L'imperialisme català

Segons sembla, el parlament aragonès té intenció d'aprovar en breu una llei sobre les llengües d'Aragó, després d'haver tingut la qüestió a l'aigüera la tira d'anys. I tal com em suposava, tot i que es reconeixerà el català de la Franja de Ponent, aquesta llengua no tindrà reconeixement oficial. Ni tampoc la tindrà la flabla (l'aragonès).

Com a nota positiva està el fet que es reconeixen aquestes llengües i que en certa manera es protegiran, ja que es podran estudiar a les escoles. Però com a nota negativa tenim el fet que no seran oficials. És a dir, seran llengües de segona, sense cap possibilitat real de competir amb el castellà hegemònic.

No sé per què, però és la història de sempre. Encara em fa més por que una pedregada com ens deixarà el Tribunal Constitucional el nou Estatut, ja de per si prou descafeïnat. A veure què passa amb la qüestió de la llengua.

Per postres, llegeixo en premsa que una colla d'il·luminats -no se m'acut millor qualificatiu- han decidit muntar una mena de convenció anticatalana en contra del reconeixement del català per part del parlament aragonès. Segons ells -i se m'escaparia el riure si no fos perquè la cosa és seriosa- el català de la Franja no és català, sinó una llengua derivada d'un antic romanç navarrès-pirinenc.

Això em recorda al munt de bajanades que s'han dit sobre l'origen del valencià: que si no tenia res a veure amb el català, que si provenia del mossàrab, que si cols, que si naps. I aquesta gent va de seriosos i representen a associacions culturals. Mare meva, quina cultura!

El millor és que volen defensar el país del temible i paorós imperialisme català i per això s'han reunit entitats dels -segons ells- inexistents Països Catalans: de ses Illes, de València, de l'Aragó. Fins i tot ha vingut gent de Lleó. Suposo que allà negaran l'existència del bable, és clar, i diran que això són invents dels nacionalistes.

En fi, m'encanta el respecte amb què tracten les llengües minoritàries a Espanya. Però és clar, ja se sap, el castellà es troba amenaçat i cal defensar-lo a capa i espasa, no sigui que un dia d'aquests vulguem conquerir sud-amèrica i es trobin a Evo Morales o a Hugo Chaves parlant la llengua d'Ausiàs Marc. Per favor, quin malson!!!

Majoria d'edat

Avui m'he assabentat que des de l'Ajuntament es va insistir molt en què tots els conductors de les carrosses de la Festa de l'Estany havien de ser majors d'edat. Fins aquí, completament d'acord. Vaja, és que és allò que ha de ser.

Bé, doncs que algú m'expliqui per què el tractor que portava la Diligència -que per cert, un dia d'aquests rebentarà perquè s'està caient a trossos i ens donarà un disgust a tots- anava conduïda per un noi de setze anys.

Se suposa que és una de les dues carrosses de la Comissió de Festes i, per tant, una carrossa "oficial". Doncs bé, abans d'anar a netejar la casa dels altres, potser que netegeu la vostra.

I un altre detallet sobre la Festa: no entenc com és que la Regidora de "Festes", la senyora Txus Vacas no tenia temps per fer-se càrrec de l'assumpte de la colla gegantera quan va sorgir el conflicte amb el Sr. Amaro i li ho va traspassar a l'Àrea de Cultura i ara ella és la cap de colla. Ha trobat finalment el temps? On era, desat en un calaix?

Tàctiques de guerrilla

Dilluns va haver a l'Ajuntament de Puigcerdà un Ple força mogudet. En ell s'havia d'aprovar la remodelació de les places del centre de la Vila i es preveia que seria tumultuós, donat que els botiguers -que estan en contra de fer aquesta reforma si no se soluciona conjuntament el problema dels aparcaments que necessita Puigcerdà- van anunciar que hi assistirien.

És normal que els familiars i amics dels regidors de l'equip de govern estiguessin entre el públic a la Sala de Plens. No ho critico. Tothom té dret a ser-hi. El que trobo forca "curiós", per no dir que delirant, és que es mobilitzés gent dels casals d'avis per què omplissin la Sala de Plens i els botiguers no tinguessin lloc.

Així, es donava la curiosa paradoxa que els principals interessats s'havien d'esperar al carrer, mentre que els que estaven a dins no sabien ni de què anava el Ple. La cosa es va descobrir quan alguns d'aquests "espontanis" assistents sortien al carrer i els botiguers els preguntaven:

- Com ha anat el Ple?

- Ah, no sé, jo he vingut perquè m'han dit que havia de venir.

Té conya la cosa! Bé, sembla una tàctica més pròpia d'altres èpoques i d'un altre tipus de país. Ai democràcia, democràcia, quants crims es cometen en nom teu!

Trilingüisme

Darrerament hi ha un cert zum-zum a la premsa sobre la intenció de la Conselleria d'Ensenyament d'establir un sistema educatiu a Catalunya que sigui trilingüe: català, castellà i anglès.

Alguns ho veuen bé, perquè afeblirà la importància del castellà vers el català. Altres, opinen justament el contrari. I jo crec, que polititzar l'ensenyament sempre porta males conseqüències per a tothom.

No tinc res en contra que s'ensenyi castellà a les escoles. És més, veient la deficient qualitat de l'expressió oral i escrita en castellà de les noves generacions, em sembla que potser sí que caldria reforçar-lo. Una altra qüestió és si es vol o no es vol fer per qüestions polítiques o identitàries.

De fet, molt em temo, que caldria reforçar-ho tot: les llengües, la història, les matemàtiques... que el sistema educatiu té força vies d'aigua obertes és més que evident. Quelcom no funciona i s'emmascara la qüestió principal amb debats estèrils sobre la llengua.

D'altra banda, l'anglès serà imprescindible en el món globalitzat en què vivim i al qual ens dirigim a marxes forçades. No passa res per aprendre tres llengües a l'escola. Els aranesos ho fan (català, castellà i aranès) i no veig que tinguin el cap més gran que la resta d'habitants de la península. Ans al contrari: quantes més llengües es dominen, més fàcil és aprendre'n d'altres.

Malgrat tot, crec que això no passarà de ser un altre foc d'encenalls. Molta xerrameca, molta burocràcia, però al final, els nens no sabran ni català, ni castellà, ni anglès.

Pel que fa a la feblesa de la llengua catalana, no crec que se solucioni pel fet que es doni una hora més o menys de castellà. De fet, el problema és que les noves generacions fan servir el castellà diglòssicament per una sèrie d'activitats, com el lleure, de manera majoritària i això no succeeix perquè no sàpiguen català o perquè a l'escola no els l'hagin ensenyat prou.

Els usos sociolingüístics són els que són. El futur de la llengua catalana depèn gairebé en exclusiva de nosaltres els catalans. Però és clar, si a la mínima ens passem al castellà, no podem pretendre que els més joves no arribin a la lògica conclusió que això del català no deixa de ser una ensarronada i que només serveix per parlar-lo "en cercles reduïts".

La Biblioteca Comtat de Cerdanya

De vegades sembla que només passin coses negatives a Puigcerdà, però també hi ha elements molt positius. Un d'ells és la Biblioteca Comtat de Cerdanya. Des de fa molts anys, aquesta biblioteca és un centre de dinamització cultural molt important a Puigcerdà. A part de la seva funció central de biblioteca, ha organitzat conferències, presentacions de llibres, nits de la poesia, etc. i té un club de lectura força actiu.

Darrerament, després d'unes inacabables obres de remodelació, la Biblioteca ha esdevingut un dels espais culturals més atractius de la Vila, per no dir el que més. La planta baixa de l'edifici, l'antic claustre, ha deixat de ser un niu de porqueria per a esdevenir un nou espai integrat a la Biblioteca que fa goig.

També la resta de la Biblioteca s'ha beneficiat d'aquesta remodelació i ara hi ha molt més espai disponible per als llibres i altres mitjans multimèdia, com vaig poder comprovar fa poc, quan vaig anar a cercar alguns llibres de poesia.

Res no és perfecte. Pel meu gust, potser s'hauria d'haver preservat el claustre com una zona de representacions teatrals o culturals amb l'actual terrassa per al públic, però en fi, entenc que la Biblioteca necessitava crèixer i l'espai és limitat.

D'altra banda, també l'Arxiu es troba al límit de la seva capacitat i l'arxiver, el recentment desaparegut Sebastià Bosom, havia expressat més d'un cop el seu malestar pel fet que s'engrandís la Biblioteca i en canvi l'Arxiu estigués col·lapsat.

Tot això mostra que Puigcerdà necessita de més espais culturals, tot i que per a l'actual Ajuntament no sembla que això de la Cultura sigui pas una prioritat, llevat d'organitzar algun acte de tant en tant. Però pel que fa a infraestructures, continuem sense un local decent d'entitats, un casal jove, un local cívic, un teatre municipal o un museu en actiu.

Per sort la Biblioteca sí que funciona i almenys en això no hem d'estar tot el sant dia pidolant per veure si ens fan cas algun dia.

La darrera novetat que hi he pogut veure, ha estat la instal·lació al seu exterior d'unes taules per poder llegir a l'aire lliure. Doncs bé, ja que les terrasses dels bars ens envaixen la via pública a canvi de quatre xavos, m'alegro que la cultura també surti al carrer. Tant de bo fos un exemple més difòs.

Enhorabona per la vostra trajectòria i continueu així!

Més que vella, sempiterna

Ha passat una altra edició de la Festa de l'Estany de Puigcerdà, que marca sempre el final de la temporada turística d'estiu a la comarca i té sempre un cert aire de tristesa, enmig de l'alegria i el color general d'aquest gran esdeveniment. No endebades, es pot considerar com la veritable festa Major de la comarca.

Això sí, potser fóra interessant que des de les institucions s'informés una mica més sobre què és i què representa per als cerdans i molt especialment per als puigcerdanesos aquesta festa tan nostrada. Si no, és normal sentir converses al carrer com aquesta:

- Mama, per què surten els gegants?

- Perquè és la festa Major de Puigcerdà.

I es queden tan amples.

La qualitat de les carrosses ha estat enorme en alguns casos i més que decent en la resta. En voldria destacar, especialment, la guanyadora, la de Troia, amb unes carrosses extraordinàries i una escenografia magnífica. El segon premi, la de Ratatouille, va fer les delícies del nens petits; i la del Senyor dels Anells, tècnicament perfecta, amb un Bàrbol aconseguidíssim i uns orcs magníficament caracteritzats, només li va faltar una mica d'ambientació.

Voldria destacar quatre carrosses més. En primer lloc, la dels xinesos, molt elaborada, però que potser no mostrava tota l'espectacularitat de la gran feina que portava al darrere. Com a nota d'època, la dels ciclistes reclamant un carril bici.

La carrossa crítica, la contrària al transvasament del Segre, amb un enorme nino pixant-se al túnel del Cadí, per mi era la més original de totes. Llàstima que no s'endugués cap premi.

Finalment, com a nota molt positiva, la carrossa de la comunitat boliviana a Puigcerdà, que es va esforçar a presentar una imatge folklòrica i molt acolorida del seu país i que demostra una certa voluntat d'integració, en participar en una festa tan nostrada com és la Festa de l'Estany.

L'organització de la desfilada de carrosses va ser molt millor que la de l'any passat, ja que s'han corregit alguns defectes que van ser una rèmora en anteriors edicions. Per exemple, les majorettes i la banda de tambors municipals van desfilar al davant, com s'havia fet sempre, marcant el ritme, i no al darrere com l'any passat.

A més a més, les carrosses van sortir a l'hora i hi va haver una major puntualitat, cosa que beneficia el conjunt general, ja que la gent no ha d'estar esperant sota un sol de justícia tanta estona i la rua pot avançar a un pas menys forçat.

Però de notes negatives també n'hi ha i aquí crec que l'Ajuntament i la Comissió de Festes haurien de prendre nota. En primer lloc, ens prenem seriosament la tradició de la Vella de l'Estany o què? Perquè posar-hi dues nenes vestides de sevillanes a la seva carrossa, em sembla una manca de consideració envers el personatge i la llegenda força notable. Això no és la Feria de Abril, senyors, és la Festa de l'Estany! Em consta que aquest detall va molestar força gent.

D'altra banda, potser la Comissió de Festes s'hauria de renovar i entrar-hi nova gent, més jove i amb més ganes. No pot ser que portem un munt d'anys amb la mateixa carrossa de la Vella de l'Estany. Recordo que fa anys, amb molts menys recursos econòmics i tècnics, les carrosses de la Vella de l'Estany eren les més espectaculars de la desfilada. Sincerament crec que l'Ajuntament no ha estat a l'alçada de les circumstàncies.

Finalment, crec que és un error que, any rere any, la Vella de l'Estany recaigui sempre en la mateixa persona. Tots sabem que ho fa molt bé i que s'ho pren amb molta il·lusió, però és que al final ha passat el que em temia: que el personatge ha fagocitat a la persona. Així, en una revista gratuïta s'entrevista la persona en qüestió com a Vella de l'Estany.

Antigament, cada any aquest personatge era interpretat per una persona diferent i crec que hauríem de retornar a aquest costum. Ser la Vella de l'Estany és un honor i no em sembla gens bé que ho acabi patrimonialitzant una sola persona. El personatge és un símbol del poble i no pot ser propietat de ningú en particular.

La Vella de l'Estany és un personatge tradicionalment crític, ja que en el seu discurs diu allò que li sembla bé i allò que li sembla malament de la Vila i aquesta Vella de l'Estany no ho és gens de crítica. Sospito que per això l'eternitzen en el paper.

Però eliminar els elements crítics no ha estat mai una bona idea. Les crítiques són una vàlvula d'escapament de les tensions que, altrament, acaben explotant de manera incontrolada per altres punts. Penseu-hi.

La vegueria vista des de Puigcerdà

Sembla que el tema de les vegueries torna a revifar-se i hi ha una certa polèmica entorn de la vegueria de l'Alt Pirineu i Aran, especialment als dos punts més extrems d'aquesta: a la Cerdanya i a la Val d'Aran. Però anem per pams.

A la Cerdanya això de la vegueria de l'Alt Pirineu ens va agafar una mica de sorpresa. mentre governava CiU a Catalunya, se'ns va vendre que la Cerdanya formaria part de l'àmbit de la Catalunya central, amb capital a Manresa. I de cop i volta es giren les tornes i es comença a parlar del Pirineu.

Com a pirinenc que sóc, sempre m'ha atret la idea d'una vegueria que agrupés les terres de tot l'Alt Pirineu, però crec que les coses s'han portat tan malament com s'ha sabut. Ja portem tres consellers de Governació diferents (dos dels quals eren de l'Alt Pirineu) i la cosa no acaba de rutllar.

D'una banda, la Cerdanya i molt especialment la seva capital, Puigcerdà, no veuen amb bons ulls això de la vegueria. De primer era cosa només de CiU, que continuava defensant formar part de la Catalunya central, adduint també que passaríem d'estar en una província rica a ser una província pobre i que les inversions al territori se'n ressentirien.

Però des que l'exconseller Joan Carretero va ser foragitat del Govern català, també a ERC i en certs àmbits de la societat civil no es defensa tant la idea de la vegueria. Hi ha una certa por a què la Seu d'Urgell, tradicional rival pirinenca de Puigcerdà, acapari tot el poder i que Puigcerdà resti subordinada a aquesta.

D'altra banda, a la Val d'Aran es queixen, i amb raó, que ells tenen un fet diferencial, reconegut a l'Estatut i que no volen formar part d'aquesta vegueria, sinó que volen tenir vegueria pròpia.

De fet, no entenc a qui se li va acudir d'incloure la Val d'Aran a l'Alt Pirineu. No perquè no en formi part geogràficament o econòmica, sinó perquè tenen una cultura (l'occitana) i una llengua (l'aranès) clarament diferenciades i no podem ignorar-ho. Fins i tot tenen unes institucions pròpies.

És com si quan es van constituir les comunitats autònomes a Espanya s'hagués agrupat Catalunya i Aragó sota una sola comunitat. De segur que hi hauria hagut protestes. Doncs amb la Val d'Aran passa el mateix. Què coi anem reclamant nosaltres el fet diferencial a Madrid si des de Catalunya no tenim una mínima sensibilitat amb els aranesos?

En fi, el que més por em fa és això de la multicapitalitat. Si us plau, deixeu-vos d'experiments idiotes i poseu totes les seus en una sola població. Ja només faltaria que haguéssim d'anar per aquestes carreteres de mala mort que tenim a molts indrets del Pirineu per resoldre tràmits burocràtics, en ple hivern, patint pel proper revolt del camí.

Promocionant les cultures

Ens hem tornat tots plegats tan "fashion", tan moderns, tan universals, tan cosmopolites i tan multiculturals que fa una mica de basarda i tot. Darrerament, pertot arreu que mires veus anuncis de espectacles multiculturals, partits de fubtol multiculturals, festes multiculturals i tot acaba en multicultural com pa torrat.

Així, l'Aucer ens organitza un curs sobre cultura brasilera, tenim cursos de Tai-chi per donar i per vendre, Qui-gong, Feng-shui i qualsevol cosa que soni a oriental, tingui sentit o sigui una completa bajanada.

A Puigcerdà tenim una festa multiètnica, una lliga de futbol per nacions (???), cuines exòtiques i tot tipus d'activitats ben acolorides, ètniques i la mar de "cool", progres i de mestissatge.

Molt bé, molt bé, cap inconvenient. A la gent li agrada veure coses noves. Però és que amb tant de color, ens hem oblidat de la nostra pròpia cultura. Els llibres de poesia catalana es moren coberts de pols a les lleixes de les poques llibreries que resten obertes.

Gairebé ningú no va a ballar sardanes les nits d'estiu. De fet, amb el cost econòmic que representa portar una cobla, no m'estranya que molts ajuntaments s'ho pensin dues vegades abans de gastar-se uns bons calés per què ballin només quatre o cinc persones majors i algun turista despistat.

Fes una conferència sobre la història de Catalunya i podràs comptar amb els dits de la mà els assistents. En canvi, fes-ne una sobre vudú o sobre com llançar les cartes i faràs ple segur.

Ensenyar als nens a ballar sardanes a les escoles fa de rústic, però la dança del ventre o les sevillanes són d'allò més modernes. I així podria continuar força estona, però tampoc es tracta de deprimir-se, oi?

Ens hem aculturalitzat. Ens han fet creure que teníem una cultura provinciana, de segona o tercera divisió, que no estàvem a l'ona de la modernitat. És clar que els que ens ho volien fer creure, allò que volien de debò era vendre'ns la seva de cultura, que no és menys provinciana que qualsevol altra.

Potser algun dia m'hauré de plantejar canviar els castellers, les sardanes, Espriu, Gaudí, Ausiàs March, Dalí o Pau Casals per les 'marching bands', el fox-troth, Milton, Eiffel, Shakespeare, Rubens o Beethoven, però us asseguro que no ho canviaré pas mai de la vida per les curses de braus, los Morancos, la Conferència Episcopal, les folklòriques ni per "La Selección". Fins aquí podríem arribar!

Cadascú té la seva cultura i no s'enriqueix més per canviar-la per una altra. Això em recorda l'acudit que corria a l'època d'en Franco segons el qual, el dictador li oferia a Pau VI de canviar-li la cuixa de la Sofia Loren pel braç incorrupte de Santa Teresa i el Papa li responia: Em dic Montini, no Tontini. Doncs això.

Quina és la capital de Catalunya?

Avui ens posarem dins de la gola del llop i tocaré un tema força polèmic: ha de ser Barcelona la capital de Catalunya?

No, no es tracta d'una pregunta absurda ni ganes de cercar polèmica. Simplement, crec que algunes coses que es donen com a veritats absolutes, de tant en tant s'han de qüestionar una mica, a fi de tenir-les en una correcta perspectiva.

És evident que Barcelona és la primera ciutat de Catalunya, el seu centre econòmic i demogràfic i centre d'una àrea metropolitana enorme. Fins aquí, res a discutir. Però els criteris demogràfics no em serveixen. A fi de comptes, la principal ciutat dels Estats Units és Nova York i no és pas la capital dels Estats Units. Per no ser, no és ni la capital de l'estat de Nova York, que és Albany.

El reqüestionament que faig de Barcelona com a capital de Catalunya, però, no té res a veure amb qüestions històriques ni vull emmirallar-me en models aliens de l'altre costat de l'Atlàntic.

Us ho pregunto sincerament i amb la mà al cor: una persona que aterra a Barcelona per primer cop, creieu que s'endurà la sensació que aquesta ciutat és la capital de la cultura catalana? O pensarà que és una ciutat cosmopolita més, una de tantes com n'hi ha? O fins i tot podria pensar que es tracta d'una gran ciutat espanyola. Però, catalana?

Quina és la llengua que es parla al carrer a Barcelona? I al pati de l'escola? En quina llengua us atenen al bar o en què estan doblades les pel·lícules al cinema? Quin tipus de música s'escolta habitualment?

De debò Barcelona té gaire cosa de catalana avui dia? Amb tants aires de cosmopolitanisme, Barcelona s'ha oblidat que era la capital d'una cultura pròpia. Si passegeu per la ciutat, teniu moltes més possibilitats de trobar-vos una rua brasilera del Carlinhos Brown que no pas una colla sardanista.

De ciutats "cosmopolites" n'hi ha a patades. Tantes com vulgueu. Però de ciutats capitals de la cultura catalana només n'hi ha una. O potser ni això. París, per posar un exemple proper, és una ciutat d'allò més cosmopolita, però mai no ha deixat de representar l'esperit de la França. Podem dir el mateix de Barcelona?

Jo crec que no. Potser la capital hauria de ser una ciutat més genuïnament catalana, com Lleida o Girona, o potser Manresa. Segur que portarien la capitalitat de Catalunya amb més dignitat que no pas Barcelona, massa ocupada mirant-se el melic i tractant de fer creure al món com són d'universals.

Però aquell qui perd les arrels, no sap on és. No concebo una ciutat oberta i universal sense una forta personalitat pròpia. I Barcelona, llevat del parc temàtic Gaudí en què s'ha convertit, en té poca avui dia. S'ha convertit en una ciutat de funcionaris i de serveis. Però les quatre barres costa de veure-les. Viure per veure.

Tendra és la nit

Acabo de llegir en la premsa que l'experiència de fer visitables els búnkers de Martinet per la nit ha estat un èxit sonat. Era d'esperar, per molt que diguin que els ha sorprès. Per tot Catalunya s'han fet experiències similars i la resposta del públic sempre ha estat la mateixa: participació massiva.

El fet de poder visitar uns espais més o menys habituals en condicions poc normals, com és el cas de fer-ho de nit, té un atractiu especial per a la gent. Què té la nit que la fa tan encisadora? Qui ho sap! Però el cert és que funciona.

A molts llocs s'obren els museus de nit i sempre hi va gent. Potser és que la gent que treballa durant el dia no té temps d'anar-hi i a aquest públic se suma aquell que sí que té temps lliure que es veu atret per l'espectació de la novetat.

Sigui com sigui, cal prendre nota d'aquesta tendència. Això no és només aplicable a les visites a museus. Es pot estendre a monuments o a altres activitats. No cal tenir gaire vista per veure que quan un concert es programa de nit té molta més afluència que si es fa a mitja tarda.

Les nits cerdanes del juliol i bona part de l'agost són ideals per a aquest tipus d'activitats i d'espais privilegiats no ens en falten: places porxades, jardins, parcs, l'entorn de l'estany de Puigcerdà o d'Osseja o, simplement, el carrer.

La nit estimula els sentits. No fa calor i els sons se senten d'una altra manera. Les formes no són tan nítides i s'insinuen. Hi ha molt més espai per a la imaginació. La nit sempre ha estat una mica el món prohibit i tots sabem que el tast d'allò que se'ns nega és més saborós.

Tapant-se les vergonyes!

El periodista Miquel Spa comenta a l'espai "A l'altra banda" com són de boniques algunes poblacions suïsses i com de ben guarnides estan amb flors. De fet, no cal anar tan lluny: a bona part dels pobles francesos i a molts del sud de la península, això és un fet corrent.

També diu que allà els carrers estan molt nets. De fet, jo afegiria que el que hi ha a Suïssa és una cultura ciutadana de civisme. A ningú no se li acut embrutar el terra. Allà pots deixar una màquina expenedora de diaris oberta i confirar que la gent deixarà l'import del diari sense necessitat de controlar-los.

A molts cantons, si t'hi vols empadronar, et fan una votació a mà alçada dels teus veïns per veure si et volen o no com a veí i si surt que no, et donen una altra oportunitat, per tal que durant un any demostris que et mereixes ser d'allà, ja sigui fent treballs comunitaris, ja sigui integrant-te més a la seva vida social.

N'hem d'aprendre molt dels suïssos. Però em temo que no a posar floretes, que per a l'única cosa que serveix es per cobrir les vergonyes. Hi ha una dita que resa que "Els cuiners tapen els seus errors amb salses i els arquitectes, amb flors". A mi m'encanten les flors. Qualsevol que em conegui ho sap. Fins i tot les cultivades que posen en testos. I em sembla molt bé que Puigcerdà estigui guarnit amb flors.

Però, i el però és molt gros, a quin preu? Potser, si ens volem semblar a Suïssa, abans de cobrir la façana, com es fa sempre per aquí, arrangem el problema estructural. Els carrers no estan nets, el civisme és molt escàs, la vida ciutadana, molt pobre i els criteris arquitectònics de bellesa i harmonia no existeixen. Però posem-hi flors!

Gastem-nos els calerons que no tenim posant floretes, que això sempre fa maco i sembla que l'Ajuntament treballi molt! Senyor Spa, demani des del seu diari millores urbanístiques per a Puigcerdà, que els carrers estiguin nets, que la policia controli millor el vandalisme creixent que patim o que puguem gaudir d'uns millors serveis.

Quan tinguem un Museu en condicions, un centre cívic per als joves i per a les entitats de la Vila, quan la vida cultural de Puigcerdà sigui quelcom més que festes i ballaruques d'estiu, quan l'Escola de Música estigui en condicions, quan els nens no estiguin en barracons, quan puguem passejar per Puigcerdà sense que ens atropelli un cotxe o sense trepitjar una tifarada de gos, llavors, quan tot això sigui una realitat, jo mateix ajudaré a posar i a regar les floretes.

Però mentre això no sigui així, si us plau, deixeu-vos de tonteries i preocupeu-vos per les necessitats reals del poble, que com podreu intuir, són moltes.

El pecat capital

Segons un estudi recent, a la Cerdanya hi ha 1.636 elements d'atractiu turístic, suposo que comptant elements paisatgístics, folklòrics, arquitectònics, històrics, etc. Segons un altre estudi obtingut a partir d'enquestes, allò que més valoren els turistes que visiten la comarca és la seva pau i tranquil·litat i la contemplació del seu paisatge.

Bé, doncs alguna cosa falla, no trobeu? Si la Cerdanya té tantíssims atractius, molt em temo que la difusió per part dels organismes de promoció comarcals i municipals és un nyap, si la principal valoració que fan els turistes és la lloable activitat del pànxing, és a dir, mirar per la finestra i no fer res. Com a molt, anar a comprar alguna coseta o sortir a sopar de tant en tant, si l'economia ho permet.

Perquè, a veure, amb tant "atractiu turístic", el normal és que els pobres visitants paressin bojos amb tantes coses com n'hi ha per veure. Però sembla ser que res de res. Clar que, a la desídia per part de les autoritats "competents", caldria afegir la nogensmenys manca d'interès per part del propi sector turístic (comerç, hosteleria, restauració, serveis).

En aquest gloriós cocktail, només cal que hi afegim el secular menyspreu dels cerdans pel seu propi territori, del qual viuen a esquenes, amb el lògic desconeixement que se'n deriva de la seva natura, patrimoni, història, etc.

M'agradaria saber quants cerdans superarien un senzill test de coneixements sobre la comarca. Ja no parlo de coses abstruses i recargolades, sinó de fets notables que determinen la idiosincràsia cerdana.

Quants sabrien situar sobre el paisatge la muntanya més alta de la comarca i dir-ne el seu nom i altura aproximada? Quants sabrien explicar què va fer exactament el general Cabrinetty per Puigcerdà? Quants saben quin és l'origen de l'estany de Puigcerdà? O per què s'hi troben tants fòssils a la Batllia de Bellver? Quants saben quin és el mineral més característic de la Cerdanya i com es forma i on es troba?

Quants sabrien dir quin és l'origen de la Festa de l'Estany i la seva antigor? Quants coneixen que és un tartellotge o un beç? Quants, fora de Bellver, saben què és un 'cenrer'? Qui, fora de Llívia, sap qui fou Lampègia? On és l'estany de Passet? On es troba el dòlmen més accessible de la vall? Quants han vist el pont del Diable d'Isòvol?

I així successivament. I si els cerdans no ho saben, qui ho ha de saber? Com se n'han d'assabentar els que vénen de fora? No m'estranya que facin pànxing! Clar que, no són els únics atacats per la mandra. Aquí molts i molts cerdans són força bons exemples d'aquest pecat capital.

Flautes

Ahir per la nit a l'església de Llívia vam poder gaudir d'un magnífic recital de flauta a càrrec d'en Claudi Arimany i d'en Philippe Bernold. Arimany és un clàssic dels concerts de Llívia, a qui tinc el plaer d'escoltar any rere any, des que venia amb en Jean-Pierre Rampal.

Ens van oferir una simfonia concertant de Cimarrosa i un concert per a dues flautes de Doppler. Com a bisos, dues meravelloses peces de Mozart, arranjaments d'àries de la Flauta Màgica, l'ària de Papageno i la de Pamina.

La nota emotiva de la vetllada va ser el record que va tenir l'exdirector del Festival de Música de Llívia, el Sr. Vinyet per el recentment desaparegut Sebastià Bosom, de qui va fer una petita glossa i a qui va dedicar el Rèquiem que posteriorment es va interpretar.

La nota negativa, algun element del públic que sembla anar als concerts a lluir-se més que no pas a escoltar música. Així, és freqüent -per desgràcia- sentir comentaris autolaudatoris sobre com són de riques certes persones o quantes possesions tenen.

Aquests, juntament amb aquells que van d'entesos musicals, són més molestos que un borinot: tota l'estona emprenyant i fent-se veure. Mataiotes mataioteton, kai pantha mataiotes (Vanitat de vanitats i tot vanitat), que diu la Bíblia.

A la memòria d'en Sebastià Bosom

Ha mort en Sebastià Bosom, cap de l'Arxiu Comarcal de Puigcerdà, escriptor, historiador, erudit, divulgador i sobre tot, un bon amic.

Moltes coses es podrien dir d'en Sebastià i crec que algunes, almenys, s'han de dir. Era un gran coneixedor de Puigcerdà i de la Cerdanya, car que se l'havia recorreguda tota. Coneixia els llocs, les gents i els fets. Tenia una visió general de la història de la nostra contrada, que dubto que ningú més tingui avui dia.

Sota la seva direcció, l'Arxiu va assolir uns nivells altíssims d'eficiència i de divulgació. Moltes han estat les activitats, exposicions, conferències i presentacions de llibres que s'hi han realitzat.

El mateix Sebastià és autor d'un munt de llibres de temàtica comarcal, sobre l'estany, sobre els bombers, sobre l'hoquei gel, sobre la vila de Puigcerdà, sobre els seus carrers i places, sobre les guerres carlines. Molts pocs temes no va tractar en Sebastià que, en molts aspectes, era un gran talent renaixentista que, encara que estigués especialitzat en història medieval, era capaç d'atacar gairebé qualsevol tema.

Amb en Sebastià vam tenir l'oportunitat i l'honor de treballar colze a colze en la creació del CD ROM de la Cerdanya. Ell va ser el director científic del projecte i l'ànima del treball, que va aplegar un munt de gent al seu voltant.

D'en Sebastià, sobre tot, vull destacar la seva gran personalitat. Era sempre molt crític amb persones i coses, però sempre dins del respecte i de la racionalitat. Sempre tenia aquell to entre irònic i burleta que tant el caracteritzava i amb el qual mai no et podies enfadar.

I sobre tot, mai no tenia un "no" per resposta quan li anaves a demanar un favor o una col·laboració, tot i que estigués ofegat de feina, ja que eren moltes les tecles que tocava a diari.

Amb ell se'n va un gran professional, un gran coneixedor i un gran amic. Descansa en pau, Sebastià Bosom.

Amb la boca petita

He deixat passar uns dies abans de pronunciar-me sobre el tema del qual ara parlaré, perquè no m'agrada tocar segons què en calent. Em refereixo a la polèmica que hi ha hagut recentment respecte de dos blocs de polítics (un d'Iniciativa i un altre d'ERC) sobre la relació entre el finançament de Catalunya i Extremadura.

En el primer, es recomanava irònicament d'apadrinar un nen extremeny perquè sembla ser que amb l'espoli que pateix Catalunya no n'hi ha prou. El segon, basat en el primer, suggeria d'apadrinar directament l'expresident extremeny Juan Carlos Rodríguez Ibarra.

No entraré a comentar els lamentables casos d'encreuament d'insults i de reaccions exagerades per aquest assumpte. El que sí que trobo preocupant és que tan poca gent hagi sortit en defensa d'aquests dos polítics i tothom se'ls hagi tirat al coll.

Passa una mica com amb aquella paròdia que va fer la revista El Jueves sobre l'hereu de la Corona. Tothom va dir que era de molt mal gust, etc, etc, etc, però molt pocs van gosar obrir la boqueta per recordar que -en teoria- vivim en un estat on existeix una cosa anomenada llibertat d'expressió i que el segrest de publicacions recorda massa al vell franquisme.

Tornant al tema dels apadrinaments, jo ho vaig trobar graciós. Igual és que tinc el gust al cul, però ves, opino així. Algú es pot sentir ofès? I és clar! Tots els contribuents catalans que paguem com burros els impostos per tal que altres visquin bé i a sobre ens tractin de lladres i d'insolidaris. I de coses pitjors encara.

¿És mentida que tant Extremadura com Andalusia s'han beneficiat del progrès de Catalunya i que han pogut desenvolupar-se en bona mesura gràcies als doblons que els queien d'aquesta mal anomenada "solidaritat" interterritorial?

Si ells no ens tractessin de lladres o d'insolidaris, dubto que ningú d'aquest país, força covard i massa "assenyat", digués gaire cosa o aixequés la veu. Sembla que tenim massa por de molestar aquells que ens espolien. Ja se sap, mentalitat de colònia i de poble derrotat.

Només això explica que quan algú canta una mica les veritats, els seus conciutadans posin cara d'ensurt i els facin callar, no sigui que ens tornin a fer boicot dels productes catalans o que els donem excuses per què parlin malament de nosaltres. Com si en necessitessin cap, d'excusa!

Una central nuclear al bell mig de Puigcerdà

No us espantéssiu pas, que el títol és irònic. Fa uns anys, el príncep Carles d'Anglaterra, deia d'un cert edifici modern londinenc que era una manera camuflada d'instal·lar una central nuclear al bell mig de Londres sense que ningú s'hi oposés. Potser exagerava, potser no. Per tots és conegut el seu gust pel classicisme en les formes arquitectòniques.

Crec que a Puigcerdà tenim un cas semblant. Es tracta del nou edifici de pisos que s'ha fet a la plaça del Call. Entenc que no hi hagués prou diners per fer-lo més maco i cobrir part de la façana de pedra picada (com es va fer a la Residència, per cert), però calia fer un engendre com aquest al centre de Puigcerdà?

Els veïns li'n diuen sarcàsticament "El Corte Inglés" i te'l miris per l'angle que te'l miris, fa força pena. Jo no sóc gaire exigent amb l'estètica dels edificis, crec que hi ha d'haver una mica de tot, però és que aquest canta, crida i dóna por.

Naturalment, l'han pintat de vermell, el color "oficial" de Puigcerdà. Sembla ser que tot allò que és de l'Ajuntament (excepte la Residència, novament) cal pintar-ho de vermell. No entenc a què bé aquesta fal·lera per tant vermell. Només perquè surt a l'escut de la Vila? Ho trobo exagerat i poc imaginatiu.

Però és que a part l'edifici no lliga amb cap dels de la resta de la plaça i, si molt de prop ens ho mirem, amb cap de la resta del poble. Com que són pisos de protecció oficial cal fer-los lletjos a més no voler? Qui és el responsable d'aquest engendre? És així com ens gastem els diners? Espero que l'estructura de l'edifici no hagi seguit el mateix criteri que l'estètica o si no, més val que comencem a resar a tots els sants coneguts.

En fi, que una mica de més bon gust i menys metall no li hauria fet cap mal a l'edifici, ni a la plaça, ni a Puigcerdà. Però, com sempre, fem les coses d'aquella manera que no saps ben bé com és possible que hagin pogut sortir així.

Crònica d'un cap de setmana

Arriba el mes d'agost i tot són corredisses per veure qui organitza més coses en menys temps a la nostra comarca i, de fet, a tot el país. Ja se sap: el gruix de la població està de vacances i cal entretenir-los com sigui. I si de pas els podem treure uns calerons, millor que millor.

És per això que si vols anar als actes que t'agraden, molts cops acabes amb un cert estrès o empatx degut a la gran quantitat que hi ha en poques setmanes, encara que això comporti que la resta de l'any esdevingui un complet desert pel que fa a certes activitats.

Per exemple, dissabte pel matí, vaig anar a la interessant conferència que va fer l'Oriol Olesti sobre el jaciment arquològic ceretà del Castellot de Bolvir, on se'ns va explicar l'estat actual de les investigacions i els projectes futurs per a aquest indret.

Des d'aquí vull felicitar l'Ajuntament de Bolvir per la seva visió en aquest punt. Crec que les darreres notícies demostren que es tracta d'un jaciment de primera magnitud a tot el Pirineu i en alguns aspectes únic i que podria formar en el futur part de la ruta dels ibers. Per sort no tothom passa l'excavadora quan troba unes restes arqueològiques.

Després del dinar que vam compartir amb els ponents, vaig anar a Montellà, on es feien dues xerrades interessants organitzades pel GAM (Grup d'Amics de Montellà) que enguany celebra el seu 25è aniversari. La primera era sobre el Sr. Gavín, que té l'arxiu col·leccionista més gran del món.

El Sr. Gavín ens va parlar de la seva afició per la fotografia, en especial i gràcies a ells s'ha pogut realitzar una exposició fotogràfica de totes les esglésies del Baridà. Cal tenir en compte que en el seu dia, va fotografiar totes les esglésies de Catalunya i que fins i tot n'ha descobert restes d'algunes de les quals es tenia notícia però que havien caigut a l'oblit.

La segona conferència, més aviat un concert, en la va donar el Sr. Blasco, creador del Museu de l'Acordió d'Arsèguel i fundador i membre del grup de folk pirinenc, el Pont d'Arcalís. Ens va mostrar diferents tipus d'acordions, ens va explicar la seva història i va tocar diferents peces amb cadascun d'ells. Una conferència magnífica que tots els assistents vam agrair moltíssim.

Per la nit, vam anar amb uns amics a veure El Retaule de Sant Ermengol, una peca teatral única al Pirineu, que per desgràcia no és prou coneguda. A l'igual que l'any passat, ens va agradar moltíssim i vam poder felicitar el seu director, el Sr. Obiols, en acabar l'espectacle.

El magnífic entorn del pati del claustre de la Catedral de la Seu, amb una impressionant il·luminació i l'aprofitament reeixit dels espais històrics, fan d'aquesta peça tot un goig i des d'aquí us animo a que l'aneu a veure.

Diumenge pel matí i per la tarda vaig descansar una mica, tot que si hagués volgut, podria haver anat com molts altres anys a la interessant Fira de Sant Llorenç a Bellver, que combina el mercat de productes artesanals amb espectacles folklòrics.

Finalment, per la nit, vaig anar als Concerts de Llívia, que oferien un interessant repertori de Beethoven, Janacek i Dvorak a càrrec de l'exquisida Orquestra de Cambra de Praga i amb la intervenció estelar del pianista Igor Ardasev, les mans del qual volaven sobre el piano, amb una sensibilitat inigualable.

Ferrocarril fins a la Seu

Fa uns mesos, l'alcalde de la Seu i actual conseller de Governació, el Sr. Jordi Ausàs, demanava l'arribada a la Seu del ferrocarril via Cerdanya. Ara, el Govern andorrà demana l'AVE Lleida-La Seu d'Urgell per poder comunicar millor el Principat.

Per demanar que no quedi, és clar. De tota manera, des del Govern espanyol ja s'ha dit que això de portar el ferrocarril pel Pirineu no pot ser perquè causaria greus impactes mediambientals. Com si això els hagués importat mai!

El que passa és que no hi ha diners per al Pirineu, especialment per al Pirineu català. Madrid que estigui ben comunicat, però l'arc mediterrani o el Pirineu, que es fotin.

Amb això tampoc vull dir que em sembli bé la idea del ferrocarril. A fi de comptes, sí que hi hauria greus perjudicis ecològics. El Pirineu sembla un colador i només ens faltaria això!

Crec que fóra millor invertir en millorar les comunicacions transversals, amb actuacions de caràcter puntual, com un túnel que comuniqués La Seu amb el Pallars Sobirà o bé el túnel de Toses, que ens estalviaria la terrible collada de Toses per anar a Ripoll i a la resta de la província de Girona, de la qual estem secularment aïllats.

Però fem el que fem, la destrossa serà important. Només cal veure el creixement urbanístic que ha patit la Cerdanya amb el túnel del Cadí. És cert que ha revitalitzat la comarca i que ha portat riquesa a moltes persones, però també és cert que en molts punts, ha destrossat la vall.

Qualsevol acció sol comportar una reacció. O dit d'una altra manera, les puces van amb el gos. No podem voler desenvolupament econòmic sense fer malbé el paisatge i el medi ambient.

Jo crec que l'hem malmès massa i que hauríem de ser molt curosos amb totes les actuacions que fem a partir d'ara. Però suposo que la veu d'aquells que opinem així no serà escoltada, perquè és molt més poderós el so que fa el dringar dels doblons.

Petjades

Pels carrers de Puigcerdà han aparegut al terra unes curioses petjades de color groc que indiquen camins a seguir dins del poble i que comuniquen els diferents punts d'informació que s'hi han instal·lat.

Els plafons, molt similars als que hi ha a Llívia des de fa un any, es troben en quatre idiomes (català, castellà, francès i anglès) i expliquen aspectes puntuals sobre la Vila de Puigcerdà.

Estic molt agraït especialment al plafó explicatiu que hi ha a la plaça Santa Maria. Com a mínim, a partir d'ara, no hauríem de sentir a dir tonteries com que el campanar és una de les torres de l'antigua muralla (?) o que és la torre d'un castell.

Clar que per què això funcioni, la gent s'hi ha d'aturar a llegir-los, cosa que no sempre passa. A fi de comptes, això de llegir és molt feixuc per molta gent, que prefereix ser feliç en la seva ignorància. Que li farem!

En tot cas, crec que és un element indispensable per a una població que es vanta de ser turística. Espero que el vandalisme no redueixi aquests plafons a trossets, tal i com ha passat amb els de l'estany de Puigcerdà, els quals, per cert, caldria renovar, que fan força fàstic.

En tot cas, si es vol promocionar in situ la Vila, hi ha mesures addicionals que fóra convenient d'estudiar. No costa tant ser originals, especialment si hi ha la voluntat de ser-ho i pressupost per dur a terme les idees que sorgeixin.

Em consta que moltes persones han anat presentant projectes en aquest sentit des de fa força anys i que no els han fet gens ni mica de cas. Esperem que la receptivitat per part d'aquells que han de promocionar la Vila augmenti una mica.

Volem una estàtua d'en Cabrinetty

Fa uns dies, al curs d'història sobre els carlins, a la Universitat d'Estiu de Puigcerdà, es va parlar de la reforma de la plaça Cabrinetty i sobre el fet que l'Ajuntament ha decidit de no tornar a posar una estàtua del general Cabrinetty perquè "faria nosa". Sembla que és més important poder posar unes veles per fer música.

Bé, no discuteixo les prioritats. A fi de comptes, és a l'Ajuntament, escollit democràticament per tots nosaltres, a qui correspon de fixar-les i sempre hi estarem a temps de canviar d'opinió en aquest sentit.

Però des d'aquí voldria proposar una cosa. Tot i que la plaça Cabrinetty, per raons de nom fóra el lloc ideal, no és l'únic indret de la Vila que podria acollir una estàtua d'en Cabrinetty. A fi de comptes, Puigcerdà es troba en creixement urbanístic. Ens agradi o no ens agradi, és el que hi ha.

Per tant, per què no posar l'estàtua d'en Cabrinetty en un altre indret? De nous espais no en falten i se n'hauran d'urbanitzar molts més. És de bones persones ser agraïts i segur que si es busca, un raconet es troba per posar-hi al vell general que va salvar Puigcerdà d'un setge carlí que hauria acabat en una carnisseria. Pensem-hi tots plegats.

Col d'hivern

Resulta que un senyor de Cerdanya ha tingut la idea de posar-se a cultivar col d'hivern de manera massiva, a fi de recuperar el seu cultiu i de treure'n profit. La iniciativa no deixaria de ser més o menys anecdòtica si no fos que d'iniciatives similars a aquesta n'hi comença a haver unes quantes.

Fa pocs anys, es va decidir de cultivar colza a la Cerdanya per fer-ne biocombustible. Primer va ser una iniciativa aïllada. Enguany, hem pogut veure grans extensions de la comarca tacades del color groc d'aquesta brassicàcia.

També es comença a parlar amb força de la reintroducció de la vinya al Pirineu. Les bodegues Torres hi estan molt interessades i possiblement s'hagin produït ja alguns moviments importants de capital en aquest sentit. Motiu? El canvi climàtic. El sud es torna cada cop més desèrtic i el Pirineu torna a ser climàticament interessant per al cultiu de la vinya, com ho havia estat abans de la fil·loxera.

De productes agraropecuaris que poden ser rendibles no ens falten a la Cerdanya. Des dels tradicionals formatges i la mel, passant per les plantes aromàtiques i els iogurts, fins a cultius com la vinya.

La col d'hivern, element imprescindible del Trinxat de Cerdanya, plat darrerament revaloritzat gastronòmicament, pot ser un altre element més dins del sector que es pugui explotar comercialmente.

Està clar que la política proteccionista de la Unió Europea sobre el sector agrícola no durarà indefinidament. Tant l'economia com el medi ambient obligaran a acabar amb aquest proteccionisme. Llavors, podran passar dues coses: el sector morirà i amb ell, tota una tradició i un paisatge o bé s'haurà d'adaptar a productes competitius, preferentment autòctons, que no siguin fàcilment copiables des d'altres indrets.

Només cal mirar el gran negoci que mou la llet de búfala amb què es fa la mozzarella a Itàlia per entendre quin és el camí a seguir. O el jabugo extremeny. O el formatge de Cabrales. El futur del sector passa per l'especialització i promoció publicitària.

Potser els fills de pagesos, si volen mantenir el negoci, més que estudiar enginyeria agrària hauran d'estudiar publicitat i relacions públiques. Sincerament, crec que els trets del segle XXI van per aquí.

Al riu el que és del riu

Fa poc hi ha hagut una riuada a la duana entre Andorra i Espanya, pel pas de la Seu. Sembla ser que una pluja torrencial va fer que el torrent que passa per allà se sortís de mare i originés importants destrosses. Suposo que és el preu que cal pagar quan li treus a la muntanya i al riu allò que és seu.

Cada any sentim notícies d'inundacions a les rieres de la costa que, quan plou molt, tornen a fluir i s'enduen per davant tot allò que troben que, generalment, solen ser cotxes aparcats en un lloc on no hi haurien de ser.

Hi ha uns quants fets que no hem d'oblidar mai:

- Vivim en un país mediterrani i el clima predominant al Pirineu, llevat de a la vall d'Aran, és el clima mediterrani de muntanya.

- El clima mediterrani de muntanya implica pluges torrencials de tant en tant, que solen ser força imprevisibles. Es donen sobre tot a finals d'estiu i a la tardor, però també poden donar-se a la primavera i agreujar-se amb la fosa de la neu de les muntanyes.

- Quan plou torrencialment, l'aigua baixa per on pot, que generalment sol ser per les torrenteres o per les rieres, que molts cops estan obstruïdes per la vegetació o per altres obstacles. Això pot provocar preses naturals que, quan es trenquen, generen una riuada considerable, la força de la qual s'ho pot endur tot per endavant.

- El canvi global possiblement farà que aquesta tendència mediterrània de pluges torrencials s'incrementi. No és que hagi de ploure menys, sinó que ho farà de manera més irregular.

- Som un país petit amb una forta especulació del sòl. Això fa que s'edifiqui molts cops en llocs on no s'hauria de fer: en o prop de torrents, prop de lleres inundables de rius, en canals de dejecció de rius o torrents, etc.

- Tenim, per desgràcia, molts precedents, dels quals, un dels més recents és aquell que va originar la tragèdia de Biescas. Però no cal anar tan lluny. El nostre territori ha patit riuades molt severes.

I tot i així no hem après gaire la lliçó. En especial a Andorra, on se li roba a la muntanya i al riu territori per poder edificar. I és que al riu el que és del riu i a la muntanya el que és de la muntanya. Si no, continuaran passant coses com aquestes.

Rapinyaires

Des del Parc Natural del Cadí-Moixeró s'ha posat recentment en marxa una campanya d'alliberament d'aus rapinyaires per repoblar els cels del parc. La mesura, no exempta d'una certa polèmica, ve acompanyada de notícies d'atacs de rapinyaires al bestiar.

Sembla ser que d'un temps ençà, per qüestions sanitàries, és obligatori de retirar els cadàvers dels animals que moren a la muntanya. Això ha fet que l'aliment disponible per a les aus rapinyaires hagi disminuït substancialment. La conseqüència ha estat un canvi en el comportament d'aquestes aus, que han arribat a atacar el bestiar viu. Les aus passen gana i van a allò que se'ls posa a tret.

Encara que el Govern paga pel bestiar mort en aquestes condicions, no deixa d'aixecar queixes per part dels ramaders, que veuen en perill els seus ramats. A això cal afegir les notícies sobre óssos i llops a la muntanya per acabar de reblir les crítiques del sector.

Crec que s'ha intentat equivocadament fer-nos creure que l'explotació agropecuària d'aquestes terres era perfectament compatible amb la presència de zones protegides. Però em sembla evident que no és així.

Amb això no critico l'existència dels Parcs Naturals ni d'altres zones d'especial protecció, especialment per a cert tipus de fauna. A fi de comptes, la cosa està clara: els ramats han disminuït enormement els darrers anys i tendeixen a desaparèixer. El sector es troba en crisi i malviu gràcies a les subvencions.

El resultat a llarg termini és que, probablement, l'explotació de l'alta muntanya desapareixerà. El bosc ja ha recuperat moltes terres que d'antuvi eren camps de cultiu i la fauna s'està estenent també. Si a això afegim una decaiguda de la caça, sembla que la batalla l'ha guanyada el medi natural.

Ara bé, un medi natural sense predadors és un medi natural incomplet, subjecte sempre a la intervenció i al control humà. De la mateixa manera, un medi sense rapinyaires no té gaire sentit.

Vivim en temps de transició, amb els inconvenients que això sol comportar, però crec que l'ancestral forma de vida ramadera al Pirineu, especialment a l'alta muntanya, toca a la seva fi. Després de segles d'explotació, el medi natural pot tenir una altra oportunitat, sempre que el turisme i els incendis no el malmetin irreversiblement.

Un parell de qüestions

Algú sap per què s'ha suspès la Fira Pirineus prevista pel pont del quinze d'agost a Puigcerdà?

Algú sap si és cert que li volen posar definitivament "Estany Cordomí" a l'estany nou de de Rigolisa?

Espectacles a l'aire lliure

He pogut comprovar in situ que un tipus d'espectacle cultural que sol atraure força gent són les representacions històriques a l'aire lliure. A la Seu d'Urgell hi ha el magnífic exemple del Retaule de Sant Ermengol, escenificació curosament construïda i que us recomano de tot cor que aneu a veure.

A Llívia, per exemple, cada any es representa dins del marc del Festcat, la llegenda de Lampègia i Menussa, que congrega força gent i que s'escenifica per tota la vila. I a Hix, també celebren una festa medieval cada estiu (Les Hixtoriques).

La Cerdanya té alguns escenaris meravellosos per fer representacions d'aquest tipus. Se m'acuden uns quants: les torres de Querol, la meravellosa plaça porxada de Bellver, el pati del Museu Cerdà o el parc Schierbeck a Puigcerdà.

Aquests indrets admeten tot tipus de representacions teatrals, musicals o combinades i, llevat potser de la plaça porxada de Bellver, es troben clarament infrautilitzades. És una llàstima que disposant d'escenaris d'aquells que se'n diuen "d'un marc incomparable", no se'ls tregui més rendiment.

Clar que per això calen tres ingredients que rarament es donen plegats: un grup de persones compromeses i treballadores que tinguin ganes de tirar endavant aquests tipus d'esdeveniments, un projecte original i engrescador i suport institucional i econòmic per poder dur-ho a terme.

Vet aquí quina sol ser la seqüència dels fets: un grup d'amics es reuneixen al voltant d'una taula tot prenent unes cerveses i comenten una idea d'aquest tipus. Inicialment, tot són ganes i il·lusions. Es tornen a reunir i fan un esbós del projecte i el porten a la institució corresponent, generalment l'Ajuntament.

El procediment habitual sol ser: el regidor o l'alcalde de torn els rep i els anima a tirar-ho endavant, però no es compromet a res pel que fa als calés. A més a més, posa condicions: s'ha de fer en època de màxima afluència de turistes, per tal que ho vegi molta gent. O dit d'una altra manera, quan tothom ja fa coses i ja existeix una saturació brutal d'actes que es fan la competència els uns als altres.

El grup comença a muntar l'espectacle, però no rep cap finançament. No troba prou gent o alguns dels que es van comprometre inicialment es desdiuen dient que tenen massa feina descongelant la nevera i no s'hi poden dedicar. Els organitzadors cauen en el desànim.

Si per casualitat no s'arriba a aquesta fase i el projecte tira endavant i té èxit, no trigaran a sorgir les diferències dins de l'organització. Alguns voldran utilitzar l'esdeveniment com a plataforma de promoció personal. Els regidors, voldran penjar-se medalles tot i que no hagin col·laborat i la feina recaurà en els quatre burros de sempre que acabaran cremant-se de tant borinot i de manca de reconeixement a la seva tasca.

Aquesta dinàmica l'he poguda viure i veure en multitud d'associacions i esdeveniments a la comarca. Per què això passa aquí en una mesura molt superior a la de la resta del país és feina de recerca per als antropòlegs i per als psiquiatres, els quals podrien escriure tesis doctorals ben voluminoses sobre aquesta nostra curiosa manera de fer i desfer les coses.

Hi ha alguna solució? Bé, com que la gent és com és i no canviarà d'un dia per a un altre, crec que l'única manera de no caure en aquesta dinàmica autodestructiva és un grup de persones treballadores i benavingudes, que no cerquin altre afany que passar-s'ho bé i que tinguin prou recursos personals per a no dependre de les institucions. D'altra manera, ho veig pelut.

Allò que creix als marges

Fa unes setmanes, anant en cotxe cap a Prats, vaig veure a la vorera de la carretera una preciosa sàlvia albina. No és gaire comú trobar una sàlvia de color blanc, així que vaig pensar: quan tornis li faràs una foto. I dit i fet, al cap d'una estona torno a passar... i estaven segant la gespa de la vorera! Se'm va posar una cara de mala llet que no us ho podeu imaginar.

Per tots aquells que estimem la natura, ens toca força el voraviu aquesta mania que s'ha instaurat fa poc d'arrassar-ho tot només pel fet que estigui al costat d'una carretera, siguin arbres, arbustos o flors: és igual. Entenc que en casos on la vegetació redueix la visibilitat es faci una tallada, perquè es podrien posar en perill vides humanes. Però en la resta de casos, ho trobo una pijeria insuportable.

A veure, quina necessitat tenim de tallar la vegetació per què sembli una gespa alpina? Ja prou mal em fan aquests ridículs jardins que es fa molta gent a casa seva, amb plantes del Canadà o d'Austràlia, que consumeixen el doble d'aigua que les plantes autòctones i que li donen un aire indefinit al lloc. La gent veu massa la tele. Però en tot cas, és casa seva i ells sabran que hi fan.

Però les voreres són terreny públic. No us podeu imaginar la quantitat d'espècies interessants o fins i tot protegides que s'hi poden fer, des d'espècies comunes fins a belles orquídies. Tot passat per l'esmolada segadora que tot ho trinxa.

No pretenc que els que seguen hi entenguin de plantes. Seria tant com demanar que qui condueix un cotxe tingués carnet o que qui manipula aliments es rentés les mans abans de tractar amb el menjar. Ja no demano tant. Però els ajuntaments, que són qui contracten aquests serveis, es podrien assessorar mínimament de què fan i com ho fan.

Uns quants exemples: a prop de Ridolaina, l'Ajuntament de Montellà i Martinet obre un pas a la muntanya i trinxa tota una zona plena d'orquídies, algunes d'elles poc comunes. Un altre: l'Ajuntament de Prats i Sansor fa unes obres prop de Sant Salvador de Predanies per unes conduccions i gairebé es carrega una colònia d'Inula helenioides única en tota la zona.

Ara me n'assabento que l'estació de Portè-Pimorent s'unirà amb les estacions andorranes i que possiblement s'hi edificarà en una zona que té una magnífica flora alpina, amb algunes espècies rara amenaçades d'extinció (com el Maianthemum bifolium), o tan poc freqüents i belles com el Lilium pyrenaicum.

És igual. La pasta és la pasta. Per desgràcia ho entenc. El que ja no assimilo és per què es trinxen gratuïtament les coses que no li fan mal a ningú. El darrer exemple: l'Ajuntament de Bolvir ajardina l'exterior del cementiri a la barcelonina. No hi ha prou jardins a la comarca? Per què hem de gastar més aigua inútilment? No tenen res millor en què gastar-nos els diners? D'allò que creix als marges, ningú no se'n recorda.

Per cert, la sàlvia albina ha tornat a rebrotar i aquest cop l'he poguda fotografiar abans que arribessin els talladors de gespa.