El retorn dels documents

Des de l’Arxiu Comarcal de Cerdanya i l’Ajuntament de Puigcerdà, s’ha tornat a reclamar a la Generalitat de Catalunya el retorn a la Vila del llibre de privilegis i del Dietari de Puigcerdà que actualment es troben a la Biblioteca Nacional de Catalunya i que van ser susbtrets dels arxius municipals allà pels anys 20 del segle passat.

Es tracta d’una reivindicació important que no és el primer cop que es fa, però que fins ara no ha donat fruits. Ja se sap: molt reclamar els arxius de Salamanca a l’estat espanyol, però quan es tracta de retornar el patrimoni manllevat del Pirineu i que es guarda a Barcelona, llavors ja són figues d’un altre paner.

Esperem que aquest cop hi hagi més receptivitat per part de les autoritats catalanes, perquè la cosa ja comença a afartar. A més a més, trobo una falta de respecte important aquesta tossuderia de no voler retornar a la Vila allò que és de la Vila.

Entenc que el context en què es varen substreure els llibres era molt diferent de l’actual i possiblement, gràcies a aquella “actuació” s’han salvat d’alguna crema indiscriminada de documents durant la guerra civil, però els temps han canviat i disposem d’unes instal·lacions modernes a l’Arxiu Comarcal de Cerdanya que poden acollir aquests documents en perfectes condicions de seguretat i crec que ha arribat l’hora de deixar-se de romanços i que els documents tornin a casa.

Felicito des d’aquí a les autoritats municipals, especialment a l’alcalde Albert Piñeira i a l’Erola Simon, directora de l’Arxiu Comarcal de Cerdanya per les gestions que estan duent a terme a fi que se’ns restitueixi el patrimoni que un dia ens va ser manllevat.

Fires, firetes i firulències

Com cada any, s’apropa l’hivern i una sèrie de rituals sembla que calgui seguir. Un dels darrers en arribar, i que em temo que ha vingut per quedar-se una llarga temporada, és l’encesa de llums de Nadal, que a Puigcerdà se celebra amb una certa xerinola.

Ara bé, això que pot estar bé i que serveix per entretenir la mainada petita i gran, darrerament va acompanyat d’una fira d’aquestes ultratípiques de productes suposadament artesanals i quatre paradetes que ocupen el centre urbà i que fan més nosa que no pas altra cosa.

Dic això de la nosa, perquè si tingués una carnisseria o una tossineria, no em faria gens de gràcia que la ditxosa fireta em tragués bona part de la clientela. O si tingués una botiga de les que solen atreure els clients per un aparador ben vistós, tampoc em faria gens ni mica de gràcia que em posessin un munt de paradetes al davant, cosa que em trauria tota la visibilitat i, per descomptat, bona part de la clientela, que és del que es tracta.

Puc entendre que es faci alguna fira d’aquestes al llarg de l’any, ni que sigui per tenir l’excusa oficial per obrir en un festiu, però quan aquest pretext no hi és, sincerament, no ho entenc. A què ve tant d’interès a fer aquestes firetes de pa sucat amb oli, que no tenen res d’original i que roben bona part de la clientela als botiguers que hi són tot l’any i que paguen, per cert, força impostos?

En fi, que algú m’ho expliqui, sisplau…

Solidaritat transfronterera

L’altre vespre, a la plaça de l’Ajuntament, s’hi va convocar un minut de silenci per les víctimes dels atemptats terroristes de París. Naturalment hi vaig anar, com faig sempre que puc, a aquests actes. No fa gràcia d’anar-hi, i dubto que serveixi per res, però s’hi ha d’anar. Encara que només sigui per plantar cara a aquells que ens volen submissos i calladets.

Però vaig tenir la desagradable sorpresa que érem més aviat poquets. Vaja, no arribàvem al centenar, ni de lluny. Altres persones ja ho han fet notar per les xarxes socials.

Una possibilitat és que l’acte es va convocar bàsicament per facebook i amb poca antel·lació, però altres vegades s’han convocat actes de la mateixa manera i la plaça de l’Ajuntament ha estat força més atapeïda.

Em pregunto, si per un acte independentista o una rebuda a un esportista famós sí que hem de ser-hi, però per uns morts del país veí no?

Cada cop la gent sembla ser que té més tirada a quedar-se al sofà de casa seva, ben calenteta i mirant la tele, abans que comprometre’s per una causa noble o simplement solidària, cosa que més que sorprendre’m em fastigueja profundament.

Naturalment, cadascú és lliure de fer el que vulgui. Però tots aquests que “passen” d’aquestes coses, que recordin que és precisament aquesta llibertat de fer el que vulguin el que està en joc i que potser quan vulguin adonar-se’n ja serà massa tard.

Retornem

Després d’un llarg període d’abstinència pel que fa a aquest blog, retorno amb moltes ganes de continuar dient la meva, especialment d’allò que succeeix a la Cerdanya. A partir d’ara miraré d’actualitzar el blog entre un i dos cops per setmana de manera puntual.