29 de maig 2007

Reflexions postelectorals (i II)

Una dada força significativa de les eleccions cerdanes ha estat la participació. Si bé aquesta ha estat lleugerament més baixa que a les anteriors municipals, en el seu conjunt s’ha mantingut i ha estat força per sobre de la mitjana catalana.

Per què a Catalunya en el seu conjunt hi ha hagut molta més abstenció? O més pròpiament, per què a la Cerdanya la participació ha estat més gran? Jo crec que els canvis o expectatives de canvi que hi havia a molts municipis han mobilitzat l’electorat.

A Puigcerdà, per exemple, l’assistència a molts mítings i actes electorals ha estat considerable. A la Vila es donava la circumstància que tots els candidats, llevat d’Anna Pallé i Ramon Serra, eren nous. Recordem que Joan Planella va accedir a l’Alcaldia després del relleu d’en Joan Carretero en ser nombrat aquest Conseller de la Generalitat. També eren nous els candidats de CiU, PP i IP.

A les dues principals poblacions cerdanes, Bellver i Puigcerdà, hi concorrien força llistes, símptoma de l’interès per ocupar els Ajuntaments d’algunes persones o sectors. A molts municipis, s’ensumava que hi podia haver un canvi, tal i com va succeir a la majoria, i això tendeix a fer que la gent participi. Quan les eleccions semblen decidides a priori, part de l’electorat sol desmobilitzar-se.

M’agradaria reflexionar una mica, també, sobre el possible significat de la majoria absoluta d’ERC a Puigcerdà. En primer lloc, ni abans ni durant la campanya es respirava ambient de canvi. Sí d’incertesa, perquè ningú tenia clar quins serien els resultats, però no hi havia la sensació generalitzada que l’equip governant hagués fet les coses malament ni tampoc hi havia a la memòria popular cap “alcaldada” recent.

D’altra banda, segons les enquestes a peu d’urna, sembla ser que els votants més joves es van decantar cap a CiU, mentre que la gent gran va votar massivament ERC. Per descomptat que hi devia haver excepcions, però la tendència era aquesta.

ERC sembla haver absorbit l’electorat tradicional del PSC, que havia arribat a sumar 5 regidors a l’època en què es va presentar com a cap de llista en Carmona. Pel que es veu, l’efecte Carretero continua exercint la seva acció fins i tot després del seu pas per la política municipal puigcerdanesa.

CiU pujar dos regidors, però això és més demèrit d’ERC –que perd uns 500 vots- que no pas mèrit de CiU, que guanya poc menys de 150 vots. Així doncs, si bé CiU surt reforçada, tampoc obté un resultat com per llançar coets.

On sí que van llançar coets –literalment- va ser a Bolvir, per celebrar la fi del llarg “regnat” de l’alcalde sortint, que va ser derrotat a les urnes per un grup d’independents. S’acosta la fi dels anomenats alcaldes-constructors? En algun municipi potser, però el ram del totxo té molt bona salut encara a la comarca.

Si a Bellver les coses no estan gaire clares, encara menys ho estan a Alp, on Salvador Rigola ha obtingut majoria però no absoluta. A més, la segona força més votada és l’ALCE de Francesc Rosell, incombustible polític que ja havia estat alcalde d’Alp i que va ser, durant quatre anys, alcalde de Puigcerdà sota les sigles d’ERC.

Tots aquests canvis s’han vist reflexats també al Consell comarcal, on CiU ha perdut la majoria absoluta. Els consellers d’ERC i PSC sumen majoria. Ara caldrà veure si acaben pactant per fer fora en Joan Pous de la Presidència del Consell comarcal, qui podria acabar perdent Consell i Ajuntament en funció dels pactes postelectorals.

La política municipal sol aixecar força passions perquè és la més propera al ciutadà, el qual està en contacte directe amb els seus representants a l’Ajuntament, els coneix en persona i té clares les seves relacions d’amor-odi amb aquests. És normal, doncs, que es voti més a la persona que no pas al partit.

En tot cas, si en termes de partits hem de fer una lectura de les municipals cerdanes, aquesta és molt clara: CiU perd l’hegemonia a la comarca i la guanya ERC. CiU podria perdre totes les poblacions importants de la comarca i restaria reduïda als petits municipis, mentre que les poblacions més grans es convertirien en un feu d’ERC.

No es tracta, doncs, d’un fenomen aïllat en el temps o l’espai. La tendència ve consolidant-se des de fa anys. De la mateixa manera que el PSC sembla obtenir molts bons resultats a bona part de les grans poblacions del Pirineu, ERC obté aquest paper a la Cerdanya.

Esdevindrà CiU una força exclusivament rural al Pirineu o es tracta només d’un cicle? El temps ho dirà.

Una altra reflexió que voldria fer és el paper de les llistes d’independents. Si bé aquestes obtenen bons resultats a molts municipis mitjans i petits de la Cerdanya (Isòvol, Bolvir, etc) o poden ser decisives (Bellver), a Puigcerdà, les petites llistes ho tenen difícil. El motiu fonamental és la regla de d’Hondt que fa que per que una llista pugui obtenir representació, hagi de sumar molts vots. Això dificulta l’accés a l’Ajuntament de les petites forces, molt castigades en aquestes eleccions.

28 de maig 2007

Reflexions postelectorals

Ja han passat les eleccions locals. El poble ha emès el seu veredicte inapelable per a quatre anys i la composició dels consistoris ha quedat definida per a aquest periode. Tanmateix, les institucions que en depenen, com els Consells comarcals i les Diputacions provincials també veuran fixada la seva composició en funció dels resultats electorals dels municipis.

A la Cerdanya hem tingut, en general, campanyes electorals tranquil·les, amb algun sotrac, com el pas súbit de tota la llista de CiU d’Isòvol a una candidatura independent lligada a ERC.

Hem tingut alguns tocs folklòrics, com el mim que feia campanya per Independents de Puigcerdà pels carrers o les ampolles d’aigua mineral de la candidatura d’independents que va guanyar finalment a Bolvir.

També es preveuen canvis importants a la comarca: d’una banda CiU perd l’alcaldia de Montellà-Martinet i podria perdre la de Bellver, on ERC va guanyar en vots les eleccions. Tanmateix, a Llívia la llista d’ERC (antigament de CiU) també ha guanyat amb claredat. Finalment, a Alp, l’actual alcalde no ha obtingut majoria absoluta, per la qual cosa resten les coses obertes a possibles pactes entre les diferents formacions representades.

Una altra notícia de possible canvi prové del Consell comarcal. Per començar, ERC ha guanyat les eleccions en vots a la Cerdanya per primer cop des del 1979 i CiU perd la majoria absoluta al Consell comarcal. Tenint en compte que la força que pot desempatar és el PSC hi ha molts números que CiU acabi perdent la presidència del Consell, si bé això encara són especulacions i dependrà dels pactes a què arribin els partits.

En tot cas, tant els resultats municipals a Bellver com els comarcals, són un fort revés per a Joan Pous, que ha tingut durant molts anys el control d’ambdues institucions.

Pel que fa a Puigcerdà, en Joan Planella ha guanyat clarament les eleccions en vots i regidors i revalida l’anterior majoria absoluta que va aconseguir Joan Carretero. Podran governar, doncs, amb comoditat Puigcerdà els propers quatre anys i CiU possiblement vagi a l’oposició.

Un altre tret significatiu és que al consistori puigcerdanès, el nombre de forces representades passa de quatre a tres, ja que la formació d’Anna Pallé no ha obtingut representació. Tanmateix, ni el PP ni Independents de Puigcerdà obtenen tampoc cap regidor. Això confirma la tendència que a Puigcerdà les llistes d’independents no solen tenir bons resultats.

Finalment, espero que ERC sàpiga administrar bé la majoria absoluta, que sempre és perillosa, ja que sol donar una falsa sensació de seguretat que pot passar factura al final de la legislatura.

25 de maig 2007

Reflexions preelectorals (i III)

Avui s’acaba la campanya electoral per les eleccions locals. Ja no passaran més cotxes anunciant mítings amb música de fons d’Enya o de John Lennon i el cinema Avinguda esdevindrà novament només un cinema. Aviat es retiraran els cartells electorals i els nens no podran practicar les seves dots artístiques sobre les cares dels candidats.

Què ens ha deixat la present campanya? En la meva opinió, ben poca cosa. Llevat d’algun candidat amb idees molt innovadores, algunes d’assenyades i d’altres no tant, hem sentit els discursos de sempre parlant del de sempre: el futur, les infraestructures i el tan clàssic “farem, farem, farem”, al qual li podrien quasi dedicar una cançó.

S’han tocat els temes que interessen els ciutadans? Alguns possiblement sí. S’han tractat els temes clau per al futur de la Vila? Molt em temo que no. Per exemple, tothom parla de potenciar el turisme i el comerç, però com a molt se’ls acut dir que faran més fulletons o que aniran a tal o qual fira turística. De debò que no tenen més imaginació? Molt em temo que no.

Guanyi qui guanyi em penso que els propers quatre anys seran quatre anys més perduts pel nostre futur. Continuarem vivint del totxo i del que comporta, així com del turisme de cap de setmana. Potser es farà algun esforç més per atreure un altre tipus de turisme o potser es construirà alguna infraestructura més, però crec que els problemes de fons no els vol afrontar ningú.

Segons el meu parer són aquests:

1. Cal un replantejament seriós del centre urbà de Puigcerdà, així com una planificació rigorosa del seu creixement. Si no, tindrem el mateix caos que tenim al centre a les noves àrees edificades.

2. Cal desestacionalitzar el turisme i fer la nostra economia menys dependent de la construcció i del turisme de segona residència. Això s’aconsegueix creant un teixit empresarial diferent, basat en noves tecnologies o en indústries de transformació del sector primari (del qual encara en queda, per sort, a la comarca).

3. Cal potenciar la cultura, tant pel que fa a equipaments culturals (acabar el Museu, disposar d’una sala polivalenta o d’exposicions en un lloc moderadament cèntric), com pel que fa a activitats, estenent l’oferta cultural a altres àmbits.

4. Sanejar les finances municipals, excessivament endeutades.

5. Reclamar de les administracions autonòmica i estatal alguna infraestructura de nivell, com una càtedra universitària, un institut o un centre d’investigació, així com alguna delegació de pes de la futura vegueria (si és que la cosa progressa).

6. Millorar les comunicacions per tren a la comarca.

7. Convertir Puigcerdà (i la Cerdanya) en un centre generador d’energia i no en un consumidor d’energia, mitjançant energies renovables de les quals en disposem en grans quantitats: energia solar, biomassa, eòlica, etc.

8. Realitzar un estudi seriós sobre les mancances comercials i de serveis de la Vila i facilitar-ne la instal·lació d’empreses i botigues que vulguin cobrir-les. No és normal que només s’obrin botigues de roba i bars, quan la població té mancances d’altres serveis que ningú no cobreix.

9. Realitzar un seguiment del sistema educatiu, tot ajudant a solucionar les mancances. Crear beques per a estudiants que s’hagin de desplaçar fora de Puigcerdà per realitzar estudis superiors i mirar de recuperar-los quan hagin conclòs la seva formació, facilitant la creació de places adients per a ells.

10. Promocionar i ajudar econòmicament els talents esportius i d’altres tipus que puguin sortir a Puigcerdà (i comarca).

11. Augmentar la qualitat de vida dels vilatans, reordenant el tràfic, controlant el soroll ambiental i prenent mesures efectives contra els infractors.

12. Potenciar el teixit associatiu de la Vila, fomentant i ajudant les diferents associacions existents (culturals, professionals, esportives, etc) com facilitant-ne la creació d’altres noves.

13. Remodelar completament les festes de la Vila, fent-les més participatives, obrint-les al jovent i eliminant els components més carrinclons i passats de moda.

14. Assumir d’una vegada per totes que tenim una bossa d’immigrants molt gran i que si no els integrem adequadament, a la llarga poden convertir-se en un focus de problemes. Desenvolupar, doncs, polítiques d’integració cultural i lingüística efectives per als immigrants.

15. Exercir la capitalitat efectiva de la comarca, posant d’acord les principals institucions polítiques i culturals de la Cerdanya. Anar tots a una, en definitiva, redactant un pla estratègic conjunt de mínims que tots poguessin assumir. Tanmateix, continuar en la línia de la realització de projectes transfronterers amb l’ajut de la Unió Europea.

16. Crear un estat d’opinió mitjançant uns mitjans de comunicació locals (TV, ràdio i premsa) que ajudin a conformar una consciència social de pertanyença a una comunitat.

En essència, convertir la Vila en un lloc atractiu per viure-hi no només per als que ja hi som, sinó per poder atraure potencials nous pobladors que enriqueixin el teixit social, cosa que, a més a més, frenaria la fuita de cervells que any rere any venim patint.

Això només és un esboç d’allò que crec que caldria fer per tal que Puigcerdà tingui un futur esperançador.

Estaran els nostres polítics a l’alçada? Estarem tots plegats a l’alçada? No oblidem que els polítics només són una representació de la societat. De tots depèn.

24 de maig 2007

Reflexions preelectorals (II)

La primera cosa que se’m ve al cap quan penso en les eleccions és si val la pena anar a votar. Per descomptat, tinc les idees clares i jo sempre vaig a votar, no només perquè pensi que és la meva obligació com a ciutadà responsable, sinó perquè si no hi vaig, després no em podré queixar de les coses que no m’agradin de manera conseqüent.

Molta gent diu: Tant se val, són tots iguals! Però pensem-ho fredament. No tots són iguals. Alguns són més creïbles que d’altres; alguns són més divertits, més innovadors o sabem què podem esperar d’ells, pel bo i pel dolent. Alguns es preocupen de la cultura i altres passen olímpicament. Alguns volen fer habitatge social i altres ho diuen, però després no ho fan. Alguns prometen qualsevol cosa només amb la finalitat de cridar l’atenció i altres elaboren acuradament un programa de govern.

Ja veieu no tots són iguals. Hi ha diferències notables, tant en la composició de les llistes, com en els programes. Penseu que algunes formacions polítiques es preocupen no només que hi hagi paritat entre homes i dones (exigible per llei als municipis de més de 5000 habitants), sinó que procuren que hi hagi elegibles de diferents edats, professions i sectors socials. Altres, en canvi, es limiten a fer les llistes amb criteris més partidistes o amb allò que bonament poden.

La principal pregunta que crec que cal que ens fem abans d’anar a votar és: què volem per Puigcerdà? Quin volem que sigui el nostre futur per la propera dècada? És això i no altres coses el que hauríem de tenir al cap quan anem a votar el proper dia 27 de maig.

Volem un monocultiu basat només en el turisme i en quatre serveis? O volem una economia més diversificada i, per tant, més sana? Volem grans equipaments o una gestió acurada del dia a dia? Aquestes coses no haurien de ser incompatibles, però per algun estrany motiu, ho solen ser. Els governs que es dediquen a construir piràmides, no es preocupen gaire dels seus conciutadans en les coses del dia a dia.

I unn cosa similar sol passar amb els bons gestors, que es dediquen a sanejar deute, acumular patrimoni i fer que les coses funcionin: que solen oblidar-se de fer cap gran projecte que motivi i tiri endavant el poble i això sol tenir conseqüències negatives a llarg termini.

Per sort, a Puigcerdà tenim sis llistes electorals entre les quals podem escollir. Crec que hi ha representació de tots els sectors socials i de diferents edats i professions, així com de totes les ideologies. Hi ha gent que ha estat manant molt de temps i que té experiència, gent preparada per substituir-los i gent amb projectes innovadors. Hi ha una mica de tot i cadascú triarà allò que cregui més convenient per als seus interessos.

L’única cosa que demanaré des d’aquest bloc –que no és partidista- és que aneu a votar. Entenc que hi hagi molta gent cansada després de votacions molt seguides com les autonòmiques passades o els referèndums de l’estatut i de la constitució europea. Jo particularment estic encantat de poder votar. Tant de bo ens deixessin votar més! Però ni parlar-ne, no fos que ens creguéssim que estem en una veritable democràcia i poguéssim aixafar-los la guitarra més sovint…

21 de maig 2007

Reflexions preelectorals (I)

Arriben les eleccions municipals. Es nota oi? No em refereixo als cartells i pancartes que adornen la via pública, no. Bàsicament es nota perquè als polítics els entra una febre prodigiosa que els converteix en perillosos taurons a la caça i recerca de vots.

Els que estan al govern, vinga a fer obres de darrera hora. Que si arrangem l’avinguda Catalunya, que si estrenem emissora de ràdio municipal, que si posem plantetes als raconets més descuidats, etc. Tot són presses. La despesa municipal es dispara, però tranquils! Que paga el poble.

Els que estan a l’oposició tenen diverses estratègies per cridar l’atenció del potencial votant. Uns fan propostes estrafolàries (I si féssim un pàrquing sota de l’estany? I per què no un port al riu Segre?). Uns altres fan el més tradicional porta a porta, perseguint nens, dones i homes, oferint-los caramels, globus, llàpissos de colors i el que calgui.

Però l’acte més nostrat de tot bon polític amb cara i ulls és el míting. Generalment no s’esbatussen i es reparteixen els dies de la darrera setmana de campanya de manera més o menys ordenada, però sempre hi ha qui perd els tuts i decideix axafar-li la guitarra al partit veí fent el míting el mateix dia i hora. És clar que, amb tants partits com concorren enguany a Puigcerdà, alguna coincidència hi ha d’haver.

I després tenim els programes, més o menys elaborats. Tots prometen coses. Uns, acabar el museu, uns altres fer unes pistes d’atletisme, altres fer comissions d’algun tema, etc. Sí, aquests programes que tants calés costen, que no es llegeix quasi ningú i que després encara recorda menys gent.

El millor, per això, són els cartells, que poden mostrar el candidat sol o bé tot l’equip. En qualsevol cas, semblen ser un focus d’atracció per als artistes espontanis que els hi pinten bigotis o banyes o pels detractors que aprofiten per deixar la seva particular empremta sobre paper.

Passa una mica com les frases catxondes que sovint apareixen a les paperetes electorals i que només uns pocs privilegiats tenen l’oportunitat de gaudir. Llàstima que es converteixin en vots nuls, perquè de vegades expressen millor que qualsevol opció partidista el sentir popular. Algú les hauria de recollir i fer-ne un llibre.

També tenim les entrevistes i els debats. Les entrevistes són més còmodes perquè et pots pensar la resposta. Per contra, el periodista, si és maliciós, pot manipular-te la resposta i fer-te dir una cosa que no has dit, cosa que no passa als debats en directe però que tenen com a inconvenient precisament el directe. Ja se sap, un candidat por quedar-se en blanc o patir un atac de tos fulminant.

Els candidats novells solen fugir dels debats, sobre tot si hi ha un candidat experimentat al capdavant. Ja se sap que l’experiència és un grau i un bon governant pot deixar en ridícul qualsevol proposta d’un candidat amb poca experiència.

Finalment, els lemes, que n’hi ha de tots colors: mans netes, per tu, amb tu, l’alternativa, amb el poble, tot per amor… ai no, aquesta no.

En fi, que durant quinze dies estem ben entretinguts fent porres sobre qui guanyarà i quants regidors traurà cada llista i deixant-nos fer la pilota per aquestes senyores i senyors tan simpàtics que ens demanen que els votem i als quals, sense cap excepció, els prometerem fidelitat eterna i després ja veurem què fem, que per alguna cosa el vot és secret, per sort!

04 de maig 2007

Belluga’t

Vull saludar des d’aquí l’aparició d’una nova revista gratuïta de caràcter general a la Cerdanya. Es tracta de Belluga’t. La revista en qüestió es diferencia d’altres revistes gratuïtes d’àmbit cerdà en el fet que té un baix contingut de publicitat i un alt contingut d’informació sobre la comarca. En especial, fa èmfasi a difondre el patrimoni de la comarca.

La premsa gratuïta és molt antiga a la Cerdanya. Algunes revistes com De Pànxing o Reclam porten uns quants anys oferint-nos informació i publicitat gratuïta. D’altres, són més recents, com Viure als Pirineus, La revista de la Cerdanya o Caelum. Però el que em sobta de la majoria d’elles és l’impressionant volum d’anuncis de venda de cases que porten.

No cal ser un expert per veure cap a on es troba orientada l’economia de la comarca. I no és cap al sector serveis, com molts cops es diu, sinó quasi exclusivament cap a la construcció i els seus associats.

No parlaré aquí del monocultiu turisme-construcció que pateix la Cerdanya, perquè ja ho he fet altres vegades i fóra repetir el mateix. Però m’empipa una mica que el 90% (pe ser generosos) d’una revista em sigui totalment inservible. És per això que revistes com Belluga’t, que esperem no canviïn gaire amb el pas del temps, són benvingudes a casa meva.

Perquè, a veure, una cosa és que omplis una revista gratuïta de publicitat i una altra molt diferent és que el contingut sigui quasi inexistent. Moltes d’elles es limiten a posar l’agenda d’activitats que, a més a més, els remeten les institucions corresponents (ajuntaments, consell comarcal, etc). Vaja, que fan una feina d’investigació gairebé nul·la.

Crec, sincerament, que ja que estan vivint de la comarca, podrien oferir una mica més d’informació. És més, encara recordo com no fa tants i tants anys, moltes d’aquestes revistes oferien reportatges o articles amb contingut. Per què han desaparegut? Per una simple qüestió econòmica? Per no cuidar els col·laboradors? Per desídia? Potser una mica per tot això.

El que tinc clar és que –al menys jo- si he de fullejar una revista, no perdré massa temps amb totxos plens de publicitat i buits de contingut i donaré prioritat a revistes que puguin oferir-me alguna cosa útil a part d’una inacabable de telèfons.

03 de maig 2007

El Cerdà de l’any

Dissabte dia 28 d’abril va tenir lloc la concessió del guardó Cerdà de l’Any a en Joaquim Bosom, antic roder i creador d’una impressionant col·lecció de miniatures de maquinària agrícola antiga. L’acte va tenir dos escenaris: el primer, al Casino Ceretà i, posteriorment, un sopar a l’hotel Bellavista de Bellver.

La primera cosa que vaig veure quan pujava les escales del Casino era el terrible estat de deixadexa d’aquestes. És desagradable de dir, però estaven plenes de defecacions de coloms. Ningú no s’ocupa de netejar-les o és que hem d’esperar que vingui la pluja? Francament, una manera bastant desgradable de començar un homenatge.

L’acte en sí va ser força apagat. Poca il·luminació, la taula de l’escenari era massa alta, descoordinació, una pèsima conducció (no hi havia ningú més que tingués una mínima oratòria?) i poca assistència de públic. Només dos aspectes interessants a remarcar: un powerpoint on se’ns explicava la vida del senyor Bosom, força aconseguit i l’actuació en directe de dos viol·loncelistes locals que van tocar molt bé.

Per fortuna, la continuació de l’acte a l’hotel Bellavista va ser molt més reeixida. La sala estava molt ben decorada, el sopar molt bo, música en directe i el lliurament del guardó, molt emocionant. Només vaig trobar discordant la connexió en directe amb l’Eliseu Vilaclara.

Perquè, a veure, amb tots els meus respectes per la interessant i noble tasca que realitza aquest senyor al País Valencià… què tenia a veure amb el Cerdà de l’Any i amb en Quim Bosom? Res. Ho vaig trobar una politització innecessària de l’acte, per molt que personalment aplaudeixi la lluita de l’Eliseu Vilaclara.

En fi, una nit amb les seves llums i ombres que em porten a reflexionar sobre alguns punts:

- No fóra interessant prendre’s més seriosament aquest guardó i organitzar l’acte amb més cura?

- No fóra interessant obrir a la participació pública la selecció o la votació de candidats a fi que hi hagués una major implicació de la societat civil? O es vol que continuï essent una celebració més de caire elitista?

- Quin sentit té fer un acte a Puigcerdà i un altre a Bellver separats només una hora? Estem fent que la gent s’hagi de desplaçar en cotxe forçosament, cosa que limita l’accés a moltes persones joves i grans.

Tant de bo, en posteriors edicions es corregeixin allò que considero desafortunat, perquè crec que la iniciativa del Cerdà de l’Any és força interessant i molt necessària a la societat en què vivim, molt mancada de referents personals.

02 de maig 2007

De les pedres treuen pans

Conta la llegenda –perquè dubto que el fet succeís realment- que quan el rei Anfós (Alfons) XIII visità la Cerdanya a començament del segle XX, de camí cap a la Seu es va aturar a Pont de Bar i va contemplar sorprès la ingent obra d’enginyeria per l’època que representaven les terrasses de pedra a la muntanya on s’hi conreava. I sembla ser que va exclamar:

- ¡Desde luego, estos catalanes, de las piedras sacan panes!

Com deia, no deixa de ser una llegenda, perquè comentaris similars se li atribueixen al mateix rei en altres contrades.

És cert que les feixes de pedra del Pont de Bar són una obra quasi faraònica per l’època, on s’aprofitava qualsevol espai disponible de terreny cultivable per plantar blat o vinya o el que fos. Per desgràcia, avui dia, aquestes feixes es troben en un estat lamentable i aviat desapareixeran amb el pas del temps.

Aquesta reflexió prové d’una notícia que acaba d’aparèixer a la premsa i llargament anunciada: Martinet serà el primer poble de l’Estat que aprofitarà turísticament els búnkers de la línia P de fortificació pirinenca que en Franco va manar construir, popularment coneguda com a Línia Gutiérrez.

Concretament, s’han recuperat sis búnkers que podran ser visitats pel públic, en una iniciativa original i que serveix per recordar temps passats. Novament, els catalans traiem pans –turístics- de les pedres –els búnkers…