Caçant Pokemons
Un company de feina m’ha
dit que l’altra nit, a l’entorn de l’Estany de Puigcerdà hi havia prop d’un
centenar de persones caçant pokemons. Suposo que exagerava, però no poso en
dubte que hi devia haver molta gent. El fenomen s’ha estès com la pólvora per
tot el món i aquí ens ha arribat més aviat d’hora.
En principi no deixa de
ser un joc innocent que, a més té l’avantatge que et fa sortir de casa i et fa
caminar, cosa que en principi ens hauria d’alegrar. Però no sé per què,
m’ensumo que la cosa no és tan senzilla.
Aquesta dèria de la gent
de fer servir el mòbil per tot comença a ser empipadora. La gent ja no pot
viure sense la seva càmera fotogràfica, el seu whatsapp, les seves cançons i
ara sense caçar pokemons. Ens estarem tornant tots idiotes?
Sóc informàtic. En
teoria aquestes coses m’haurien d’encantar, però la veritat és que em
preocupen. No sé ben bé per què. Potser sóc irracional. Fins fa pocs dies no
tenia whatsapp. Ara el tinc i reconec que és molt útil i molt més econòmic i
pràctic que els cavernícoles sms.
Però tot i així crec que
tot té un límit. Quan veus un munt de gent reunida que no es mira ni es parla i
que no para de teclejar compulsivament missatgets amb els seus mòbils, em
preocupo. Abans em feia gràcia, però ara em comença a fer por. Torno a
insistir: ens estarem tornant tots idiotes?
Això d’anar cercant
pokemons imaginaris pel poble no té res de nou. Fa més de deu anys que
existeixen jocs d’aquest estil, només que ara s’ha posat de moda un d’ells de
manera viral. El que em pregunto és si realment calia cap excusa per sortir de
casa i passejar. Vaja, calien els pokemons per fer el que la gent ha fet tota
la vida de manera natural?
2 Comments:
Com s'assabentin de que poden trobar pokemons a dalt del Carlit o del Puigmal, agafat.
El problema real, es que a la gent en general li falten incentius de vida i qualsevol cosa els hi dona aquest incentiu, encara que sigui fals.
És entretingut, però com tot amb mesura
Publica un comentari a l'entrada
<< Home