernistes de Puigcerdà. L’antic Hotel del Lago es va cremar i actualment es una promoció d’habitatges de luxe. Al costat mateix, Villa Paulita ha estat convertida –amb més aviat poca elegància- en un hotel enorme, destruint completament l’encant que tenia quan era una villa.

Molt a prop, una altra promoció a imitació d’aquestes villes ha estat erigida. Segons un amic, “sembla una residència psiquiàtrica”. La veritat és que no se m’havia acudit, però crec que té tota la raó: té un aspecte intranquil·litzador.

I ara una altra villa cau i es convertirà en pisos per gent benestant o per especuladors. Darrerament sembla que només interessa fer promocions de luxe a Puigcerdà. Què passa? Volem més glamour? Perquè si és així, ho estem fent de pena.

Suposo que entre permisos d’obres i impostos d’habitatge, aquestes operacions són molt rentables per l’Ajuntament, a qui suposo que no l’importa gens ni mica sacrificar el poquet patrimoni arquitectònic que ens queda.

Encara no entenc com a ningú se li ha acudit tirar a terra el campanar i fer un supermercat. O cobrir l’estany per fer un pàrquing. Clar que, això són elements “distintius” de Puigcerdà…

Es parla molt d’habitatge protegit, de voler que els joves –i els no tan joves- puguin accedir a una vivenda digna, però jo només veig promocions de luxe absolutament inassequibles per la gent de Puigcerdà. Llavors, per a qui són? Per a gent que s’estaran a la Vila quinze dies l’any i que es portaran la compra de l’Hipercor de Barcelona, que és més barat? Això és el que estem promocionant?

I mentrestant, es parla de fer hotels. Clar que pel que sembla han de ser hotels encoberts en forma de residència esportiva o de casa de colònies, perquè si no, no hi ha manera que ni Déu inverteixi a Puigcerdà, tan ple com està tot de segones residències. Clar que, suposo que deu ser allò que volem, perquè si no, no entenc la dèria per afavorir aquest tipus d’operacions. Potser que ens ho fem mirar.

Una qüestió d’imatge

A Puigcerdà tenim una plaça molt peculiar en una de les rotondes d’accés al poble. Es tracta de la plaça d’Europa, més coneguda popularment com la plaça de les banderes, ja que en ella hi ha un munt de banderes que representen els països de la Unió Europea. Encara recordo el rebombori amb què es va inaugurar la plaça en qüestió.

Suposo que aquesta plaça és tot un símbol de com en passem d’Europa: no s’han afegit les banderes dels nous països i moltes d’elles es troben en un estat lamentable. Ja se sap que, tot i ser un poble de frontera que es va beneficiar durant dècades del fet fronterer i, actualment, es beneficia justament del contrari, de la desaparició de la “ratlla” i de la moneda única, no semblem tenir gaire respecte per aquesta Europa de la qual formem part.

I podríem ser una mica més respectuosos, ja que multitud de projectes s’han pagat amb fons europeus. Sense anar més lluny, la quasi totalitat del Museu cerdà. Els INTERREG o els FEDER són alguns dels fons econòmics dels quals la nostra comarca s’ha beneficiat. El mínim que podríem fer és tenir la placeta en condicions, no trobeu?

De totes maneres no és l’única plaça puigcerdanesa que es mor en l’oblit. El polític de torn sol tenir molta pressa per obrir nous espais al públic o per adecentar-ne l’aparença dels ja existents, però després, això de mantenir-los ja és un altre cantar.

La primera decisió que se sol prendre darrerament és primar el ciment per sobre del verd. Només cal veure com ha quedat la plaça del call: un meravellós exemple d’arquitectura Ceaucescu de formigó. Se suposa que estem a la muntanya,oi? No he anat mai a cap poble pirinenc de França, de Suïssa, d’Àustria? Us ben asseguro que, llevat d’alguna excepció, prefereixen el verd. I tampoc cal sortir de la península.

El ciment té, però, un avantatge sobre el verd: és relativament barat de mantenir. Només cal netejar la brutícia. No cal podar arbres, regar parterres, tenir cura de les instal·lacions de reg o vigilar que els brètols no es carreguin les plantes. Clar que, per contrapartida, sol ser lleig com un pecat, sobre tot en una comarca pirinenca.

En fi, que ni som europeus ni acabem de seguir models pirinencs. Quin és el nostre model? Els passejos marítims de la costa? La gran ciutat? O som tan fantàstics que tenim un estil propi i inigualable? Per desgràcia em temo que cap de les anteriors. Simplement anem tirant, sense cap planificació, a tranques i barranques. I se suposa que vivim del turisme…

Inconsistències

Sóc usuari assidu del pàrquing SABA de Puigcerdà. De fet, deixo el cotxe cada dia, pel matí i per la tarda, mentre treballo. De vegades observo coses ben peculiars que costen d’entendre.

Per exemple, hi ha tot un seguit de places reservades –suposo que per llei- per a persones amb mobilitat reduïda. La veritat és que encara ha d’arribar el moment que vegi una d’aquestes places ocupades per un cotxe adaptat, però suposo que n’hi deu haver.

El curiós del cas és que havent-hi aquestes places, l’ascensor del pàrquing estigui pràcticament sempre “Fora de servei”. Per on se suposa que ha de passar la gent amb problemes de mobilitat o en cadira de rodes? Per les empinades rampes d’accés?

Una altra qüestió no gens inoportuna és preguntar-se com és que els ascensors estan sospitosament quasi sempre fora de servei. Tenen a veure alguna cosa les constants filtracions d’aigua que es detecten al seu costat? Perquè si és així, la veritat és que començo a tremolar.

Altres detalls interessants són el comportament d’algunes persones aparcant-hi. L’altre dia mateix, vaig veure un senyor tot remugant cagant-se en tot el panteó imaginable perquè li havien tret “el seu lloc”. No cal dir que aquest senyor aparca en llocs no reservats, com tots els altres.

Sembla mentida l’excés de territorialisme que tenen alguns individus. És com quan estàs acostumat a aparcar davant de casa teva i un dia et trobes que algú se t’ha avançat. Llavors t’empipes incomprensiblement, com si t’haguessin tret alguna cosa teva. En fi…

Groc

Jo provinc d’una família de castellanoparlants i, tanmateix, he adoptat la llengua catalana com a meva. Per cap raó racional en concret, la veritat sigui dita. Simplement, perquè sí, perquè era la llengua del país i perquè era la llengua que parlava la major part de la gent que coneixia. A més, sempre m’han agradat els idiomes i el castellà ja el sabia, així que el català era l’opció natural a seguir.

La primera paraula que recordo de petit no és ‘papa’ ni ‘mama’. Evidentment que aquestes devien ser les primeres paraules que vaig pronunciar, però no les recordo. En canvi tinc un record vivíssim d’una tarda, al parc Schierbeck de molt petit, quan anava a passejar de la mà de la meva tieta. Ens vam trobar amb una altra senyora i em va preguntar:

- ¿De qué color es ese banco?

I jo vaig respondre, “groc”. Aquesta és la primera paraula que recordo de petit. Es van posar a riure, però suposo que els devia quedar la intriga d’on dimonis havia tret jo aquesta paraula si a casa parlàvem castellà i encara no anava a l’escola. Jo tampoc ho sé.

Quan anava a pàrvuls, recordo perfectament com entrava a classe la germana Dolors Surinyac a fer-nos classe de català d’estrangis (el dictador acabava de morir) amb làmines de la casa, del camp, etc. Són d’aquelles coses que em van quedar gravades.

Més endavant vaig entrar en un bilingüisme un tant psicòtic, ja que a algunes persones els parlava en català i altres en castellà, sense cap sentit aparent. Vull dir que no totes les persones a qui parlava en castellà eren castellanoparlants. Tot depenia sobre tot d’en quina llengua els parlava quan els coneixia.

Així que, finalment, vaig adoptar la decisió, que he mantingut fins avui dia, de parlar-li primer en català a qualsevol persona del nostre àmbit lingüístic quan la conec. Si em respon en castellà, doncs llavors puc canviar, però sempre començo en català. Això ha fet que parli en aquesta llengua amb la major part de la gent que conec.

El blingüisme pot ser liós, però també té els seus avantatges. Sembla, segons uns estudies recents, que la gent que fa servir més d’una llengua a la seva vida (bilingües, trilingües) endarrereixen uns quants anys possibles malalties relacionades amb la senilitat. Vaja, que el bilingüisme és una potent tècnica per mantenir el cervell en bones condicions.

Tampoc em sorprén gaire. Cada llengua activa unes regions del cervell lleugerament diferents. Quantes més llengües es parlen de manera fluïda, més regions del cervell es fan servir. I se sap que l’activitat mental ajuda a prevenir alguns tipus de desordres mentals, com la senilitat.

Així que, ja sabeu, sobre tot aquells que penseu que amb el castellà ja n’hi ha prou per viure a Catalunya. Potser sigui cert, però us perdeu una part molt interessant i útil de la vostra vida. Vosaltres mateixos.

La rua del Carnestoltes

Un altre any, el col·legi Alfons I ha tret al carrer tots els nens formant una magnífica rua de Carnestoltes, tots ben disfressats. Porten fent-ho des de fa moltíssims anys i cada any es llueixen d’allò més bé.

I cada any em faig la mateixa pregunta: què passa amb la resta de la gent? D’una banda, l’IES, que sembla que això no vaig amb ells. Igual és per manca de tradició, però tot és apuntar-s’hi. És un problema de la direcció de l’Institut? M’inclino a pensar que no, perquè hi ha hagut molts equips directius des que es van recuperar els Carnestoltes a Puigcerdà.

Potser és cosa de les noies i nois que ja es creuen massa grans per aquestes coses? Potser hi hagi alguna cosa d’això, si bé quan els deixen, molts surten disfressats també acompanyant la rua. Això sí, sense ordre ni concert, ja que tothom va d’allò que li ve en gana, en comptes de coordinar-se per colles.

I la gent més gran? Doncs res de res. Ni el carnestoltes modern ni els carnestoltes tradicionals del Pirineu. Per sort, a Bellver, a poc a poc van recuperant cada any el Carnestoltes tradicional, amb nous personatges i cançons, que havien caigut en l’oblit.

Perquè el Pirineu tenia un gran patrimoni etnològic amb els seus Carnestoltes, molt coneguts a començament de segle i que, després de la prohibició del règim franquista, van caure en l’oblit. Per això aplaudeixo la voluntat de la gent de Bellver de recuperar una cosa tan nostrada i vistosa.

Què passa, en general, amb la gent gran? Només saben disfressar-se per la Festa de l’Estany i per la Festa del Trinxat? Sí, sí, dic bé, per la Festa del Trinxat. Si no us ho creieu, aneu-hi a donar una ullada i veureu gent amb fracs i abrics de visó pertot arreu. Ni a la gala dels Òscars hi ha tant de “poderío” i de “joyerío”.

Millor menystenir allò que és propi i fer una mala imitació de les festes dels astres, que segur que tenen més glamour. En fi, una llàstima, per variar.

Corbates obligatòries

Val a dir que alguns consellers del Govern de la Generalitat tenen manies ben notòries, en especial alguns d’ERC. Si l’anterior legislatura, el conseller primer, Josep Bargalló no es posava una corbata ni que li anés la vida, ara un altre conseller, en Joan Puigcercós ha dictat una ordre que obliga a tots els alts càrrecs del seu departament, o sigui, Governació, a portar corbata.

La veritat és que més es podria dedicar a governar que a desviar l’atenció amb aquestes ximpleries. Sembla que el projecte d’ordenació del territori, tan necessari pel correcte desenvolupament de Catalunya que va iniciar en Joan Carretero, queda ajornat sine die i que la llei electoral, també, ad calendas graecas. Millor parlar de les corbates, home, que és el que necessita el país! Doncs parlem-ne.

La corbata és una peça de vestir amb un origen ben curiós: és militar. El terme prové de l’italià corvatta o crovatta, que vol dir croata. El motiu és que els membres de l’exèrcit de Croàcia cap el 1660 portaven una mena de mocador de color lligat al coll i d’aquí va derivar la nostra corbata.

Però el primer de fer-les servir com a complement va ser el rei Lluís XIV, que va posar de moda les cravates. No deixa de ser curiós que tant en italià com en francès s’escrigui amb v, però que en castellà i en català es faci servir la b.

Per tothom que n’hagi fet servir, el més complicat sol ser fer-se el nus de la corbata. Però és que fins i tot això té la seva gràcia. Resulta que hi ha 85 maneres diferents de fer-se el nus. La darrera va ser descoberta el 1989, després de 50 anys sense descobrir-se’n cap de nou i això gràcies a un model matemàtic desenvolupat per Thomas Fink i Yong Mao. No es pot deixar res al atzar. Per si us interessa, també hi ha models matemàtics per determinar tots els possibles modes de fer-se un monyo.

Però tornem a en Puigcercós. Suposo que no farà cap discriminació per sexe i tant els homes com les dones que ocupin alts càrrecs n’hauran de fer servir. Això comptant que n’hi hagi algun alt càrrec a Governació que sigui dona. En tot cas, ja posats a fer patriotisme, per què no fer obligatori l’ús d’espardenyes i de barretines? Això sí que fóra fer país. Tots els treballadors del Govern amb corbata, barretina i espardenyes. El seny i la rauxa!

La invenció de sant Valentí

Avui és sant Valentí que, segons ens volen vendre ara, és el patró dels enamorats. La veritat és que la història de sant Valentí bé mereix una petita explicació, perquè no deixa de ser curiosa.

Molta gent es pensa que la cosa ve de fa unes dècades i que està relacionada amb una coneguda gran superfície. No poso en dubte l’interès de molts comerciants en vendre’ns una festivitat consumista més: joiers, floristeries, pastisseries, etc.

Però qui era sant Valentí? Doncs no era només una persona, ja que sota la festivitat de sant Valentí s’amaga més d’un Valentí. La cosa va començar l’any 498, quan el papa Gelasi I va decidir que una antiga celebració romana –o sigui, segons l’Església, pagana- havia de ser eliminada.

Les lupercals queien el quinze de febrer (idus de febrer) i estaven relacionades amb el llop, animal mitològic pels romans. La festivitat tenia certes connotacions amb la fertilitat i amb la mortalitat. Així que aprofitant l’existència de tres màrtirs del s. III, sota el regnat de l’emperador Claudi II, el Papa va instaurar aquesta festivitat per suplantar les lupercals.

Moltes de le llegendes que envolten aquesta festivitat, ara reconvertida al catol·licisme, van ser inventades a l’Edta Mitjana, a França i Anglaterra i se sap realment poc de relació d’aquest sant amb l’amor. Una teoria força estesa és que un dels sants màrtirs es dedicava a casar en secret parelles en contra de les ordres de Claudi II. Una altra teoria és que per aquestes dates és quan s’emparellen els ocells.

L’any 1969, l’Església va decidir fer neteja del seu santoral de tots aquells sants que eren clarament inventats i, així, sant Valentí va desaparèixer, tot i que ningú no ho juraria veient la força que encara manté aquesta festivitat.

Ja veieu. Sant Valentí és un invent, sí, però no només de les grans superfícies per treure’ns els calés, sinó per l’Església, per eliminar una altra font de paganisme. Això ha arribat a ser tan comú al llarg de la història que es pot afirmar, sense por a equivocar-se gaire, que pràcticament totes les festivitats cristianes tenen el seu origen en festivitats molt més antigues: la Setmana Santa, el Nadal, Tots Sants, etc.

Fem i desfem les coses de la Vila

Una de les coses que més em molesten d’aquesta vida és el malbaratament de recursos i les pèrdues de temps (que també són un malbaratament, en aquest cas de temps). El darrer exemple que m’he trobat són els guàrdies tombats que han instal·lat a la carretera entre Age i les Pareres.

Inicialment, van posar uns guàrdies tan grans que era pràcticament impossible passar per allà sense deixar-se els baixos del cotxe. Calia aturar-se completament i anar passant molt a poc a poc. No sé de qui va ser la idea, però es va quedar calb de l’esforç.

Ara, suposo que arran de les queixes rebudes, han posat asfalt a tots dos costats de cada guàrdia tombat per poder passar més còmodament.

I suposo que, a la llarga, quan la llevaneus passi i se’ls endugui, com a passat amb tots els guàrdies tombats d’aquest poble o algú li maleeixi els ossos al polític de torn, acabaran despareixent.

Si volen posar guàrdies tombats, em sembla bé, però que ho facin amb una mica de cura, de manera que puguin resistir el pas de les llevaneus i no es carreguin els cotxes. Ah, sí, i un senyal de tràfic avisant de la seva presència també estaria bé per estalviar-se uns quants ensurts!

M’empipa aquesta manera de “fer i de desfer” les coses perquè no s’han pensat prou bé abans de posar-s’hi. Sol ser símptoma d’alguna cosa que no rutlla, generalment, manca de planificació. Quan les coses es fan a la babalà, ja passa tot això.

Podria parlar de molts altres exemples similars, però només en citaré un que crec prou significatiu. Algú s’ha molestat en fer un estudi sobre la circulació pels carrers i accessos de Puigcerdà?

Perquè trobo una mica absurd que segons per on passis, per exemple, pel sector de l’avinguda Schierbeck, la pujada i la baixada siguin totalment asimètriques. És a dir, que si vas pot ser que triguis molt menys que si tornes. Tot degut al peculiar sistema d’ordanació de la circulació que hi ha en aquest sector, entre l’estany i el poliesportiu.

A més, per major inri, cada dos per tres ens canvien el sentit de circulació dels carrers. Entenc que molts carrers són estrets i només admeten un sentit, però això ha estat així des de fa moltíssims anys. Per què de cop i volta es canvien les coses, per tornar-les a deixar igual o d’una altra manera al cap d’un cert temps?

Un parell d’exemples: el carrer que uneix la baixada de la Font d’en Llanas amb l’avinguda Catalunya, que ara és d’un sol sentit o bé el carrer Doctor Andreu, que uneix la plaça del Rec amb la ronda dels torreons que va oscil·lant entre un i dos sentits de circulació periódicament.

Si us plau! Que algú s’estudiï bé la circulació de la Vila i faci un ordenament en condicions… i estable!

Opus 100

El 6 de febrer de 2006 vaig obrir aquest blog en català. Avui celebro l’entrada número 100 i aprofito també per celebrar el primer aniversari de ‘A la balitresca’.

Llavors estava fent un curs per obtenir el nivell D de català i un dels exercicis freqüents era dissertar sobre un determinat tema, cosa que m’agradava força. Tant, que vaig decidir posar les meves reflexions per escrit. I així va néixer el blog.

Feia un cert temps que ja tenia un altre blog, -El mundo de Yarhel-, aquest en castellà i per parlar exclusivament de literatura fantàstica, però volia parlar de més coses i fer-ho també en català. El blog es va obrir, bàsicament per parlar de la terra (la Cerdanya) i de la llengua, si bé molts altres temes s’han obert pas al llarg d’aquest any.

Després va venir l’elecció del nom del blog. Vaig provar diverses combinacions. Finalment em vaig decidir per una expressió cerdana poc comuna: ‘a la balitresca’, que vol dir ‘de qualsevol manera’, ja que no pretenia que el blog tingués un ordre especial i volia parlar de coses molt diverses.

El blog porta per subtítol ‘Tot s’acaba a la vall d’en Lleres’, que és on es troba el cementiri de Puigcerdà, a prop del qual jo visc, i que és una manera poètica de dir que tot s’acaba amb la mort. Un toc romàntic.

Conforme anava donant d’alta les diferents entrades al blog, les anava classificant per temes. Actualment, aquesta és la correlació de “forces”:

La llengua: 11 entrades

Societat: 14 entrades

La comarca: 67 entrades

Altres indrets: 4 entrades

Reflexions: 2 entrades

Hi mancarien un parell d’entrades no catalogades.

Ja veieu que, finalment, el tema estrella ha estat la comarca. Sempre he tingut opinions molt definides sobre la Cerdanya i sobre Puigcerdà i sempre m’ha agradat expressar-les, així que és normal que les coses hagin derivat per aquí.

Estadísticament, 100 entrades en un any representa 1 entrada per cada 3,65 dies, o sigui, un parell per setmana.

Bé, espero que els que us llegiu aquest blog l’hàgiu gaudit tant com jo i que us hagi fet servei. Vull agrair especialment a aquells que heu contribuït deixant els vostres comentaris el vostre detall. L’únic que puc dir és que continuaré més o menys amb la mateixa voluntat i estil i que espero arribar a les 200 entrades.

Som sempre els mateixos

Ahir per la nit vaig anar per primer cop a una reunió de l’Associació Fotogràfica de la Cerdanya (ASFOCE), ja que acabo de fer-me’n soci. Vaig veure cares conegudes a la trobada i això em va fer reflexionar, no per primera vegada, que els que tenim algun interès cultural a la comarca som pocs i sempre els mateixos.

Recordo que, l’any passat, a Bellver de Cerdanya, a la trobada d’escriptors del Pirineu vaig fer un comentari habitual a un matrimoni amb què havia coincidit més d’un cop a actes culturals a Bellver: Sí, mira, sempre som les mateixes cares que es van repetint.

Tan pocs som o a tan pocs els interessa la cultura? Si veiem la quantitat de gent que pot aplegar un partit d’hoquei o una determinada festa, la veritat és que arribem pràcticament a la conclusió que de pocs, res de res. Simplement, l’interès per la cultura a la Cerdanya és molt limitat.

Això té serioses implicacions. D’una banda, les associacions culturals estan condemnades a priori a tenir poca efectivitat, donada la dificultat de trobar socis i col·laboradors. D’altra banda, com que els que tenim interessos solem tenir-ne uns quants, es produeix una no del tot desitjable endogàmia que fa que unes poques persones ocupin els llocs directius de moltes associacions.

Una altra conseqüència és que el públic que acut als actes culturals sol ser escàs i sempre el mateix, amb la qual cosa, es produeix un cert desànim per part dels organitzadors, que acaben cremats de la poca afluència.

De fet, fins i tot m’ha semblat detectar una certa molèstia entre determinades persones envers aquells de nosaltres que anem quasi sistemàticament als actes culturals que ens interessen, com si anar freqüentment a actes de presentació de llibres, exposicions fotogràfiques o xerrades diverses fos una cosa perversa.

A aquest lamentable fenomen, encara hem d’afegir un altre element poc galdós: la poca o nul·la comunicació intercomarcal dels events culturals. Ja no és que els de la Baixa Cerdanya no ens enterem sobre què fan els de l’Alta Cerdanya. A fi de comptes, són estats diferents amb llengües operatives diferents.

És que molts cops ni ens assabentem sobre què fan al poble del costat. La gent de la comarca no sol venir sovint als actes que s’organitzen a Puigcerdà, però és que la gent de Puigcerdà no va quasi bé mai als actes que es fan a la resta de la comarca. Simplement, lamentable.

No sempre això és culpa de l’altre. Hi ha algun municipi que no publicita els seus actes per tal d’evitar que vingui gent d’altres pobles. Conec un cas concret i em vaig quedar de pedra que algú pogués tenir una mentalitat tan tancada i mesquina. Però existeix, us ho ben asseguro.

Si no es fa un esforç per trencar aquestes tendències, preveig que a mitjà termini, les associacions culturals de la comarca estaran condemnades a l’envelliment i a l’extinció. I si no, el temps.

In an obscure romanic langue

Fa uns anys, quan ajudava a mantenir el Web Site de Cerdanya (avui dia reduït a la seva mínima expressió), recordo amb sorpresa haver rebut un curiós mail dels Estats Units en què venia a dir-nos alguna cosa com:

“No entenc com és que heu decidit promocionar la vostra regió en una ‘obscura llengua romànica’ com és el català”.

La veritat és que no hi havia per tant. El site de Cerdanya estava traduït també al castellà, però igual també la considerava an obscure romanic langue.

Però el mail em va fer reflexionar. Era correcte que el Site de Cerdanya estigués en català i castellà però, en canvi, no estigués traduït a l’anglès o al francès? Bé, per sort la qüestió s’esgotava ella soleta, perquè tenint en compte la manca de finançament i de col·laboració que vam patir, hauria estat del tot impossible traduir-ho a altres idiomes.

Però la qüestió estava plantejada. Quan vam fer el Web Site de Puigcerdà, a més del català i del castellà, es va traduir al francès i es volia traduir a l’anglès, àdhuc altres idiomes. Finalment, amb la remodelació de la pàgina, van desaparèixer totes les versions menys la catalana, decisió molt més radical que la nostra amb el Web Site de Cerdanya.

Però, a fi de comptes, quin tipus de promoció es vol? A qui va dirigit aquest producte turístic que és la Cerdanya? Tenint en compte que els nostres principals visitants provenen de l’àrea metropolitana de Barcelona i, en menor mesura, de la resta de Catalunya, està clar que el català és una bona eina. O potser no.

Els sectors econòmics de la comarca sempre s’estan queixant del tipus de turisme que reben i com enyoren el turisme de qualitat d’altres èpoques. I jo em pregunto, què feu per atreure aquest turisme de qualitat? Si les webs les teniu només en català, com voleu que us vingui gent dels Estats Units, d’Alemanya o del Regne Unit?

Jo, que sóc un incondicional defensor de la llengua catalana, opino que una cosa no treu l’altra. M’empiparia molt que les webs cerdanes no estiguessin en català, però això no vol dir que calgui excloure altres llengües, sobre tot en l’àmbit dels negocis.

Ara bé, jo no visc del turisme local. A mi ja m’està bé aquesta obscure romanic langue en què es troben les webs de Puigcerdà o de Bellver, per posar com a exemple les dues principals poblacions de la comarca. I és que la nostra obscura llengua romànica també té el seu encant…