Muntanya amb presses

M’agrada molt la muntanya. I a més m’agrada tot l’any. M’agrada anar-hi a passejar, a veure la flora i la fauna, a seguir els camins tradicionals, visitar una ermita perduda, contemplar un paisatge o una formació rocosa; anar-hi de nit a veure les estrelles; a la tardor a veure les meravelloses tonalitats grogues i ataronjades; a l’hivern, per veure els camps nevats o a la primavera, per veure els verds tendres de les noves fulles.

M’agrada anar a collir bolets, gerds o fer fotografies. M’agrada veure els rierols com reneixen després del desgel; veure els núvols arrapats a les muntanyes o una bona posta de sol. M’agraden totes aquestes coses i moltes més.

Però totes elles requereixen un cert temps, generalment contemplatiu: anar-hi sense preses. Per això no entenc la dèria que li ha donat darrerament a moltíssima gent d’anar a la muntanya a córrer i deixar-se la pell, a veure qui fa més quilòmetres en menys temps.

Respecto tots els esports, entre ells el running o les curses de muntanya, però no li acabo de veure la gràcia de no tenir ni un moment per gaudir de les meravelles que la natura ens ofereix.

Evidentment, molts corredors diran que sí, que disfruten del paisatge, però permeteu-me que ho posi una mica en entredit. A fi de comptes, quan vas per feina, vas per feina i no tens temps de gaudir gaire de la natura. Una altra cosa és anar a passejar o fer senderisme, que té un altre tempo.

Vivim temps accelerats i això ha arribat també al lleure, incloses les activitats relacionades amb la muntanya: running, esquí, ràfting… es tracta d’anar com més depressa millor. Suposo que no tothom comparteix aquesta filosofia i alguns s’ho prenen amb més calma, però veient les presses que molts porten, molt em temo que són una minoria.

En fi, cadascú viu la muntanya com vol, evidentment, però jo continuaré prenent-m’ho amb calma i gaudint dels detalls.

Tot un èxit

Estic una mica cansat de llegir a les notícies de premsa que tal o qual acte ha estat “un èxit”. No és que em molesti, naturalment, que les coses tinguin èxit, ans al contrari, m’agrada molt, però és que puc observar que hi ha una total manca criteri a l’hora de catalogar una cosa com a “èxit”.

Generalment, qui té la vista de posar a la nota de premsa que tal o qual activitat ha estat tot un èxti, té molts números de traspassar aquesta expressió al titular de la notícia. Els periodistes, per desgràcia, cada cop contrasten menys les notícies i, moltes vegades, es limiten a reproduir la nota de premsa íntegra, fins i tot amb faltes d’ortografia.

Però què és un “èxit”? Molt més del que t’esperaves? Llavors, no s’hauria de dir prèviament: “això serà un èxit si supera tal assistència de públic o de participants?”. Ho dic, perquè a costa de tants èxits, al final tot són èxits, i ja ningú no se’ls creu. És com una mena de redundància: els actes sempre són grans èxits, fins i tot quan no hi ha anat ni el tato i hi han participat quatre gats. Total, tot el que superi un mínim és un èxit…

Dolces tradicions

Darrerament hem pogut veure com un seguit de tradicions forànies, especialment nord-americanes, s’imposaven sobre l’imaginari col·lectiu català. Sobretot, tradicions de caràcter comercial.

Fa ja un parell d’anys que ens van començar a bombardejar amb el Black Friday, el dia dels descomptes que va després del Dia d’Acció de Gràcies nord-americà i que sol ser festiu allà, on s’aprofita per començar la campanya de les compres nadalenques.

Ara, fins i tot, se’ns parla del Cybermonday, és a dir, el dilluns següent al Black Friday on els descomptes s’apliquen a les compres per internet.

I no els dóna pel Boxing Day, que és el dia després de Nadal, celebrat a Anglaterra, on es comencen les rebaixes que aquí es fan al gener, perquè nosaltres encara tenim la festivitat de Reis i no es tracta de fer Pasqua abans de Rams, oi? Ja arribarà el gener, ja.

No m’estranyaria que després d’haver-se imposat l’imaginari del Dia d’Acció de Gràcies l’acabéssim celebrant mutat amb alguna forma local m´s acceptable. Si s’ha fet amb el Halloween o amb el Dia de Sant Valentí…

En fi, tot sigui per la pasta. Com deia, tenim el Dia de Sant Valentí, el Dia de la Mare, el Dia del Pare i aviat tindrem el Dia de la Neboda o del Rebesavi.

Un altre món són les rebaixes: les d’hivern, les d’estiu, les segones rebaixes d’estiu, etcètera. Tot el calendari festiu ve marcat per esdeveniments comercials. Si no, mireu què passa quan els ajuntaments no posen les llums de Nadal amb prou antel·lació, que els comercials se’ls tiren a sobre com si els hi anés la vida.

No m’estranya que hi hagi cada cop més gent que rebutgi festivitats com el Nadal i que es deprimeixin profundament quan arriben aquestes dates. No és una qüestió d’hores de sol: és una qüestió de màquines registradores.