Solidaritat transfronterera

L’altre vespre, a la plaça de l’Ajuntament, s’hi va convocar un minut de silenci per les víctimes dels atemptats terroristes de París. Naturalment hi vaig anar, com faig sempre que puc, a aquests actes. No fa gràcia d’anar-hi, i dubto que serveixi per res, però s’hi ha d’anar. Encara que només sigui per plantar cara a aquells que ens volen submissos i calladets.

Però vaig tenir la desagradable sorpresa que érem més aviat poquets. Vaja, no arribàvem al centenar, ni de lluny. Altres persones ja ho han fet notar per les xarxes socials.

Una possibilitat és que l’acte es va convocar bàsicament per facebook i amb poca antel·lació, però altres vegades s’han convocat actes de la mateixa manera i la plaça de l’Ajuntament ha estat força més atapeïda.

Em pregunto, si per un acte independentista o una rebuda a un esportista famós sí que hem de ser-hi, però per uns morts del país veí no?

Cada cop la gent sembla ser que té més tirada a quedar-se al sofà de casa seva, ben calenteta i mirant la tele, abans que comprometre’s per una causa noble o simplement solidària, cosa que més que sorprendre’m em fastigueja profundament.

Naturalment, cadascú és lliure de fer el que vulgui. Però tots aquests que “passen” d’aquestes coses, que recordin que és precisament aquesta llibertat de fer el que vulguin el que està en joc i que potser quan vulguin adonar-se’n ja serà massa tard.