Extraterritorialitat

Vivim una època en què l’esfera de la vida privada fagocita impunement l’esfera de la cosa pública. Què vull dir amb això? Doncs que l’espai públic és sacrificat sense contemplacions als interessos particulars, àdhuc al vandalisme, sense que ningú no posi cap remei. Donaré uns quants exemples.

En primer lloc, tenim el sòl, una de les formes més bàsiques de propietat i quelcom més que un simple bé material. Sobre ell es fan cases, supermercats, infraestructures, jardins, hospitals, etc. Aquest bé públic sol ser donat molts cops a les empreses gratuïtament o a preus irrisoris per tal que s’instal·lin en un determinat lloc i generin llocs de treball que, quan deixin de ser prou rentables, seran destruïts i els costos hauran d’ésser assumits per la societat en general, en forma de subsidis d’atur o de prejubilacions.

El sòl públic és tractat com un bé de segona, com a terra conquerida i no se sol aprofitar pel bé comú massa sovint. Que tenim un tros de terra enmig del poble? Fem pisos. O en el millor dels casos, una plaça dura. Res de jardins per que els nens juguin o per que la gent passegi i es relaxi. Que se’n vagin a un altre lloc!

La via pública també és sacrificada pel benefici econòmic privat sense contemplacions. Així, tenim les terrasses dels bars que, per un preu molt raonable poden envair voreres i places per fer negoci. La gent que es foti. O una cristalleria pot fer servir el pati d’una comunitat de veïns com a deixalleria privada sense que les autoritats competents hi posin remei.

No contents amb això, ens ataquen per terra, mar i aire. Rètols lluminosos que fan mal a la vista i d’un pèsim gust estètic, pantalles gegants electròniques per anunciar que el turista ha arribat a un lloc idílic (irònic, oi?), places sobreil·luminades on gairebé es podria fregir un ou al terra de l’energia que es malmet i així successivament.

També tenim les botigues i altres locals que, no contents amb tenir un aparador, han de portar les seves mercaderies al carrer, ja sigui en forma física, ja sigui amb música estrident. Si als veïns els molesta, ja s’arreglaran, que el negoci és el negoci!

Puigcerdà és ”modèlic” en totes aquestes coses i podria donar lliçons a molts altres indrets del planeta. Vivim a la ciutat del campi-qui-pugui. Aquí pots fer el que et doni la gana (a menys que et barallis amb l’autoritat, és clar, com a tot arreu), que ningú no et dirà res.

Tant si ets del poble, com si ets de fora, pots deixar el cotxe mal estacionat, que no et posaran cap multa. Això sí, no gosis aparcar sense tiquet en zona blava, que llavors se’t menjaran de viu en viu! Novament el negoci.

És igual que et carreguis un rètol públic, la senyalètica de l’estany o un banc per seure. Tant se val que t’expressis “artísticament” sobre una façana amb un enorme grafit o que llencis un contenidor d’escombraries a l’estany. Total, ho paga el poble i si la cosa es posa molt malament, sempre es poden instal·lar càmeres de vídeo per tal de controlar la situació còmodament asseguts, que a l’hivern fa fred, tu!

No és un problema exclusivament polític. Ni tan sols cívic. És una malaltia social. No valorem res d’allò que és públic. Si el nen escup al terra, no li diem res. Si llença un paper a terra, no li diem res. Si fa malbé un arbre, no li diem res. Però com hem d’alliçonar ningú si nosaltres som els primers que malmetem l’espai públic? No hauríem de predicar amb l’exemple?

Special mandarine, la supermandarina amb cromos!

L’altre dia vaig escoltar per la televisió una notícia que em va fer reflexionar. Sembla ser que el Govern ha arribat a un acord amb les empreses que proveeixen les màquines de venda de productes comestibles de les escoles i llocs freqüentants per joves per tal que ofereixin, a més del que ja venen, productes més sans, com fruites.

Un somriure maliciós se’m va escapar quan ho vaig sentir. Vaig pensar:

- Segur que els nens compraran fruita! Com no la venguin amb cromos del darrer personatge de moda i l’anunciïn per la televisió sota una marca molt publicitada, ho veig difícil.

No tinc res en contra de la mesura. És més, la trobo molt bona. Però siguem realistes, no deixa de ser una mesura demagògica, d’aquelles destinades a apaigavar les consciències. Algú es pensa de debò que els aliments “sans” poden competir amb tota aquesta corrua de productes de menjar-escombraria que es gasten milions en publicitat?

De debò es pensa algú que el nen, ofegat de publicitat des que neix, que s’ha convertit en un consumidor exigent dels que només compra marques reconegudes i que fa el que fan els seus amics a fi d’ésser acceptat al grup (o hauria de dir al ramat?) comprarà aliments “sans” podent-ne consumir d’ “inadequats”?

I ho poso entre cometes, perquè tampoc crec que els “sans” siguin tan desitjables ni els “inadequats” tan terribles. A més a més, una flor no fa primavera. De què serveix menjar-se una mandarina a l’hora del pati si després el nen s’atipa d’hamburgueses i patates fregides amb quetxup a l’establiment de moda amb paiasso incorporat?

És clar que millor que almenys mengi una fruita que no que no en mengi cap, però això no és ni la solució per l’obessitat infantil ni per altres problemes de salut derivats del consum excessiu de certs tipus de greixos.

Els nens són màquines de gastar i de consumir. Això és el que hi ha i mentre això sigui així, difícilment canviaran les coses.

El silenci de les pastures

Llegeixo en premsa que aviat les vaques cerdanes substituiran les seves tradicionals esquelles per uns emissors electrònics de senyals que permetrà localitzar-les i fer-ne un seguiment diari de la seva posició. Una mena d’esquella electrònica, com en diuen.

No, no és cap inocentada. La veritat és que m’estranya que no ho hagin fet abans. L’únic inconvenient és el cost, però en fi, suposo que si la cosa es popularitza prou, aviat serà molt més barat.

Com a mesura pràctica ho trobo bé. Això permetrà saber en cada moment on és cada animal i detectar possibles problemes. Per exemple, si un animal no es mou durant un cert temps de la mateixa posició i evitarà pèrdues de bestiar. Fins i tot es podrà saber quins són els llocs preferits per les vaques per pasturar i els llocs que eviten sistemàticament.

L’únic inconvenient que hi trobo és de caire poètic. Si l’esquella és físicament substituïda per aquest aparell, ja no sentirem el dringar dels ramats per les nostres pastures. La veritat és que hom s’acostuma i arriba a no sentir-les, però quan vas per la muntanya, el dringueig de les esquelles és un so més de la natura, tot i que obra de la mà de l’home.

Clar que ja se sap que allò que és música per a uns, és soroll per a altres. Recordem l’afirmació de Napoleó, que deia que la música era el millor dels sorolls. Amb això vull recordar la polèmica desfermada per les queixes de gent de segones residències que es queixaven furibunds als pagesos pel soroll que feien les esquelles de nit, cosa que els impedia dormir.

Té nassos la cosa. Tota aquesta gent prové d’indrets molt sorollosos, però ningú no es queixa. Ara bé, quan estan a la Cerdanya, els dringar de les esquelles els molesta i els impedeix conciliar la son. Com deuen ser de primes les parets de les seves casetes tradicionals cerdanes!

En fi, espero que els pagesos, independentment de l’esquella electrònica, no els treguin les esquelles tradicionals. Els seus sons no només formen part del nostre paisatge i cultura, sinó que són causa d’irritació d’uns quants bleda-raves i això no té preu!

Som illes

S’ha parlat molts cops de la poca coordinació que hi ha entre les diferents entitats turístiques de la comarca. Els patronats de turisme municipals i el patronat comarcal no estan lligats i cadascú va a la seva. D’altra banda, el sector privat també campa per on pot i no sol estar coordinat amb els estaments oficials.

Però no crec que això sigui un fenomen únicament relacionat amb el turisme. Mirem què passa amb la Cultura. A la Cerdanya no hi ha cap centre de reunió ni cap projecte comú on hi participin les principals entitats culturals de la comarca. Cadascuna és una illa. I ja no parlem de la poca relació que hi ha entre aquestes i les de comarques veïnes.

Sense anar gaire lluny, a la Cerdanya es desconeixen gairebé del tot quines associacions culturals hi ha a l’Alt Urgell, el Berguedà o fins i tot a l’Alta Cerdanya. Ja no parlem del Ripollès o d’Andorra. Estem tots ben aïllats.

És cert que hi ha algunes iniciatives pirinenques que tractan de trencar la nostra secular tendència a l’aïllament. Algunes de més reexides que d’altres. Hi ha trobades, webs, blocs i alguna associació de caire general. Però això no arriba a la major part de la població.

A mi, per exemple, em va sobtar saber quantes entitats culturals hi havia a la Seu d’Urgell o a la vila de Bagà. És clar que ho vaig descobrir per casualitat i a base de tossuderia més endavant. Les entitats culturals gairebé mai no tenen diners com per projectar-se a l’exterior. A fi de comptes, no és la seva finalitat i sacrificar els pocs recursos de què solen disposar per fer-se publicitat no sembla una bona idea.

Però sí que crec que hi ha molt poca comunicació entre les entitats culturals de comarques veïnes. Ja no es tracta de crear una gran xarxa cultural pirinenca. Això és massa ambiciós, vol diners i vol temps. Però un parell de trobades anuals de les principals entitats culturals, per intercanviar idees, desenvolupar projectes comuns o, simplement, per animar-se les unes a les altres, ja fóra un gran avenç.

Arbres ecològics

Seguint amb la coneguda tàctica de la llonganissa, tal com s’explicava a la mítica sèrie de TV britànica Sí, Primer Ministre, o sigui, rodanxeta o rodanxeta, a Puigcerdà ens han tornat a tallar arbres. Concretament en un dels revolts de l’avinguda Schierbeck.

Desconec per què ho han fet, si perquè “molestaven” o perquè volen edificar. No ho sé ni m’importa gaire. L’única cosa que veig és que a Puigcerdà cada cop tenim menys arbres. És clar que això tampoc sembla preocupar a gaire gent.

Un petit exemple. Per Nadal, des de l’Ajuntament s’obsequiava amb un arbre de Nadal provinent del bosc municipal de Saltèguet. El motiu: hi havia sobrepoblació d’arbres i calia arrancar una certa quantitat. Però en comptes de convertir-los directament en biomassa o en llenya, es van regalar als vilatans.

Aparentment, res a objectar. Els arbres s’havien de destruir igualment. Però jo em pregunto: aquesta és la millor manera d’aprofitar-los? Vull dir, que ara es pot haver creat una necessitat perversa. Pel proper Nadal, quan alguns vilatans no tinguin el seu arbre de Nadal gratuït, potser més d’un tindrà la brillant idea d’anar a arrancar-lo al bosc. És allò que hem transmès: que un arbre lo val res.

El més divertit és que, a sobre, ens ho venen amb etiqueta ecològica. Vaja, que l’arbre, un cop utilitzat, es trinxa i es converteix en biomassa. Vés per on! A ningú no se li va ocòrrer una altra idea, per exemple, transplantar els arbres a un altre lloc on fessin falta? Ui no, que això és molt car i no dóna vots. És més ecològic matar arbres!

Allò que realment és ecològic és que l’arbre creixi i faci la seva funció i, només quan mori, que es converteixi en biomassa. Evidentment, els boscos que tenim no són massa naturals. Molts d’ells són plantats i no estan en equilibri amb el medi. Així és normal que calgui fer neteges periòdiques.

Però tornant a la Vila, us n’adoneu que cada cop tenim menys arbres? Que molts d’ells estan malalts o que ja són vells? Després volem vendre natura pertot arreu, però ens carreguem tot el que se’ns posa pel mig. Ningú no pensa gaire en les conseqüències. L’important és construir, construir, perquè entrin calerons a les arques municipals. De la qualitat de vida, ni en parlem, que això no té cap mena d’importància.

Fa unes setmanes, davant de l’Institut es va penjar –com és habitual- una pancarta i en un dels extrems es va lligar a un arbre. Els crits que se sentien des de l’Ajuntament pel mal que li podien fer al pobre arbre van ser considerables. Es va haver de canviar parcialment la ubicació de la pancarta.

Però quan es tallen arbres i arbres o es reparteixen gratuïtament com si fossin carmels, no se sent cap crit. En teoria tenim un àrea de Medi Ambient a l’Ajuntament. Si la memòria no em falla, també teníem un àrea de Paisatge. De debò hi ha algú en aquestes àrees? Vull creure que sí, però als fets em remeto.

Allà on hi ha pocs arbres, els cuiden molt, els mimen. Aquí sembla que ens destorbin. Després, els mateixos que els fan tallar o que ho permeten, s’omplen la boca d’ecologisme i vinga a parlar del canvi climàtic i del CO₂. Doncs, senyors, potser que parleu menys i feu alguna cosa, perquè –per si no us n’heu adonat- la gent ja fa molts anys que ha deixat d’escoltar-vos i només es fixen en allò que feu. Vosaltres mateixos.

Pisos pastera i correcció política

Una associació d’immigrants de Puigcerdà ha fet una mena d’inventari ràpid sobre els pisos buits que hi ha al centre de Puigcerdà i ha proposat que es creï una borsa de lloguer amb aquests immobles a fi d’evitar la proliferació de pisos pastera, és a dir, pisos amb ocupacions humanes considerables.

Bé, doncs no em dóna la gana de ser políticament correcte i fer com ha fet tothom i aplaudir la proposta. No senyor. Perquè no em sembla bé que vingui ningú, ni de casa ni de fora, a dir-me què he de fer amb les meves propietats. I que consti que jo no tinc cap pis buit!

De debò: hostes vingueren que de casa ens tragueren. Ara només fa falta que invoquin la meravellosa llei de l’habitatge que ha promogut Iniciativa per Catalunya, que permet el lloguer forçós. És que ho trobo increïble: “lloguer forçós”. Sona a “solidaritat a punta de pistola”.

És cert que no em sembla bé que hi hagi immobles buits i molts d’ells caient-se a trossos a Puigcerdà, però també és cert que mentre no es posi en risc la seguretat de ningú, això no és assumpte nostre. Si hom no pot comprar, vendre i llogar lliurement les seves propietats, quina mena de llibertat de mercat tenim?

D’altra banda, això que aquesta mesura evitarà els pisos pastera em fa riure. Sincerament, el que provocaria seria més pisos pastera. Potser amb una menor densitat de persones, perquè els llogaters es repartirien més, però d’aquí a suposar que actuarien d’una manera diferent, és molt suposar.

Perquè, a veure, els pisos pastera, ¿ho són perquè els llogaters –immigrants, bàsicament- no es poden permetre un lloguer prohibitiu o perquè volen estalviar a qualsevol preu per enviar diners el seu país d’origen?

A més a més, si ets un llogater sense escrúpols i saps que al teu pis s’hi ficaran no sé quantes persones, els cobraràs un lloguer molt alt per compensar els possibles desperfectes que et puguin ocasionar. Resultat: augmenten els lloguers per a tothom, immigrants i no immigrants.

En fi, crec que les coses no són tan senzilles com ens les volen vendre i menys encara amb el tema immobiliari i que la demagògia, a part de fer soroll, només serveix per enterbolir la recerca veritable de solucions estables.

Un nou Patronat de Turisme

L’Àrea de Promoció de l’Ajuntament de Puigcerdà ha decidit de fer un replantejament de l’obsolet Patronat de Turisme de la Vila i implicar el sector privat (hotels, restaurants, comerços, etc) en el seu funcionament i també en el seu finançament, seguint el model que tenen altres municipis turístics com Olot o Sitges.

Crec personalment que es tracta d’una bona idea si es porta a bon termini. Els darrers anys es detecta a la societat civil un passotisme que considero molt perillós, consistent a demanar solucions per tots els problemes al govern, ja sigui estatal, autonòmic, municipal o comarcal.

Però aquesta societat civil, que havia estat l’orgull i la punta de llança de la modernitat catalana, s’ha aburgesat de molt mala manera i ara no mou un dit per res. Per tant, crec que aquesta iniciativa pot ajudar a trencar a la nostra Vila aquesta nefasta tendència, tot i que penso que serà difícil.

Més que res perquè el sector privat no es troba en aquests moments sobrat de diners i per altra banda perquè li plouen impostos pertot arreu. Tot i així, ara que es comença a detectar l’inici d’una certa crisi a la Cerdanya, potser ha arribat l’hora de posar fil a l’agulla.

L’Ajuntament de Puigcerdà no té prou diners com per fer una promoció turística prou potent, en especial si es volen fer coses amb cara i ulls. Evidentment, podria fer-ho, però això li suposaria haver de renunciar a partides necessàries en altres àrees, cosa que fora impopular i poc pràctic, ja que algú altre les hauria d’assumir i, tal i com estan les coses avui dia, no sé qui ho faria.

També és cert que racionalitzant la despesa i anant tots alhora es podrien fer més coses, no com ara, on cada municipi cerdà té el rei al cos i fa la política que més li agrada sense tenir en compte els altres.

Però en qualsevol cas, és una bona mesura. El sector privat no només hi ha d’aportar diners –ja que si la cosa rutlla, serà el principal beneficiat econòmic de l’èxit de la mesura- sinó que també ha de posar el sue granet de sorra donant idees i col·laborant en aquelles que surtin.

Per desgràcia, no és aquesta l’actitud general que ha tingut el sector privat els darrers anys. Alguns desacords entre l’Ajuntament i aquest sector fins i tot han tingut una certa repercusió mediàtica. De vegades, per raons polítiques, és cert, però d’altres, per simple manca de voluntat d’enteniment de les dues parts.

Li desitjo al nou Patronat que pugui sortir d’aquesta iniciativa molta més sort que la que l’actual ha tingut i espero que tothom s’impliqui de valent. Tots hi sortirem guanyant.

Espoli oficial

L’àrea de Cultura de l’Ajuntament de Puigcerdà ha decidit reclamar a la Generalitat de Catalunya la devolució de dos importants llibres històrics de Puigcerdà –el Llibre Verd i Trasllat de Llibre Verd- que van ser robats a començament del segle XX i portats a Barcelona d’amagatotis.

De moment, no hi ha resposta per part del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, però esperem que hi hagi algun tipus de pronunciament. Més que res, perquè després d’haver estat plorant anys i panys per la devolució dels arxius de Salamanca, ara fora ridícul que la Generalitat no fes justícia davant d’aquest cas, molt similar en les formes.

Els llibres van ser robats amb nocturnitat, ja que es van arrencar les tapes –que encara es conserven a Puigcerdà- mentre que el contingut va ser traslladat a Barcelona. Actualment, aquests dos llibres es troben a la Biblioteca de Catalunya.

No és l’únic cas de patrimoni cerdà espoliat “oficialment”. Hi ha multitud de talles de Mares de Déu i frontals d’esglésies que es troben al MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya). Com a exemples, tenim la Mare de Déu de Ger (s. XII), la Majestat d’Éller (s.XII), el frontal de l’altar de Mosoll (s. XIII), el Crist de la Cerdanya (s. XII), el frontal de l’altar d’Ix (s. XII), la Mare de Déu d’All (C. 1200), el frontal de l’altar de Baltarga (C. 1200) o la taula de Soriguerola.

No només el MNAC conté art d’origen cerdà. Altres museus, com el Louvre de París o el Padro de Madrid, tenen també alguna peça del nostre patrimoni. Val a dir que tots aquests objectes no van ser robats, sinó que es varen comprar –molts, per quatre rals- en una època en què l’església es venia lliurement el patrimoni i ningú no aixecava cap veu en contra.

De la multitud d’objectes robats i que han anat a parar a col·leccioniste particulars d’arreu del món, ni en parlem, ja que aquets ja els hem vistos prou: no ens els tornaran pas. Això suposant que molts d’ells encara existeixin i no s’hagin perdut per sempre més.

En fi, la història de l’espoli a la nostra comarca ve de lluny i sembla no tenir aturador, fins i tot en temps recents. Allò que no s’ha malvenut o robat, ha estat destruït. Penso que un poble que no valora el seu patrimoni és un poble sense ànima. Que cadascú s’apliqui la cançó.

Vila Blade Runner

Fa uns dies va aparèixer a la plaça Barcelona de Puigcerdà una enorme pantalla electrònica que, pel que sembla, servirà per emetre publicitat i per informar de les activitats locals. Siguem realistes: bàsicament ens inundaran amb publicitat.

Això es fa juntament amb una altra mesura que consisteix en una ordenança municipal que prohibeix de fixar cartells a les parets, cosa que em sembla fantàstica, ja que la gent no té cap inconvenient en posar-los, però després no els treu i allà s’hi queden, donant una imatge nefasta del poble.

En principi no em sembla malament que hi hagi una pantalla publicitària, sempre que sigui discreta. Però l’enorme engendre que ens han posat canta pels quatre costats. No entenc que es digui que no es volen posar semàfors a Puigcerdà perquè no es vol que s’assembli a una ciutat i ara ens posin una pantalla electrònica gegant que ja la voldrien per si els futuristes de Blade Runner.

La sospita que tinc és que es tracta d’una altra mesura recaptatòria més d’aquestes a què ens té acostumat darrerament l’Ajuntament. Com que els ingressos per construcció han baixat, hem de treure els diners d’algun lloc, així que ens venem el poc que ens quedava: la imatge de poble de muntanya.

A sobre, ens la instal·len al bell mig de la plaça Barcelona, un indret paisatgísticament desastrós, castigat per dues runes quasi centenàries i mal conservades: la torre Muñoz i la Casa Gran. Però no només no fem res, sinó que a sobre li plantem, al costat de l’edifici del Casino d’un estil ben definit, un mamotreto espantós.

En fi, encara sort que no ens l’han posada dalt del campanar o al mig de l’estany, però millor em callo i no els dono idees, no sigui que encara prenguem mal.