30 de maig 2008

Moltes gràcies, Espanya!

Voldria donar les gràcies públicament a tota aquesta gent tan simpàtica que fa que els catalans ens sentim com a casa a Espanya. Sí, sí, ja sabeu, els mitjans de comunicació procatalans de Madrid, com la COPE, El Mundo, ABC, La Razón o fins i tot El País. Gent que creu en la diversitat cultural d’Espanya (amb ny), com Federico Jiménez Losantos o Pedro Jota Ramírez. Aquesta gent.

Però també als innombres i anònims ciutadans espanyols que ens dediquen comentaris afalagadors d’admiració com ‘insolidaris’, ‘garrepes’, ‘separatistes’, ‘polonesos’… ai, perdó, volia dir ‘insolidarios’, ‘tacaños’, ‘separatistas’ i ‘polacos’.

Tota aquesta gent que creu que no podem tenir un Estatut fet per nosaltres mateixos sense que ells hi hagin de ficar el nas. Tota aquesta gent que es pensa que Espanya ‘es una unidad de destino en lo universal’, per als quals, la unitat de l’estat no és una qüestió política o ideològica, sinó un tema sagrat, religiós (curiosa religió aquesta).

Dono les gràcies també a la Conferencia Episcopal Española, per ser tan comprensius amb nosaltres i per defensar la democràcia, la pluralitat social i nacional de les Espanyes i per estar sempre al costat dels creients i no dels interessos d’uns pocs.

No vull oblidar-me de la intelligentsia espanyola, aquest meravellós conjunt format per filòsofs, artistes, escriptors, actors, etcètera que sempre ens han defensat quan algú ha gosat d’atacar-nos.

Entre ells, els historiadors, que reconeixen que Catalunya va ser una nació en el passat i que tenia i té una llengua i una cultura pròpies. Però també als espanyols que accepten aquest fet i que parlen amb admiració de la nostra llengua amb expressions com ‘hable la lengua del Imperio’, ‘¡en cristiano, joder!’, ‘a mí no me vengas con ese asqueroso dialecto’, ‘no ladres, perro catalán’.

I sobre tot a la gran quantitat de ciutadans que, sabent que Catalunya rebia un finançament injust, han posat el crit al cel en nom de la solidaritat interterritorial i han obligat al Govern a fer que Catalunya (i altres comunitats) puguin rebre allò que en justícia els correspon.

A tots vosaltres, ciutadans exemplars, exemples vius de tolerància i democràcia, a vosaltres que creieu en el respecte mutu i el diàleg, a tots vosaltres, mil-i-una gràcies. Sense vosaltres, molts de nosaltres encara tindríem la bena als ulls i creuríem que Espanya ens vol i és el nostre país. Gràcies per fer-nos cada dia una mica més independentistes i per voler el nostre país, Catalunya, un país lliure i sobirà.

29 de maig 2008

De primera i de segona

Algunes coses a base de repetir-les ja cansen una mica, però és que de vegades són tan de calaix que cal fer-ne difusió. Llegeixo en premsa que a Puigcerdà es té previst de fer un centre d’acollida turística a càrrec del Departament de Turisme de la Generalitat i de l’Ajuntament de Puigcerdà, que destinaran una part per a Museu per parlar sobre el Tractat dels Pirineus.

Bé, la iniciativa em sembla molt bé i a més no és una cosa aïllada, ja que s’emmarca dins d’un seguit de projectes territorials per tot Catalunya de fer un seguit de punts d’informació especialitzats. Per exemple, a Berga el faran sobre la Patum. Fins aquí, tot perfecte.

Però jo em pregunto: funcionarà sol o hi posaran personal? Suposo que posaran personal, oi? Bé, què passa, doncs? No es pot posar personal al Museu Cerdà que intenta engegar des de fa un munt d’anys, fins al punt que el responsable ha acabat amb seriosos problemes de salut per culpa –entre altres coses- de l’estrès provocat per fer feines que no li corresponen, degut a la manca de personal i en canvi al punt d’informació sí que en posarem?

El punt d’informació, suposo, que s’autofinançarà a través d’una botigueta on segons se’ns diu es vendran productes típics de la Cerdanya. Ves, un altre motiu per no pujar a comprar a Puigcerdà! Sembla que des de l’Ajuntament s’està potenciant de nassos el comerç!

Però no canviem de tema, la botiga suposo que finançarà el personal, que farà altres tasques també. Per què no es va fer una cosa semblant al Museu Cerdà? Perquè la idea de posar una botiga a l’entrada ja hi era. En fi, suposo que hi ha projectes de primera i projectes de segona i al Museu Cerdà li ha tocat ser de segona tot i tenir unes característiques que el fan de primera.

Tinc la terrible sospita que es vol que el Museu esdevingui una sala d’exposicions fotogràfiques i una mena de local polivalent i ja està. No interessa que sigui un Museu de debò. Els motius pels quals això és així em són absolutament inintel·ligibles, tenint en compte que els Museus seriosos sempre són centres de dinamització cultural i pols d’atracció turística. Deu ser que anem sobrats de cultura i de turistes…

Però en fi, em temo que una cosa tan simple no li entra al cap a alguns responsables municipals. I excloc d’això l’àrea de Cultura, perquè em consta el seu interès pel Museu. Però en fi, sembla que a instàncies superiors això del Museu no interessa i prefereixen gastar-se els quartos (sí, aquests que sempre que els demanes mai no tenen) en fer coses més interessants, com posar canons de neu artificial a 1.200 metres d’alçada.

Ja posats, feu una foguera i cremeu els calés directament. És il·legal, però segur que sortiu a tots els telenotícies del món, que sembla ser que és l’única cosa que interessa.

26 de maig 2008

Largo e desolato

Cada any que surto a voltar per la Cerdanya m’emporto algun disgust per alguna barrabassada que han fet. La primera d’enguany ha estat a la Molina, a la carretera entre Masella i Molina que estan “arreglant”. Molt a prop del punt on la carretera es creua amb la torrentada de coll de Pal, han fet una destrossa a la muntanya que fa feredor.

Realment no ho entenc. Tant calia eixamplar una carretera que té un ús limitat? D’acord, a l’hivern molts esquiadors la utilitzen i el tram en qüestió era estret, però realment calia fer aquesta destrossa tan bèstia a la roca de la muntanya? Parlem de la Tosa d’Alp, una muntanya que ja prou s’ha fet malbé per les urbanitzacions, els hotels i les pistes d’esquí.

Almenys, les pistes d’esquí són reversibles i tenen un impacte limitat. Però destruir la muntanya és un procés irreversible. A ningú no l’importa? A sobre, s’han carregat un punt on hi havia unes espècies úniques de flora, però és igual: ni ho devien saber i si ho haguessin sabut tampoc els hauria importat gaire.

No sé de qui és la responsabilitat de la destrossa, si de l’administració espanyola, de la catalana o de l’Ajuntament d’Alp o de tots plegats, però s’han ben lluït. A aquest pas, anar a la muntanya serà com anar per l’autopista. Pel que sembla, hi ha gent que no acaba d’entendre que les carreteres de muntanya són com són per algun motiu. Però és igual: poderoso caballero es don dinero.

A la Molina i a Masella se’ls tolera tot. És igual les destrosses que facin. Ja no és una qüestió de propietat pública o privada, perquè hi ha de tot i també diverses administracions hi estan implicades. Sembla que és el campi qui pugui. En fi, com a mínim deixeu que em lamenti una mica per aquest malbaratament del nostre patrimoni natural per tal que uns pocs s’omplin les butxaques a costa del nostre futur.

23 de maig 2008

Sensibilitat social

L’Ajuntament de Puigcerdà ha endagat una sèrie de polítiques de caire social que crec que eren molt necessàries, especialment per als joves. D’una banda, ha convocat uns tallers, en col·laboració amb els Mossos d’Esquadra, la fundació Adis i el Ministeri de Treball i Assumptes Socials per prevenir l’alcoholisme, les malalties de contagi i els embarassos prematurs.

Totes tres coses crec que són prioritàries en qualsevol política social adreçada als joves. Així, l’alcoholisme entre els joves, a l’igual que altres drogoaddiccions és un problema molt més greu d’allò que pugui semblar a primera vista. Són moltíssims els joves (i no tan joves) que tenen un problema i no s’han adonat encara. El nostre ritme de vida, abocat al consum i al lleure porta, per desgràcia, a aquestes situacions amb excessiva facilitat.

D’altra banda, tant les malalties de transmissió sexual com els embarassos prematurs semblaria que haurien d’estar força superats a l’era de la informació. Però lluny d’estar informats, els adolescents conviuen amb els mites de sempre i no estan gaire millor informats que generacions anteriors, per estrany que pugui semblar tot això. Per tant, qualsevol campanya que pugui fer-se en aquest sentit crec que hauria de ser benvinguda.

En part, l’existència de possibilitats que abans no existien (com l’abortament o la píndola del dia després) han fet que la prevenció es relaxés. D’altra banda, el fet que disposem de moltíssima més informació que mai abans a la història, no vol dir que aquesta arribi a les persones. Dit d’una altra manera: potser els arbres no ens deixen veure el bosc i naufraguem en una mar de dades, la majoria d’elles del tot inútils o poc fiables.

Una altra iniciativa de l’Ajuntament ha estat començar a posar-se les piles en la promoció de l’habitatge, destinant una persona a aquests efectes part de la jornada i reactivant la concessió de pisos de lloguer i de propietat. Crec que aquestes polítiques han estat deixades de la mà de déu massa temps. Per sort, rectificar és de savis.

En una comarca profundament castigada per l’especulació urbanística i per preus exorbitants dels immobles, les polítiques d’habitatge des de les institucions s’han fet del tot necessàries, especialment per a les classes més desafavorides: joves, gent gran i aturats de llarg termini.

Esperem que aquesta sensibilitat social duri tota la legislatura, que falta ens fa.

19 de maig 2008

Llengua fòssil

Diumenge vaig sortir al camp amb uns amics i ens vam trobar amb un parell de nois que em penso que eren moldaus. En veure’ns se’ns van adreçar amb un “bon dia”, cosa que em va fer gràcia. Naturalment els vam respondre en català i quan vam marxar del lloc on érem també ens vam acomiadar en català.

Hi ha un estranyíssim costum català consistent a respondre els estrangers en castellà encara que ells se’ns adrecin en català. És una cosa del tot insòlita que dubto que passi en cap altre indret del món. Que un poble renunciï públicament a la seva llengua d’aquesta manera em sembla per escriure una tesi gairebé de psiquiatria.

El cert és que, sense fer generalitzacions, d’entre els col·lectius d’immigrants que conviuen amb nosaltres, la majoria s’han molestat en aprendre alguna cosa de català. És cert que el col·lectiu més reaci és el dels sud-americans, però per sort també hi ha excepcions.

Recordo que quan estudiava el nivell D de català al Consell Comarcal, abans de la nostra classe hi havia una altra de nivell bàsic per a immigrants i podies veure gent de totes les ètnies i cultures, inclosos sud-americans. Parlar català és una manera ràpida d’integrar-se en la nostra societat, si és això el que vols.

Però curiosament, nosaltres mateixos –i m’incloc, perquè algun cop també ho he fet- els neguem la possibilitat d’aprendre el català perquè els parlem sempre en castellà. Tan poc valorem la nostra llengua? Tan menyspreu sentim pels de fora que no volem compartir la nostra llengua?

Clar que hi ha casos… recordo que fa un parell d’anys estava a la Seu d’Urgell passejant mentre cercava una determinada adreça i li vaig preguntar a una senyora que passava per allà. Li vaig preguntar en català, naturalment, però la dona se’m va enfurismar i em va dir que “ella el catalán no lo entendía”. Em vaig quedar tan sorprès que no vaig saber què dir-li. Ara no em passaria.

Tots podríem explicar multitud d’anècdotes, per desgràcia, on es veu clarament que la nostra llengua és maltractada, per nosaltres mateixos fins i tot. El català és una llengua plenament normalitzada a part de l’administració pública, a l’educació o a la ciència, però ha perdut la batalla del pati de les escoles.

Dit d’una altra manera: passa el contrari d’allò que afirmava en Suárez. Ara podem parlar de física nuclear en català. Podem parlar de gravitons, d’equacions en derivades parcials o de l’esbiaixada i la punxesa d’una campana de Gauss, però no podem comprar DVD de la darrera pel·lícula de moda en català i feines a poder veure-les doblades al català.

No podem fer vida social en català de manera habitual, perquè cada cop és més la gent que empra el castellà en aquests registres. Finalment, podrem parlar de Hegel en català, però els nens s’enviaran SMS en castellà. Potser que algú miri de posar-hi remei o ens trobarem que tenim una de les llengües fòssils més maques d’entre les que es fan i es desfan…

16 de maig 2008

Toc de sometent

Ahir per la nit vaig poder assistir a l’assemblea que va convocar l’Associació de Comerciants de Puigcerdà al Casino Ceretà, amb nombrosa assistència de públic, per parlar del tema que més els preocupa ara: la supressió de més de 150 places de pàrquings al centre del poble en ocasió de la remodelació urbanística projectada per l’Ajuntament.

He de dir que el to que es van fer servir a la major part de les intervencions va ser força moderat i allunyat de la confrontació, però també es va arribar a la conclusió –crec que generalitzada- que l’actual Alcalde no té com a prioritat fer pàrquings, ja que diu que en sobren.

El seu principal argument és que l’ocupació del pàrquing SABA és del 35%. Suposo que el que no té en compte és que durant la setmana, el pàrquing té una ocupació mínima i durant el cap de setmana i festius, s’omple ràpidament. Ja ho diu la dita: “Hi ha petites mentides, grans mentides i les estadístiques”.

D’altra banda, això és com dir que sobren places hoteleres a la Cerdanya perquè l’Hotel Villa Paulita (de 5 estrelles) no s’omple. Home, això és trampa! El pàrquing SABA és caríssim i les zones blaves no són gaire més barates. A més a més, a diferència de la resta de llocs civilitzats del país, es paga zona blava un munt d’hores al dia, els set dies de la setmana.

La sensació que vaig treure és que el comerç, lluny de les acusacions d’ultraconservadurisme i manca de diàleg- que llança l’Alcalde, vol dialogar i trobar una solució pactada al problema actual de la manca d’aparcaments que s’agreujarà amb la peatonalització de les places del centre urbà, però que l’Alcalde no està gaire per això.

El resultat, molt em temo, serà una mobilització i una confrontació entre l’Ajuntament i el poble (no només els comerciants). Es va parlar de recollida de signatures, manifestacions, tancament patronal, mobilització dels mitjans de comunicació i altres mesures de pressió.

Bé, he de dir que per primer cop en la meva vida he vist el comerç de Puigcerdà sorprenentment unit. Jo de l’actual consistori començaria a reflexionar sobre l’assumpte si no volen que se’ls escapi de les mans i la cosa derivi en confrontació oberta, cosa que no beneficiarà ningú.

15 de maig 2008

La fi d’una etapa

Ahir vaig prendre una decisió personal sobre la meva pertanyença a un projecte local. Es tracta de la Junta directiva del Club Gel Puigcerdà. Hi he estat allà poc més d’any i mig i he contribuït dins de les meves possibilitats al dia a dia del Club. Crec que, en general, ha estat una experiència ben positiva i m’ha permès de conèixer molta gent.

Però per desavinences personals greus amb algun membre de la Junta, una altra persona i jo hem decidit plegar per evitar problemes més greus i tractar d’evitar que la cosa degenerés en una situació insostenible per a tothom.

Ho lamento, perquè sento que en certa manera deixo la directiva quan encara hi ha molta feina per fer i amb molts projectes pendents. Però el que no pot ser, no pot ser i a més és impossible.

Han estat uns mesos molt intensos, amb moltes hores de dedicació, amb problemes i també amb grans satisfaccions, que m’han permès conèixer el funcionament intern d’aquest gran club i d’aprendre molt d’hoquei gel. També m’ha servit per relacionar-me amb moltes persones que, d’altra manera, no hauria tractat mai. I també ha servit per viatjar força, alguns cops en condicions força originals i precipitades.

Estic orgullós d’haver-hi estat, especialment en aquest any tan assenyalat com és el del 50 aniversari del Club i d’haver aportat el meu granet de sorra. Pel que fa a mi, ara s’obrirà una nova etapa en la qual disposaré de més temps per fer altres coses que potser havia deixat arraconades, com el Grup de Recerca de Cerdanya o el llibre sobre la flora de la Cerdanya.

L’única cosa que lamento és aquest regust agredolç que resta, per no haver pogut concloure la legislatura de la Junta de manera natural i per haver hagut de plegar per causes alienes a la meva voluntat. Però la vida és així i tampoc no cal amoïnar-se gaire. Quan es tanca una porta, se n’obre una altra.

Per acabar amb aquest tema, vull desitjar molta sort als que es queden, especialment als jugadors, des dels nens de l’escola base, fins als grans, tant els sènior com les noies. Tant de bo, la propera temporada sigui curulla d’èxits com l’actual. Sort i ànims.

14 de maig 2008

Con la iglesia hemos topado, amigo Sancho

Fa unes setmanes van circular per internet unes imatges esfereïdores d’uns animalots –bípedes i antropoides- que havien filmat l’enderrocament del campanar d’una antiga església, amb una música molt “amena” de fons. Fins aquí diríem: “quins bèsties, quina manca de cultura!”.

Però és que, ves per on, que tenien el permís del bisbat de Basbastro-Monzón, al qual pertanyia l’església, perquè amenaçava ruïna i era un perill públic. Suposo que la idea de gastar-se els calés arranjant-la no se’ls va passar pel cap.

No vull fer demagògia però… aquest no és el mateix bisbat que reclama insistentment al bisbat de Lleida que li “retorni” el seu patrimoni artístic pressumptament “expoliat” pels catalans? Ja fa bé la Generalitat no consentint-ho!

Què farien amb el patrimoni? Llançar-lo a la foguera i pixar-s’hi a sobre? Si aquesta és la sensibilitat patrimonial que té aquest gloriós bisbat, més val que posem sota pany i forrellat l’esmentat patrimoni no fos que un dia d’aquests aparegués al YouTube en una orgia de destrucció.

13 de maig 2008

Els reis de la muntanya

Fa poc es parlava de la presència l’óssos al Pirineu català provinents del costat francès de la serralada. Ara, es parla del llop de Riu que va ser vist al poble quan venia a presentar els seus respectes al Sr. Alcalde. Per desgràcia, no va ser gaire ben rebut i si s’arriba a acostar més, igual el cusen a trets.

El Sr. Alcalde de Riu es queixava, i potser no amb manca de raó, que des del Parc Natural del Cadí-Moixeró no li havien donat explicacions sobre el fet. Bé, entenc que els pocs operaris que té el parc no estan a l’aguait, darrere de cada arbre a veure si albiren un llop. Però possiblement sí que tinguessin alguna idea sobre el tema, ja que estan fent un seguiment sobre la població de llops que té actualment el parc.

Sembla ser que aquest és nouvingut i, en comptes de provenir d’Itàlia com els altres, podria haver vingut de la serralada cantàbrica. Un llop ibèric. Vaja, un del país. El titular dels diaris era ben clar i català: “el llop ha tornat” i si no el tornem a exterminar, per quedar-s’hi, espero.

M’agrada molt anar per la muntanya i us asseguro que no hi deixaré d’anar perquè hi pugui haver óssos o llops. El que no faré, és clar, és anar untat de mel o amb un xai degollat a l’esquena, de nit i fent crits d’animal ferit a veure si se m’acosta una fera d’aquestes.

Pels nens, no patiu. Només cal que no els deixeu sols. I això val tant si hi ha feres com si no n’hi ha. Habitualment, els llops i els óssos no ataquen els éssers humans. Clar que si van amb cries i els comenceu a llançar rocs igual s’emprenyen. No us emprenyaríeu vosaltres si li llancessin pedres als vostres fills?

Entenc que la meva postura, ho dic clarament, a favor de la reintroducció de feres a la muntanya no és gaire popular. Però opino que la natura ha de tenir els seus predadors naturals. Primer, perquè és el que toca a l’ordre natural de les coses; segon, com a mesura restauradora del desequilibri que l’home ha introduït; i tercer, per evitar plagues i creixements excessius d’altres animals que estaven controlats quan hi havia predadors carnívors.

Potser algun pagès s’emprenyarà perquè li maten bestiar. L’administració li pagarà i, en tot cas, no vull ser irrespectuós amb els ramaders, però a veure quant dura aquesta forma de vida, perquè sembla que les coses no els van gaire bé. S’han tancat explotacions ramaderes, s’han abandonat camps, els boscos recuperen allò que un dia se’ls va prendre… i les feres un altre tant.

Un dia tindrem alguna desgràcia personal i llavors el debat es revifarà. Però també la gent hauria d’entendre que la muntanya no és com el parc de Collserola “a lo grande”. Hi ha unes normes que cal respectar i així tothom en sortirà benparat.

De moment, que ningú pateixi pels llops o pels óssos. No ensorraran la porta de casa vostra i se us menjaran de viu en viu els vostres fills. Jo em preocuparia més aviat perquè no els fotin un tret i s’acabi l’aventura d’aquests animals, que habiten a les nostres llegendes. Homo homini lupus.

A fi de comptes, la contaminació mata i no prohibeixen els cotxes. Fumar, mata i l’Estat ven el verí als estancs. Hi ha centenars de morts cada any a les carreteres i ningú no prohibeix la benzina. Són aquestes activitats més lògiques que el fet que a la muntanya hi hagi alguna fera? Què voleu que us digui…

12 de maig 2008

Respostes al tema de l’Urbanisme a Puigcerdà

Contesto públicament alguns dels comentaris que s’han fet sobre el tema de l’Urbanisme a Puigcerdà..

Sr. Amaro, no és una opinió meva que la gent se n’anirà a un altre lloc: és un fet. Els darrers anys, conforme s’han anat eliminant les places de pàrquing del centre de la Vila (siguin o no de pagament) la caixa de les botigues ha baixat. Potser hem d’imputar altres motius i no seré jo qui confongui correlació amb causalitat, però és un fet que ve menys gent o, dit d’altra manera, que es compra menys. Suposo que la crisi de les hipoteques també deu haver fet el seu. Però quants més impediments posem, pitjor.

La gent pot optar per no pujar a Puigcerdà, senzillament. Els que tenen casa a Sallagosa o a Bellver, per exemple, tant se’ls en dóna anar a Puigcerdà o a Alp o a un altre lloc on sí puguin aparcar i igualment puguin anar de botigues o a bars i restaurants.

Sobre això que fan Caprabo i Bonpreu, Sr. Amaro, informi’s bé, perquè les botigues de Puigcerdà fa anys que ho fan. No sé si encara ho fan, però nolt de temps hi va haver un cartell al mateix pàrquing Saba que deia que si compraves al comerç de Puigcerdà podies obtenir bonus d’aparcament. Està vist que no deu ser bona solució, oi?

El tema de l’abastiment de gènere de les botigues, certament, és un problema.

En canvi, Sr. Amaro, teniu tota la raó quan dieu que molts cops són els propis botiguers o els seus treballadors qui col·lapsen les poques places d’aparcament que hi ha al centre. Això ho he pogut veure personalment molts cops.

Tema referèndum: ho dic clarament: jo no he votat. I sempre voto a totes les convocatòries electorals. Només un cop no vaig votar perquè estar malalt al llit. Així que a mi ningú no em podrà dir que passo de tot o que sóc poc demòcrata.

Però no participar també és una opció democràtica. Vol dir, quan es fa activament per un motiu com és el meu cas, que no estic d’acord en com s’ha muntat el referèndum. Ho torno a repetir: pots triar entre l’opció que ja ha decidit l’Ajuntament i una altra tan horrible que només un lero o algú amb molt mal gust (o molta mala bava) la votaria. Això és democràcia?

En unes eleccions poden concórrer totes les forces democràtiques que vulguin presentar-se. Aquí no. Ni tan sols es deixava a la gent que votés “CAP DE LES DUES OPCIONS”. És això democràcia?

Contesto rotundament: No, no ho és. Per tant, jo no participaré d’una farsa. Qui ho vulgui fer, té tots els meus respectes, però jo no hi passo per aquí.

Meister, conec molta gent que NO PASSA DE TOT que no han anat a votar per aquest motiu. Això no vol dir que tothom que no ha votat ho hagi fet per això, però no generalitzis tampoc.

Si a mi m’haguessin deixat escollir entre uns quants projectes, hauria anat a votar. Si m’haguessin preguntat SÍ ó NO a un determinat projecte, hauria anat a votar, però això no. I crec que la diferència és prou clara.

Sobre les declaracions del Sr. Alcalde a Televisió dels Pirineus, titllant poc més que de feixistes i ultraconservadors els qui s’oposen a la reforma, em sembla que ha perdut el nord. Jo no sóc ni ultraconservador (sóc progressista) ni feixista (sóc demòcrata) i no hi estic a favor. No m’oposo a que s’elimini el mercat dels diumenges (què té a veure?).

D’altra banda, l’Ajuntament i les institucions estan per fer allò que els ciutadans per si mateixos no poden fer solets, per si no ha entès bé el principi de subsidiarietat que el seu partit defensa i en el qual jo hi crec fermament. Per tant, és cosa de les administracions fer pàrquings, no dels botiguers. La feina dels botiguers es vendre i fer calés, donar llocs de treball i serveis a la Vila i pagar els seus impostos. No fer pàrquings. Això és una INFRAESTRUCTURA i de les infraestructures s’encarreguen les institucions. A menys, Sr. Alcalde, que ara militi a CiU o al PP i segueixi les tesis ultraliberals d’en Xavier Sala i Martí o de la Sra. Esperanza Aguirre.

Més coses, Meister, estic completament d’acord amb tu que les places eren del poble i que els cotxes les van segrestar. Retornem, doncs, al poble allò que és del poble. Per cert, farem el mateix amb les terrasses dels bars? No, oi? És que amb els calés no s’hi juga. Amb els calés d’uns pocs interessats, és clar. Uns pocs bars i restaurants poden ocupar espai públic per fer negoci. Però els comerciants no poden demanar llocs d’aparcament en interès propi. La llei de l’embut?

Sobre la teva exigència de reducció d’impostos per tenir plaça pròpia d’aparcament, m’hi addereixo. Jo també en tinc i no vull que me la cobrin dos cops. Per cert, també hauria de demanar que em retornin part dels diners dels impostos que es destinen a certs serveis municipals perquè el lloc on visc està força deixat de la mà de Déu. No recordo que mai hagi passat ningú a netejar-me el carrer…

Finalment, tinc entès que la participació en el “referèndum” ha estat del 9%. Posem un 10% per arrodonir. Jo diria que això no compleix cap condició de quòrum. Sr. Alcalde, prengui nota. Ho dic sense ànim polític ni sense cap ànim recriminatiu. Ja sap que defenso moltes de les seves polítiques i que he col·laborat amb l’Ajuntament sempre que he pogut, però això és un clam.

No cometi l’error que va cometre el Sr. Joan Llombart quan la reforma de les famoses bigues del carrer Major i de l’Estany. No va escoltar ningú. Va fer les coses “per collons” i li va costar l’Alcaldia i mai més no l’ha poguda recuperar, perquè quan el poble li retira la confiança a un polític, gairebé mai no la hi retorna. De debò, calmi’s i pensi-s’ho bé. No val la pena governar en contra del poble. Això no és democràtic.

No digui que hi ha sectors “ultres” (que n’hi ha, és clar) que li han posat pals a les rodes. El 90% no ha anat a votar. La majoria és llei en una democràcia. La majoria mana. I la majoria no està d’acord amb aquest projecte. Pensi-hi.

09 de maig 2008

Urbanisme a Puigcerdà (i III)

Per acabar aquest tema, em centraré exclusivament en el tema dels aparcaments que, sembla ser que és el que ha aixecat més polèmica a la Vila, especialment al sector comercial que, no ho oblidem, és el que dóna vida al centre de la població i del qual depenen directament unes 600 persones, que no és poca cosa.

Es diu que els dies no punters (temporada baixa, entre setmana) hi ha prou places d’aparcament. Cert. Però si traiem les poques que hi ha al centre, no quedarà ni tan sols això.

D’altra banda, no crec que tothom estigui disposat a pagar el pàrquing SABA per comprar una barra de pa i el diari. Això sí, és cert que hi ha un pàrquing municipal al carrer Escoles Pies en què no pagues la primera hora i que hauria de servir per aquests casos.

Així doncs, el més preocupant és què passa els caps de setmana i festius, quan el poble se satura. Doncs bé: el pàrquing SABA està ple. I té gràcia, perquè és caríssim i fins i tot un perill, ja que en tenir l’ascensor deshabilitat cada dos per tres, obliga als pares amb cotxet i a les persones amb mobilitat reduïda a circular per les rampes dels cotxes, amb el conseqüent perill per la seva seguretat.

Afegim-hi que l’esmentat pàrquing s’omple ràpidament. Què fa la resta de cotxes? Doncs anar a aparcar a la cinquena forca. Si traiem les poques places que resten al centre sense oferir alternatives d’aparcament, encara hauran d’anar a aparcar més lluny. Si estenem la zona blava encara més, potser ja que ni pugin al poble, perquè els sortirà més a compte quedar-se a casa seva.

Aquest problema ja el tenim ara, no ens enganyem. Però la nova remodelació l’agreujarà. Tampoc siguem il·lusos: qualsevol mesura té els seus inconvenients. Però si realment s’aposta pel comerç i pel turisme, s’hauria de fer un plantejament seriós i fer d’una vegada aparcaments en una quantitat adequada. Això vol dir que no es podran fer tants com el comerç voldria, però crec que s’hauria de fer més que allò que l’Ajuntament proposa ara mateix.

Per desgràcia, els terrenys propers al centre urbà on es podrien haver fet aquestes infraestructures s’han malbaratat i ara no tenim espai disponible. Solució: pàrquings subterranis com el de SABA caríssims i amb problemes de manteniment. S’ha parlat de fer un pàrquing a l’Institut, al carrer Higini de Rivera, al passeig 10 d’abril… tots subterranis i, per tant molt costosos econòmicament. Això suposant que durant les obres no ens surti alguna sorpreseta arqueològica i la tornem a tenir liada.

En fi, que em penso que això no s’arreglarà i es farà el que s’ha fet sempre: posar un pedaç. Sento ser pessimista, però és que no veig cap solució a la vista que vulgui ser assumida econòmicament per ningú.

Un apunt final, sobre la plaça dels Herois i la de Santa Maria. Només una pregunta, a qui correspongui: per què les anomeneu places quan voleu dir terrasses de bars? Els nous projectes contemplen una expansió de les terrasses i fer-les cobertes i d’obra. Perfecte! Això vol dir que hi ha dos tipus de persones a Puigcerdà: els que paguen impostos i tenen un local i els que paguen impostos i, per una mica més, poden tenir dos locals envaint l’espai públic urbà. Sort que tenim un govern d’esquerres, que si arriba a ser de dretes es venen el campanar per fer un bloc de pisos!

07 de maig 2008

Urbanisme a Puigcerdà (II)

Si us heu passejat darrerament per Puigcerdà haureu vist que les botigues estan empaperades amb cartells on els comerciants s’oposen rotundament a la reforma urbanística prevista per l’equip de govern municipal si no se solucionen conjuntament els problemes de manca de pàrquings que se’n derivarà d’aquesta reforma urbanística.

Fent-ne cinc cèntims, l’Ajuntament es proposa fer peatonal gairebé tot el centre de Puigcerdà, eliminant les places d’aparcament de les places Cabrinetty, de l’Ajuntament, Santa Maria i dels Herois. A canvi, pretenen fer un seguit d’aparcaments a l’estació, la Baronia i el Poliesportiu i connectar aquestes zones amb el centre mitjançant un bus.

Anem per pams. Crec que poca gent s’oposa a que el centre de Puigcerdà esdevingui peatonal. Crec també que una línia de bus, tot i que serà clarament deficitària i del tot insuficient, és una bona mesura per un nucli com Puigcerdà que ha crescut molt els darrers anys i que té una topologia complexa.

Ara bé, crec que aquí s’acaben els consensos. D’una banda, l’Ajuntament ens proposa una mena de referèndum aquest diumenge on podrem votar entre dues propostes per a cada plaça: una, força espantosa, i una altra, la que ja ha triat l’Ajuntament. Quina democràcia més galdosa! Per això hem d’anar a votar? És com l’acudit aquell de l’època d’en Franco quan es va fer un referèndum on “si votaves sí, és que el dictador es quedava i si votaves que no, és que no marxava”. Doncs quelcom de semblant.

Fer pàrquings a l’extraradi del poble no soluciona res. Un bus que connecti tots els pàrquings pot trigar mitja hora a fer tot el circuit i portarà uns pocs passatgers. De debò es pensa algú que això arregla cap problema? A mi em sembla que fent números es veu que podem transportar uns 80 passatgers per hora. Sense comentaris. O això, o posem una flota d’autobusos que serà impossible de mantenir.

D’altra banda, l’ascensor de l’estació s’espatlla cada dos per tres i no parlem del del pàrquing SABA, que sembla estar permanentment fora de servei. Què passa amb la gent gran, amb els discapacitats o amb els matrimonis amb fills que porten cotxet? És evident: que se les componguin com puguin.

Però és que, a més a més, SABA disposa per contracte d’un munt de places de zona blava. Si traiem aquestes places del centre, SABA haurà de ser compensada amb més zones blaves a la perifèria del poble. Això representarà que la zona blava pot arribar tranquil·lament a l’estació i a prop del Poliesportiu.

En fi, que si vols pujar a Puigcerdà a comprar el diari, anar a la farmàcia o a l’hospital o al banc, a comprar qualsevol cosa… millor no pugis! I ja no parlem de si hem de deixar el cotxe a Rigolisa i anar al centre de la Vila un cru dia d’hivern amb una bona rufacada i temperatures sota zero!

Què pretén l’Ajuntament? Arruinar el comerç de la Vila? Què serà del centre si els comerços han d’acabar tancant? Què es pretén? Que es muntin als afores de la Vila grans centres comercials a l’estil de Manresa o de Barcelona? Perquè si és això el que es vol, van pel bon camí.

Crec que sóc força objectiu, ja que no visc del comerç ni tinc cap botiga. No tinc interessos creats. Però molts caps de setmana, he renunciat a pujar a comprar a Puigcerdà perquè resulta impossible trobar aparcament per al cotxe a una distància raonable. No és que pretengui aparcar davant de la botiga, però tampoc tinc cap necessitat de fer un quilòmetre o més caminant. Si vull caminar, me n’aniré a la muntanya que l’aire és més net.

05 de maig 2008

Urbanisme a Puigcerdà (I)

Darrerament, Puigcerdà ha estat (i serà) notícia per tot un seguit de temes relacionats amb l’urbanisme. Anem punt a punt.

Primer, hi ha problemes amb les noves escoles que s’han de fer al sector de la Baronia. Entre l’Ajuntament i la Generalitat no es posen d’acord. A sobre, hi ha problemes amb la disponibilitat dels terrenys.

Hi ha bàsicament tres maneres d’obtenir terrenys de caire públic (deixant de banda la sempre temuda expropiació): la donació voluntària (per exemple, una herència, com va ser el cas d’alguns dels terrenys que posseïa l’Hospital), la reserva de terreny en un nou pla d’edificació i la compra directa del terreny.

És evident que l’actual administració ha fet servir bàsicament la segona opció. No sé si per manca de diners o perquè li resultava més còmode. En tot cas, no pot emprar-se exclusivament aquesta opció, ja que pot comportar problemes a llarg termini. Per exemple, si volem fer alguna cosa en una determinada zona, haurem de requalificar tot el sector per reservar terreny i, això, afavoreix l’especulació urbanística i la sobreedificació.

Segon, l’hospital transfronterer. Qui ens manava ficar-nos en un projecte com aquest? La idea em sembla bona i fins i tot pionera, però no oblidem que els pioners sempre paguen els plats trencats de la manca d’experiència. Lluitar contra la burocràcia catalana, espanyola i francesa em temo que és un malbaratament excessiu d’energies per a una administració tan petita com la de Puigcerdà.

Dit d’una altra manera, que potser el projecte ens ve gran. Si hagués estat idea de França o d’Espanya o fins i tot de Barcelona, potser sí que s’hi haurien mogut més. Però ha estat idea nostra. I ja sabem quin concepte tenen dels pobles de muntanya a capital, oi? Si els podem fotre l’aigua els l’ha fotem! No parlem ja d’haver-nos de suportar les contínues fiblades per tal que moguin els seus culs de les seves poltrones per tirar endavant aquest projecte.

Tercer, el nou estany on, sembla que tant sí com no, volen instal·lar canons de neu artificial. Molt bé. A mi, tant se me’n dóna. Jo no visc a prop i no hauré de suportar el soroll espantós que fan. Això sí, haurem de pagar entre tots la factura de la llum per produir neu contínuament, perquè a poc que s’hagin estudiat els informes meteorològics de la darrera dècada –ho han fet?- veuran que el nombre de dies de glaçada s’ha reduït considerablement respecte de la dècada anterior i si tenim en compte l’escalfament global, la cosa anirà a pitjor. Però en fi, si voleu llençar els diners que no tenim…

Quart, el creixement de l’àrea esportiva del Poliesportiu de Puigcerdà, on s’hi estan invertint grans quantitats de diners en forma de crèdits –que teòricament pagarà el Poliesportiu i altres administracions- en noves edificacions d’utilitat, com a mínim, discutible. Cal una pista de tennis coberta? Ens cal un altre pavelló de bàsquet? Potser sí. Em diuen que aquestes infraestructures són necessàries, però em pregunto si Puigcerdà no té altre prioritats.

Cinquè, l’incabable obra de la Seu: el Museu Cerdà, que si fos per l’actual administració, s’hauria de convertir en una sala d’exposició fotogràfica permanent, amb personal mínim. Això suposant que no se’ls acudeixi la idea de convertir-lo en un pàrquing per a cotxes o en una pista de skate, és clar.

L’altre dia, uns nois andorrans em preguntaven per la situació del Museu i els la vaig explicar. Es van mostrar molt sorpresos i em van dir si és que l’Ajuntament no se n’adonava que un Museu sempre representa un increment del turisme i una infraestructura necessària? Els vaig dir el que penso: que no. Que sembla ser que no a tot arreu dos i dos fan quatre. Ah sí, no hi ha diners, és clar, no hi ha diners. Si no se’n busquen i no es gasten i és clar que no hi ha diners!

Finalment, el projecte de remodelació del centre. Però això ho deixo per al proper post, perquè crec que es mereix un tractament més extens.