Com carregar-se la Vegueria

Cada vegada veig amb més preocupació com s'està desenvolupant el desplegament de la Vegueria de l'Alt Pirineu i Aran. D'una banda, és menysté la importància demogràfica i històrica de la Cerdanya i d'altra s'ignora el fet diferencial del territori d'Aran, reconegut tant a l'anterior Estatut com a l'actual.

Pel que sembla, aquesta no serà "la vegueria dels pobres", com anunciava Joan Pous, president del Consell Comarcal de la Cerdanya, sinó la vegueria socialista, dels amics dels socialistes, que es reparteixen delegacions sense deixar res per a la resta. És aquest el model de Vegueria que volem?

Està clar, que ja sigui per qüestions polítiques o pel motiu que sigui, no ens volen donar cap protagonisme. Ens neguen la possibilitat de tenir una llei pròpia que unifiqui la Cerdanya, partida secularment entre Girona i Lleida; no ens deixen opinar sobre si volem o no volem formar part d'aquesta Vegueria de l'Alt Pirineu i Aran i a sobre no ens deixen ni les engrunes.

Així voleu convèncer la gent? Doncs aneu per molt mal camí! En una carta conjunta de Joan Planella, alcalde de Puigcerdà i Joan Pous, president del Consell Comarcal de la Cerdanya, s'expressa clarament el rebuig a com estan anant les coses.

Si hem de formar part d'aquesta Vegueria, es podria esperar una mica més de generositat. És una simple qüestió d'implicació. Actualment no tenim cap motiu per implicar-nos-hi, llevat d'una certa lògica territorial i econòmica, que també es podria aplicar a altres configuracions territorials.

Si el Govern de la Generalitat continua per aquest camí es pot trobar amb un rebuig frontal de tota la Cerdanya a formar-ne part d'aquesta Vegueria, que trobo tan necessària per defensar els interessos conjunts dels pirinencs. Però tal com s'estan portant les coses, és difícil fer-ho pitjor.

Revetlles tranquil•les

Darrerament he sentit a força gent arreu del país queixant-se de l'excés de petards a les revetlles de l'estiu, especialment a la de sant Joan. Des que tinc ús de raó, els petards han format part de l'imaginari de la nit de sant Joan. Però d'un temps ençà, fins i tot em fa por sortir aquesta nit per temor a rebre mal.

Molta gent llança petards i coets sense mirar, de vegades des dels balcons al carrer i no controlen si a sota passa algú. Tanmateix, pots veure a nens molt petits llançant material pirotècnic que, a dreta llei, no poden manipular. Però els seus pares encara els inciten a fer-ho i s'ho miren embadalits.

Jo fa anys que no pujo a la revetlla de sant Joan que es fa al centre de la Vila perquè tinc por i estic fart de trons i de coets i petards descontrol•lats, alguns llançats amb mala bava, fins i tot.

Entenc, però, que la meva postura és minoritària possiblement i que la gent vol gresca i xerinola. Molt bé. Però tots hi cabem. Per què no organitzar en algun lloc apartat una revetlla tranquil•la per a aquelles persones a les quals no ens agraden els petards?

Hi hauria dues possibilitats: o bé prohibir totalment els petards explosius en aquesta revetlla tranquil•la, o bé no deixar-los llança pertot arreu, sinó crear un àrea exclusiva per a aquests. Crec que qualsevol de les dues possibilitats és força acceptable.

D'aquesta manera, molta gent, especialment parelles amb nens petits, la gent gran o aquells que no gaudim dels sorolls podríem tenir una revetlla tranquil•la, amb una bona foguera i una revetlla més plàcida. Llanço des d'aquí aquesta idea a les autoritats encarregades de planificar les festes a fi que en prenguin nota si ho consideren escaient.

Absències destacades

Generalment parlo poc de política catalana al bloc. El motiu és que, en general, em fa força pena l'actual classe política del nostre país. Crec que no es troben a l'alçada de les circumstàncies i que, llevat d'alguna excepció, el millor per a tothom fóra que pleguessin i deixessin pas a persones menys sectàries i menys hipòcrites, preocupades realment pel bé del país i no només per la seva maleïda poltrona.

Però de vegades és impossible no dir res davant d'un fet que m'ha provocat vergonya aliena de la grossa. Em refereixo al fet que a l'enterrament del cooperant internacional Vicenç Ferrer, català de l'any, català internacional i prohom com pocs n'hi ha hagut en aquest segle, no hi va anar cap representació de primera línea de la classe política catalana. Tots vam veure a Bono i a la representant del PP a l'enterrament -amb honors d'estat, per cert- però, on eren Montilla, Carod, Saura, Mas o Duran?

Suposo que si es tracta d'anar a veure un partidet del Barça a Roma, tots s'hi apunten. Però això d'anar a retre homenatge a una bona persona està fora de les seves coordenades culturals. Permeteu-me que personalitzi la reflexió.

Sr. Montilla, President de la Generalitat de Catalunya, podeu anar a la final de la Champions a Roma com a representant de tot un país, però no sou capaç d'honorar una persona que ho va donar tot pels demés. Sort que sou socialista, que si no, em faríeu sospitar.

Sr. Carod-Rovira, Vicepresident del Govern català, podeu anar a l'Amazònia a repartir calerons entre els indis, però no podeu anar a l'Índia a defensar la imatge d'un català universal. Sí, home, d'aquests dels quals tant us agrada presumir perquè són catalans universals i cosmopolites i la sal de la terra.

Sr. Saura, massa enfeinat controlant la velocitat dels cotxes de l'àrea metropolitana o posant a parir els Mossos d'Esquadra que vos dirigiu? Si Vicenç Ferrer hagués estat comunista, possiblement l'hauríeu anat a despedir amb rams de flors (cultivades, això sí), però és clar, un exjesuïta no feia per vos, oi?

Sr. Mas, que voleu ocupar la més alta dignitat política de Catalunya, almenys vos podríeu haver-hi anat. Si els senyors del tripartit feien una cagada tan monumental, la vostra presència podria haver estat ben significativa i els hauria posat en evidència. Però això de fer 18 hores en un avió possiblement no feia per vos tampoc.

Sr. Duran, demòcrata cristià, defensor dels valors catòl•lics, sort que era un dels vostres, perquè si no, igual encara l'hauríeu criticat. Què passa, que no era prou catòl•lic? Que això de deixar el sacerdoci és pitjor que dedicar-se a fer una tasca tan enorme i humana com la que feia? O és que com que la Conferència Episcopal tampoc hi va anar vos vau tenir por de sortir-vos del guió?

Pobra Catalunya! Governada per gent tan ingrata i tan lleugera d'esperit...

Taula rodona sobre el mòbing rural

Dissabte 20 de juny, a les 18 hores, va tenir lloc a la Sala de Plens del Consell Comarcal de la Cerdanya, a Puigcerdà, una Taula Rodona sobre el mòbing rural. Els ponents varen ser: Joan Pous, president del Consell Comarcal, Pere Rosell, pagès de Prats i Sansor, afectat recentment per un cas de mòbing rural, Àngel Maurell, director de l'Escola Vedruna de Puigcerdà, qui prové d'una familia de pagesos, Josep Bombardó, pagès i representant del JARC a la Cerdanya i Enric Quílez, president del Grup de Recerca de Cerdanya, que va actuar com a moderador.

A la Taula Rodona es van plantejar alguns casos recents de mòbing rural a la Cerdanya, encara que es va acceptar que es tractava de situacions puntuals i que no existia una sensació d'assetjament generalitzada. Tot i això, es van exposar algunes situacions, com casos de segons residents que es queixaven de les olors dels fems o bé del soroll que feien esquelles i campanes. En aquests casos, l'actitud més estesa va ser que si una cosa s'havia fet sempre així, no hi havia cap necessitat de canviar i que calia mantenir els costums.

Ara bé, també es va acordar que si es vol compatibilitzar l'activitat agropecuària amb les activitats turístiques, majoritàries actualment a la comarca, s'havia d'establir una doble actitud: d'una banda, procurar no molestar gratuïtament els turistes. Així, si en comptes de femar un cap de setmana o en ple agost es podia escollir un dia entre setmana o amb menys afluència de visitants, millor per a tothom.

D'altra banda, encara que la tasca dels pagesos no sigui aquesta, han esdevingut els "jardiners del paisatge". L'idíl•lic paisatge cerdà és en bona mesura obra de l'activitat agrícola i ramadera i si els pagesos deixen la seva activitat, la Cerdanya perdrà bona part del seu encant paisatgístic, per la qual cosa s'hauria d'ajudar molt més el sector primari de la comarca, pel propi interès del sector turístic, com es fa a llocs com Suïssa o Baviera.

La Taula Rodona va servir no només per veure possibles casos de mòbing rural, sinó també per veure la gran quantitat de problemes que pateix el sector primari a la comarca. De fet, el president del Consell Comarcal va dir que el principal mòbing als pagesos el feia l'administració, amb l'excés de normatives i de hiperregulacions sobre un sector que no té marge de maniobra econòmic per implementar totes les exigències que se li fan.

Radiografia del blogger adolescent cerdà

De tant en tant em miro els blocs i els flogs de gent jove de la Cerdanya i he de dir que m'he acabat formant una imatge, potser estereotipada i amb prejudicis, del jovent que puja de les noves generacions. Parlo d'aquells nois i noies que avui tenen entre catorce i vint anys, més o menys.

La primera cosa que s'observa és que els seus blocs estan plens de fotografies d'ells mateixos o d'ells amb els seus amics. Són força narcisistes. Les noies mostrant pit i els nois marcant les abdominals.

La segona cosa que es veu és que per a ells la mort, l'enfermetat o la lletjor no existeix. Són una generació de nois guapos, saludables, gairebé perfectes, dignes d'una pel•lícula de Thea von Harbour.

La tercera cosa que domina en aquests blocs és la total i completa vanalitat. Es parla de coses completament intranscendents. Bé, si considerem com a intranscedents els volubles i multivariables sentiments d'una generació que sembla que si no té parella als deu anys ja són uns fracassats socials.

La quarta cosa que traspua de la visita als blocs és la urbanitat. Si bé alguns posen de tant en tant alguna fotografia d'una sortida al camp o d'algun paisatge natural bonic, es veuen clarament les seves fílies: la ciutat, especialment Barcelona, la qual idolatren i on volen anar a viure tant aviat com sigui possible.

Aquesta generació no coneix el món rural del qual prové. De fet... món rural, dius? Encara que visquin a Bolvir o a Prats, la seva cultura no té res a veure amb el camp. De fet, això ja fa anys que els puigcerdanesos ho tenen: són una petita ciutat, que els caps de setmana s'omple de gent d'una gran ciutat, cosa que incita a la imitació.

Avui dia és normal que un grup d'adolescents baixin un dia o tot un cap de setmana a Barcelona ells sols, a comprar i a sortir de marxa. Una cosa que fa un parell de dècades hauria estat impensable. I no perquè sigui immoral, sinó perquè les tendències eren unes altres.

Aquests nois i noies, que es passen mig dia connectats al Messenger, que s'envien sms en comptes de parlar cara a cara, que només saben anar als establiments típics de menjar ràpid, veure les pel•lícules de moda (baixades de la xarxa) i que desconnecten de la realitat que els envolta per entrar al seu món, són una generació d'autistes autoinduïts.

En general, no saben acceptar un "no" per resposta, cosa que limita moltíssim la seva futura capacitat d'adaptació i de superació de problemes. Sempre han tingut de tot i els seus pares els han sobreprotegit fins a la nàusea.

Tot això es pot veure als blocs. De fet, també es pot veure si els sents parlar entre ells, si et fixes en ells, a on van i què fan. I sobre tot, molt més indicatiu, a on no van ni que els amenacin de mort: a un acte polític, a un acte cultural, a un concert de música clàssica, al teatre, d'excursió per la muntanya, a un museu...

I és clar que hi ha excepcions! Fóra terrible que no n'hi hagués. Tots en coneixem alguna. Però són això: excepcions. I si no em creieu, pregunteu als seus professors i mestres. Als seus pares, no, que no són capaços de veure què tenen a casa seva, però sí a qualsevol altre que tracti amb ells o els hagi de suportar unes quantes hores al dia...

Andorra i la Vall del Querol

La setmana passada vaig estar parlant amb una senyora que regenta un negoci a Portè, a la vall de Querol, sobre el tema de la connexió de l'estació d'esquí de Portè anb Andorra. La veritat és que abans de parlar-hi tenia una posició molt definida en contra de l'amplicació, però com en totes les històries humanes, sempre hi ha dues cares, com a mínim.

El cert és que aquesta connexió permetria de revitalitzar l'economia de la vall del Querol, que no és que sigui precisament per llançar-hi coets. D'altra banda, suposaria una certa destrossa a la part alta de la vall del Querol, una zona ecològicament molt sensible, amb abundant presència d'espècies botàniques d'alta muntanya, algunes d'elles en risc d'extinció.

Actualment, la zona es pot considerar un jardí d'alta muntanya. Però he pogut constatar que molt poca gent se n'adona. Com a molt, algun excursionista despistat. Els pocs establiments comercials de Portè es limiten a la restauració o l'hoteleria i poca cosa més i no se'ls veu molt pròspers.

L'estació d'esquí de Portè és petita, de caràcter municipal i necessita urgentment d'una inversió econòmica per renovar-ne les instal•lacions. Però el municipi no s'ho pot permetre i l'estat no hi ajuda en absolut, a diferència del cas de la Generalitat de Catalunya, amb estacions com La Molina, que són de la seva titularitat.

París cau massa lluny de Portè i es veu que l'administració francesa no té interès a invertir-hi ni un euro. D'altra banda, els andorrans són a tocar i volen i poder aportar diners. Però per desgràcia, també volen estendre el seu nefast model de fer les coses, gens respectuós amb el medi ambient.

La vall del Querol està doblement amenaçada: d'una banda, des del vessant econòmic, corre el risc de caure en l'oblit i la pobresa; d'una altra banda, el possible desdoblament de la carretera del túnel del Pimorent i la possible connexió de Portè amb Andorra poden malmetre totalment un paisatge idíl•lic.

No acabo d'entendre per què no s'han desenvolupat negocis que explotin de manera sostenible el medi ambient a la vall del Querol, tal i com s'ha fet en altres indrets de la Cerdanya o del sud de França. I és una llàstima, perquè el seu patrimoni natural i cultural és d'allò més notable.

Una altra de fems

Recentment ha tornat a saltar la polèmica sobre el mòbing rural, aquest cop a Puigcerdà. Sembla ser -no ho he pogut verificar del tot- que hi hauria un acord verbal entre els pagesos puigcerdanesos i l'Ajuntament pel tal que els primers femessin els dilluns, per estalviar-los les olors desagradables als visitants de cap de setmana.

Bé, donat que nosaltres hi som tot l'any, tant se'ns en dóna si femen un dia o un altre i entenc que, en zona turística, si es pot estalviar un conflicte, millor que millor. Amb això vull dir que no estic de bones a primeres en contra de la mesura. La qüestió és: on posem el límit?

Femar en dissabte o en dilluns no beneficia a ningú però pot perjudicar a uns altres, per tant la solució és acceptable. Però d'altres mesures em semblen desafortunades. Per desgràcia, alguns -i dic alguns, perquè això no passa amb molts d'ells- segons residents i visitants ocasionals sembla que volen imposar-nos la cultura urbana al bell mig del camp, cosa que no té gaire sentit.

El cas sempre és similar. Algú important (o sigui, algun alt càrrec de l'administració o alguna persona amb molts diners) s'ha comprat una caseta a la Cerdanya i ara se n'adona que té per veïnes a unes "molestes" vaques que fan pudor, atrauen mosques i dringuen les esquelles. O bé un campanar que toca les hores també de nit. O un pagès que fema relativament a prop. O...

I naturalment, ells no s'hi poden adaptar, no. Vénen al camp, on aquestes coses són normals, legals i han esdevingut així tota la vida, però ara volen que tot esdevingui impolut, de cartó pedra, com una mena de pessebre, molt maco però que no emprenyi. Les vaques sí, però lluny de la seva caseta. Les campanes són molt artístiques i rústiques, però en un altre poble. I així successivament.

Imagineu-vos que uns quants puigcerdanesos ens comprem un pis a Barcelona i li anem a l'alcalde queixant-nos del soroll nocturn dels cotxes, de les pudors del tràfic o de les clavegueres o de la inseguretat ciutadana i li exigim que ens ho arrangi immediatament o si no, el denunciarem. Suposo que el més agradable que ens dirà és carellots.

Però en canvi, nosaltres, els de les colònies del Pirineu, hem de transigir. No tenen prou amb què molta gent els faci la pilota, sinó que ara ens volen a tots vestits d'indi. Ep! Però vestits amb roba de marca i ben dutxadets, no sigui que els ofenguem la seva sensible pituïtària...


ADDENDA: Aprofito l'ocasió per convidar-vos a tots dissabte, dia 20 de juny, a les 6 de la tarda al Consell Comarcal de la Cerdanya a una Taula Rodona sobre el Mòbing Rural a la Cerdanya.

Enveja

Bellver acaba d'inaugurar un enorme centre cívic que podrà fer servir per diferents usos: teatre, conferències, cursos, etc. La infraestructura és més que notable, especialment per les seves dimensions.

Jo, cada vegada que veig una cosa d'aquestes tinc la sensació de viure i pagar els meus impostos en un municipi de segona categoria o pitjor. Al pas que anem, tots els municipis de més de 1.000 habitants (i alguns de menys) de la comarca tindran un museu, un centre cívic, teatre, etcètera, mentre que Puigcerdà, això sí, disposarà d'un magnífic hospital transfronterer on anar a practicar idiomes.

Per favor! Comprenc que a l'actual equip municipal no li interessi gaire la cultura. Cadascú és com és i tots ens coneixem. Però estem arribant a extrems patètics. Cada cop resulta més difícil representar una obra de teatre al Casino. Des d'aquesta entitat es posen tot tipus de problemes en aquest sentit i com que no disposem de cap sala de teatre públic, doncs a passar tots per l'adreçador.

Del Museu, millor no en parlo, perquè és sempre la mateixa cantinella. S'ha convertit en una vulgar sala d'exposicions de fotografies i quadres i ja està. Jo pensava que un Museu era una altra cosa, però deu ser que no hi toco gaire.

En fi, que enhorabona, bellverencs. Sigui cosa de l'actual govern, de l'anterior o de tots dos, tindreu un magnífic centre cívic on fer activitats de tot tipus. Nosaltres haurem d'agafar el cotxe si volem gaudir de la cultura, perquè a Puigcerdà cada cop és més difícil. Tinc enveja de vosaltres, ho reconec, perquè pel que sembla, al vostre municipi entenen que això de la cultura té una certa importància i que val la penar d'invertir-hi.

Ara fa trenta anys...

Des de fa uns dies, el web de la Biblioteca Comtat de Cerdanya lluu completament remodelat. A part del nou disseny, molt més modern i atractiu, una de les novetats més sucoses que presenta, segons el meu parer, és la digitalització i accés públic d'una sèrie de documents antics de gran interès.

Potser el que més m'ha agradat, per la càrrega sentimental i divulgadora que té, ha estat poder accedir a tots els exemplars de la revista Rufaca, un dels pocs mitjans de comunicació estrictament ceretans de què, durant molts anys, vam poder gaudir i que molts cops es troba tant a faltar.

Repassant antics números, hom pot veure que les preocupacions que tenim avui dia no eren tan diferents fa trenta anys: la divisió de la comarca, l'estat del català a la Cerdanya, l'Hospital de Puigcerdà, el patrimoni, el Parc Natural del Cadí-Moixeró, l'ensenyament, l'estat de la pagesia, l'economia comarcal, la construcció, el túnel del Cadí...

No han canviat tant les coses com pugui semblar. És cert que tenim nous objectius i problemes, però llavors ja es parlava d'una vegueria per al Pirineu, dels efectes que comportaria l'obertura del túnel del Cadí, de la pèrdua de la identitat, del declivi del sector primari, dels problemes en les infraestructures bàsiques (carreteres, hospitals, centres educatius, aigua, electricitat) i de transfronterisme, així com moltes més coses que estan a l'ordre del dia.

Avui hem d'afegir a les infraestructures bàsiques, la TDT, internet o la telefonia mòbil. D'netre de les preocupacions de caràcter global, la contaminació, la recollida selectiva d'escombraries o el canvi climàtic que, entre altres coses, pot afectar molt severament la nostra comarca en el tema de l'esquí.

Tot i que una nova generació ha pres les regnes dels municipis i de la comarca, sembla com si existís una mena de gen ceretà que ens posa pals a les rodes i ens impedeix d'avançar en molts aspectes. Perquè parlar trenta anys després de les mateixes coses, no crec que sigui símptoma d'haver fet les coses prou bé. Potser que repassem les pàgines de Rufaca per cercar les claus d'on ens vam perdre i encara no ens hem sabut retrobar...

Qui ha guanyat aquestes eleccions?

Ara que ja han passat un parell de dies després de les eleccions europees, m'agradaria donar la meva opinió sobre els resultats, perquè tinc la sensació que els partits polítics han perdut el nord i estan traient unes conclusions realment surrealistes.

A veure, a menys que estigui molt errat, hi ha un guanyador claríssim d'aquestes eleccions a Catalunya: l'abstenció. Dos de cada tres catalans no ha anat a votar i, d'entre els que hi han anat, un bon nombre han votat en blanc.

No entenc que cap partit polític que tingués una mínima vergonya aliena sortís a dir que està content per haver guanyat res. És que no han guanyat res! Si dues terceres parts de la població es queden a caseta i passen olímpicament de tu, em sembla un fracàs total del sistema de partits tal i com actualment el coneixem.

Però ells rai! Fan els seus números, treuen els seus percentatges i, evidentment, tots han guanyat: uns en escons, altres perquè no han rebut una clatellada tan gran com s'esperaven, altres perquè resisteixen, altres perquè... En fi, que tots ho celebren quan tots han perdut en major o menor grau.

Després els estranya que la professió de polític estigui totalment desacreditada, que tinguin una popularitat semblant a la dels taurons i que la gent digui pestes d'ells. Però és igual, perquè entre cocktail i dinar pagat a costa de la hisenda pública, entre viatge oficial i inauguració amb tallada de cinta, obliden en quin món viuen i es pensen que realment són els que manen.

Viuen en un núvol. Potser no tots són així, però de moment és l'hora que algú demostri que pertany a una altra "tribu". De moment, tots a brindar amb xampany per uns resultats que, des d'una òptica democràtica, són un veritable desastre.

Sant Tornem-hi!

Llegeixo amb estupor a la premsa les noves declaracions-excuses del conseller Huguet en relació al fet que la Cerdanya no estigui inclosa a la ruta del Pirineu comtal. Després de dir-nos que no tenim "cap monument significatiu de l'època" (què deuen ser totes les construccions medievals de la comarca, com la majoria d'esglésies romàniques?) ara ens surt amb una de més bèstia: "el joc de la Cerdanya és l’originalitat de ser una comarca partida" i per això tindrà un Centre d’Acollida Turística (CAT) centrat en la Pau dels Pirineus.

Doncs mira que bé! Ara hem promocionar una de les coses que més odiem: la divisió de la comarca. Sincerament, ho trobo ridícul. L'altre dia, en la presentació del seu recent llibre, en Manel Figuera parlava d'aquest tema. Deia que la frontera sempre havia estat un fet arbitrari que els mateixos cerdans havien procurat de menystenir-la i que quant menys se'n parli, molt millor.

Crec sincerament que té raó. Quant més parlem de la frontera més fonda la fem. Actualment no hi ha controls fronterers (habitualment) i es pot passar lliurement per tota la frontera francoespanyola. Ha desaparegut la Carta Verda i els controls de mercaderies i molts puigcerdanesos tenen la seva residència en pobles de l'Alta Cerdanya amb tota tranquil•litat.

Promoure una cosa que ens ha dividit? Que bé! El parc temàtic de la frontera! Això només se li pot acudir a algú que no ha hagut de patir els problemes d'una frontera estatal plenament operativa com la que teníem en les nostres terres fa només unes poques dècades.

I què posaran al museu? Uns contrabandistes dissecats, amb trabucs i barretines? (perdoneu el sarcasme: ja m'imagino que no anaven vestits així pel mig de les muntanyes).

I després tenim aquesta expressió tan divertida: "La Pau dels Pirineus". Home, jo sempre havia sentit a parlar de "Tractat dels Pirineus". Ara resulta que formarà part de la cultura de la Pau haver-nos deixat perdre bona part del territori. És clar, que era català, no espanyol i no pagava la pena lluitar per ell. En canvi, els espanyols es tornen bojos quan suggereixes que deixin estar Gibraltar o Ceuta i Melilla. Llavors, aquestes minúscules extensions de terra esdevenen glòria de la pàtria.

Però en canvi, del Roselló i l'Alta Cerdanya no se'n recorda ningú de l'Ebre cap a baix. Allò va ser un petit tribut per la "Pau" amb França. Que ja vam veure com n'era d'efectiva quan Napoleó ens va envair "malgrait tout". En fi, senyor Huguet, la Geografia i la Història no són els seus forts...

Que no tenim què?

Des del Consell Comarcal de la Cerdanya salten guspires d'indignació amb el Govern de la Generalitat. Fa unes setmanes, el Departament de Turisme va decidir crear una campanya de promoció turística per promocionar les comarques que antigament formaven els Comtats medievals catalans. Curiosament estan tots menys la Cerdanya.

Des del Consell Comarcal de la Cerdanya se'ls va fer notar l'absència i la resposta del govern ha estat que no s'ha inclòs la Cerdanya perquè -citem literalment- "la Cerdanya no té cap monument competitiu d'aquella època". Fantàstic! Com si això hagués estat mai cap problema i com si la resta de comarques en tinguessin totes, de monuments "competitius".

El President del Consell, el Sr. Joan Pous, ha afirmat que aquest projecte l'ha dissenyat un aprenent. Jo crec que més que un aprenent, hi ha algun tema polític al darrere. És evident que la Cerdanya és totalment ignorada per l'actual Govern de la Generalitat. Al Consell, governa Convergència i a l'Ajuntament de la capital comarcal -Puigcerdà- els afins a Carretero. No sé quina de les dues coses deuen considerar pitjor.

En tot cas, la comarca és qui surt perdent. No sé si hi ha rerefons polític o si, simplement, és un oblit fruit de la incompetència dels redactors del projecte, però alguna cosa hi deu haver quan en comptes de subsanar l'error se'ns contesta una ruqueria com aquesta.

El Comtat de Cerdanya va ser, juntament amb el d'Urgell, dels més importants de la Catalunya comtal i ningunejar-lo és una manca de respecte envers els cerdans i envers la història. És clar que la història és una d'aquelles coses que admeten tantes interpretacions com interesos hi ha.

Verd i blau

Dissabte pel matí vam anar amb uns amics a un dels racons de Cerdanya que més em fascinen: Prat d'Aguiló, a Montellà. Sorprenentment, estàvem gairebé sols, cosa que no s'explica, ja que era cap de setmana i feia molt bon temps, almenys a primera hora del matí.

Potser perquè els accessos en cotxe són una mica complicats i hi ha uns precipicis de ca l'ample i hi ha poc espai disponible per estacionar els vehicles, això pugui frenar una mica els visitants, però a l'estiu sol estar força ple de cotxes.

Prat d'Aguiló es troba als peus del Cadí, prop del camí que porta al Pas dels Gosolans, a un costat de la vall de Bastanist i s'hi accedeix per una interessant pista forestal que travessa diferents estatges de vegatació i algunes estructures geològiques molt curioses.

A més a més, ofereix una vista espectacular del Baridà i, per descomptat, del Cadí, amb uns prats d'un verd intens, gemats de gencianes d'un blau fosc, amb un cel net i unes tarteres de fons d'allò més imponents.

És un lloc per badar-hi i passejar una estona, per desconnectar de tot i per reconciliar-se amb el món. Afortunadament, encara queden llocs a Cerdanya allunyats de la construcció, la contaminació i la massificació.

Per la tarda, vam visitar un altre indret molt especial: la ruta forestal d'Osseja, on vam dinar amb unes excel•lents vistes al Puigmal i el Pla de Salines, a la carena de la muntanya, frontera entre Espanya i França amb una vista imponent de tota la comarca.

Hi ha molts racons per gaudir de la comarca i alguns són relativament accessibles. Curiosament, tota la gent que solem trobar en aquests llocs és gent de fora de la comarca. Els "aborígens" sembla que no tenen cap interès per la comarca en la qual viuen.

La Toscana pirinenca

He llegit amb força sopresa la columna del periodista Miquel Spa a Regió 7 "A tocar del nou Puigcercà" (suposo que vol dir Puigcerdà) elogiant la reforma urbanística de les places de la Vila i comparant els resultats amb la preciosa vila italiana de Lucca.

El Sr. Spa, periodista afí al règim (puigcerdanès) m'ha alegrat el dia, perquè m'ha fet riure moltíssim. Sense menystenir Puigcerdà, que té elements molt interessants i d'altres que no canviaria per res del món, però home, comparar-ho amb Lucca per la reforma de les places, s'han de tenir nassos! O tenir un concepte una mica estrany d'aquesta preciosa ciutat de la Toscana, la qual disposa d'una meravellosa plaça de l'Amfietatre, entre d'altres coses.

Per cert, que l'esmentada plaça de Lucca és això: una plaça circular amb una presència escassa de terrasses i molt espai lliure, cosa que no té res a veure amb allò que esdevindràn les places dels Herois i de Santa Maria, ocupades bàsicament per terrasses i per mobiliari urbà. Sembla ser que el buit terroritza l'actual equip municipal.

Deixant Lucca, li recomano al Sr. Spa que passegi una mica més per Puigcerdà i que escolti els comentaris que fan els seus vilatans sobre les places en qüestió. Dubto que n'escolti gaires de positius o de laudatoris.

Bàsicament, d'allò que es queixa la gent és de:

- S'han canviat els cotxes per terrasses i per mobiliaria urbà, per la qual cosa, les places acabaran més petites que abans. On es faran els actes festius? Per on passaran les carrosses de la Festa de l'Estany? Aquestes preguntes jo les sento sovint i no passejo gaire.

- Massa pedra i massa ciment. A l'hivern serà molt freda i a l'estiu -com deia una senyora- podrem baixar a fer el dinar directament al carrer, tot això que ens estalviarem de calefacció.

- On seran els arbres per la gent gran o per aquells que vulguin asseure-s'hi a passar l'estona? Perquè els arbres plantats en aquests engendres de formigó no creixeran gaire ni donaran gaire ombra.

En fi, que l'actual alcalde de Puigcerdà passarà a la història, certament. És clar que potser no serà per allò que ell es pensa. I mentrestant, alguns alcaldes de la comarca s'estan fregant les mans (en puc donar fe) perquè veuen com conforme la gent fuig de Puigcerdà, llurs municipis en sortiran beneficiats.